Ana Maria Vallejo
Secretaria d’Administració i Finances de Comissions Obreres de Castilla i Lleó
En les darreres dècades hem estat observant com la cultura començava a formar part cada vegada més del dia a dia de la nostra organització sindical, de manera que des de fa ja diversos anys diferents organitzacions sindicals, ja fossin territorials o federals anaven dotant-se de secretaries, àrees o instruments específics a manera de fundacions, l’objectiu fonamental dels quals fos la programació d’activitats culturals i l’acostament a l’univers cultural.
Sempre he defensat que aquest acostament al món de la cultura ens feia tornar als nostres orígens com a organització sindical de classe, que des de la base del seu naixement i legalització va comptar amb el suport de nombroses persones clarament identificades amb el món de la cultura coincidint , per altra banda, amb aquelles que eren més reivindicatives i proactives en aquell moment. No obstant això, un cop passat el temps, tots dos mons, el sindical i el cultural, pateixen un distanciament progressiu, pel qual es deixa d’interactuar mútuament, dissociant-se durant un període de temps. El sindicat, com a organització de treballadores i treballadors, oblida per un moment la necessitat de buscar un enfocament cultural dins de les seves línies d’acció, i per altra banda, les mateixes persones treballadores de la cultura, que pateixen generalment una especificitat laboral molt determinada, veuen com l’organització sindical no ofereix totes les respostes que requereix un sector d’activitat tan complex com el cultural.
En aquests moments, en què la cultura ja forma part de les nostres línies d’acció, una de les qüestions més enriquidores que hem de posar en valor aquests darrers anys, és el poder haver desenvolupat vincles amb nombroses persones i organitzacions de l’àmbit cultural, amb els que es té una proximitat i complicitat important, que no es queda en la mera participació dins de la nostra diversa programació cultural sinó que va més enllà recolzant reivindicacions i accions purament sindicals.
Però anem a l’altre punt important de reflexió, abordem la qüestió relativa al tipus de programació què oferim i, més específicament, a qui estem arribant amb les diferents programacions culturals? En primer lloc, hem de reafirmar-nos en l’objectiu bàsic que la cultura ha de ser transversal a la nostra organització, dit d’una altra manera, la cultura ha de travessar de principi a fi el sindicat i ser present des de les seccions sindicals més petites fins a les estructures més altes de la direcció. Qui hagi estat fent tasques de programació cultural a les nostres fundacions ha pogut sentir, en no poques ocasions, el sentiment agredolç d’estar per una banda oferint una programació cultural del més alt nivell, complint amb tots els paràmetres d’unir cultura, ideologia i sindicalisme, i no obstant no contactar amb la nostra afiliació més de base, quedant-se aquestes activitats relegades per a un petit grup de persones que assíduament acudeixen a les nostres activitats. Amb el pas del temps, em pregunto si hem d’oferir la mateixa programació cultural si ens dirigim a les estructures de direcció (d’altra banda les més ideologitzades) o a la nostra afiliació de manera extensa (potser amb altres inquietuds culturals), en definitiva es tracta d’avaluar de quina manera podem implicar tot l’espectre sindical a les nostres activitats. I és en aquest punt on entenc que hem de posar l’accent i marcar-lo com a objectiu important a treballar. Hem d’analitzar i plantejar accions culturals que connectin cada cop més amb tot el nostre “públic objectiu” tant amb les nostres persones afiliades, com amb delegades i delegats, i per descomptat amb les estructures de direcció. En definitiva, repensar les nostres accions culturals perquè la cultura sigui transversal a tota la nostra organització, i element integrador de tota l’afiliació.
Novembre 2021