Paco Rodríguez de Lecea
Escriptor i Ex secretari d’Organització de CCOO Catalunya
DEDICATÒRIA:
En record i homenatge a Javier Aristu
Un. La revolució haurà de començar pel llenguatge. La dreta neoliberal hegemònica ha donat un sentit molt determinat (i esbiaixat) a conceptes com ara treball, cultura, política, valor, benestar, història, progrés. Des de l’esquerra, alguns accepten la tergiversació ni tan sols per confrontar-s’hi, i tot es torna un embolic perquè, amb els significats que els atribueixen les dretes, tot aquest conglomerat assenyala una direcció única, dogmàtica, sense alternatives (TINA). L’alternativa només emergeix quan els conceptes es resituen en funció d’altres realitats i es vol dialèctic al pensament. Resulta llavors que no estem al final de la història, com ens diuen, sinó més aviat al principi d’“una altra” història; i que tampoc hi ha cap clau màgica per a la solució dels problemes, sinó que cal esforçar-se una vegada i una altra per analitzar a fons el que és nou, i a assajar solucions innovadores.
Dos. Es produeixen equívocs quan la dreta política i econòmica se serveix del llenguatge comú per expressar coses diferents, recargolar els conceptes i assenyalar direccions úniques sense una justificació suficient. Una de les maneres de constatar-ho consisteix a tornar a situar-nos mentalment els anys 2012-2015. Recorden? Zapatero havia estat incapaç de manejar la crisi financera que va caure de sobte sobre els nostres caps a partir de la fallida de Lehman Brothers, i va cedir els trastos a Rubalcaba, que va patir una rebolcada considerable a les eleccions anticipades de 20 de novembre de 2011. No existia oficialment Vox, i Ciutadans era encara una opció exclusivament catalana. La dreta consagrada, el PP hereu de Fraga i d’Aznar, va rebre la quantitat de 10,7 milions de vots (44,62% del total) i va entrar a governar amb una gran majoria de 186 escons. El PSOE va obtenir els seus pitjors resultats en democràcia (després, encara baixaria més). Mariano Rajoy va preparar una molt àmplia i dura desregulació laboral (la va anomenar “reforma”, veuen el que deia abans de les trampes del llenguatge?), i es va arrasar a la poltrona disposat a governar en solitari els propers mil anys, imposant el programa màxim del neoliberalisme mitjançant el corró de la seva majoria absoluta al Congrés.
L’any 2015, Rajoy va anunciar que crearia 20 milions de llocs de treball en tres anys, per treure Espanya de manera definitiva d’una crisi que, en qualsevol cas, ja donava per superada.
No es tractava, però, de 20 milions de llocs de treball, en el sentit que tots donàvem abans a aquest concepte. Cada lloc de treball, en efecte, podia donar lloc a dos, tres, set… llocs successius per a la mateixa tasca específica. Feines, gairebé no cal puntualitzar-ho, precaris, mal pagats i desproveïts de prevenció i d’assistència social.
La proposta de Rajoy (no va ser l’única a Europa, en aquells anys) feia una volta a l’economia clàssica. El benefici de l’empresa deixava de residir en el resultat (mercaderia o servei) de la seva activitat, i en canvi s’extreia del procés mateix, mitjançant la utilització abusiva d’una força de treball molt barata i fàcilment substituïble. La qualitat del producte va deixar de tenir importància. Ara l’empresari manejava, no un “exèrcit de reserva” per abaratir la mà d’obra, sinó tota la mà d’obra disponible, com a reserva de si mateixa. No hi havia titulars al terreny de joc i suplents a la banqueta, sinó un carrusel interminable d’entrades i sortides contínues a l’alineació, per eludir les normes legals sobre les cotitzacions. Tots els contractes van passar a ser “a prova”, tots temporals, i el termini de vigència indicat per a cada prestació es va anar escurçant, de mitjana, fins a desfigurar per complet el concepte històric de treball. Així, es va arribar a afirmar que a l’economia moderna la feina havia desaparegut. Per cert, es va carregar la culpa de tal fet sobre les espatlles de la robòtica.
Tres. Val la pena examinar la relació entre aquest treball “sense qualitats”, que va promoure el PP governant i que continua sent el paradigma ideal que manegen tant Casado com la FAES, i el concepte de cultura que abanderava la dreta llavors, i que tampoc no ha canviat . Jo mateix vaig resumir el juny del 2015 els diferents plànols de la política cultural del PP, com segueix1:
1) Degradació de l’educació pública a través de retallades dràstiques als pressupostos, combinada amb la promoció, a través d’incentius diversos, de col·legis i universitats privats, confessionals, de pagament i elitistes, de manera que assegurin no més llibertat, sinó més ideologia basada en la perpetuació de les desigualtats de renda i de cultura.
2) Enfeudament de la informació, per tal d’assegurar la docilitat dels mitjans massius (els mass media) als interessos, les indicacions i els suggeriments dels centres neuràlgics del poder econòmic.
3) Retall de les subvencions i imposició de tipus alts d’IVA als productes, manifestacions i espectacles relacionats amb l’art i la literatura, cosa que propicia que el terreny artístic es converteixi en vedat pràcticament exclusiu de l’elit dels diners, i respongui en tot als seus criteris i categories valoratives. Tal cosa com un art popular lliure i crític ni es finança ni es concep.
Quatre. Al paradigma neoliberal la relació interna entre treball i cultura és inexistent. El “treball” es concep com una activitat heterodirigida, realitzada sempre a un ritme frenètic, i sense tant de lògica interna com de finalitat. La força de treball es converteix en un fons anònim d’activitat desqualificada i indiferenciada, mecànica i rutinària.
Aquesta característica no afecta només el treball físic, sinó també el tècnic i administratiu. Un “nou taylorisme” esqueixa de la feina la cultura del propi treball, i converteix la reflexió conscient del treballador sobre la seva tasca en una sèrie complexa d’automatismes col·locats sota control cibernètic. S’exigeix de l’estament tècnic una participació intel·ligent i una autonomia de decisió, però alhora es fragmenta i se’n limita el camp de visió, de manera que depengui en tot de les indicacions dels estaments superiors i de les corbes d’eficiència dissenyades mitjançant algorismes que es mantenen en secret, com a privilegi exclusiu de l’altíssima direcció.
Cinc. A la visió de la dreta, treball i cultura són realitats, no només diferents, sinó contradictòries. On hi ha feina, no hi ha cultura; on impera la cultura, la feina és un terme remot. Es reprodueix així un esquema clàssic de la Roma antiga: treball servil versus cultura senyorial com a otio cum dignitate.
Però, en una època en què fa molt de temps que estan publicades i oficialment vigents les cartes i declaracions de drets de l’home i del ciutadà, aquesta neoconcepció neoliberal d’una prestació laboral heterodirigida “pura”, en què la cultura de treball que l’operari bolca en la seva tasca té un valor igual a zero, no correspon al nivell polític i econòmic assolit per la humanitat; ans bé, és de naturalesa rigorosament ideològica, i està presidida per una lògica basta de dominació arbitrària i d’una desigualtat d’oportunitats imposada i irreversible.
En una concepció d’esquerra, per contra, cultura i feina són el feix i el revers de la mateixa realitat. El treball és praxi; la cultura, com a conjunt de sabers acumulats a partir de la praxi, indica un “deure ser”, una direcció d’avenç cap a un futur potencialment millor.
Al tàndem format pels dos conceptes, queda implícit en tot autèntic pensament d’esquerra un tercer concepte, que és el de “llibertat”. La cultura implica sempre llibertat, i el treball té sentit i valor (valor d’ús i valor de canvi també) en la mesura que és conscient i lliurement assumit. Els propietaris marren el tret quan dirigeixen els seus esforços a hegemonitzar la cultura com un patrimoni valuós, i degradar simultàniament el treball, que és un ingredient necessari d’aquesta mateixa cultura que volen separar del context mundà, social, per exalçar-la com una variable autònoma2 .
Sis. La cultura entesa com a inseparable del treball humà, útil a la societat, carregada de futur a la manera que Gabriel Celaya reivindicava de la poesia3 és, per descomptat, “matèria sindical”, i ha de ser objecte de debat intern ja que el sindicat, avui, no es conforma a ser una organització subalterna encaminada a esmorteir les friccions entre capital i treball a través d’una concertació predominantment salarial.
En un paradigma més antic, el sindicat jugava un paper de suport tàctic al partit polític de la classe obrera. Era aquest, el “príncep modern” en formulació d’Antonio Gramsci, qui exercia en exclusiva un paper actiu, i protagonitzava la funció d’organitzar i representar, tant al carrer com a les institucions, la societat de què rebia el vot .
Aquest repartiment de tasques a l’esquerra ja no serveix. El partit polític ha evolucionat i ha perdut la vocació prometeica; i el sindicat no es pot limitar a tasques ancilars ni a reivindicacions merament econòmiques. L’autonomia sindical s’alça davant de l’autonomia política4. Totes dues exploren el mateix territori, sense exclusions ni compartiments estancs. El sindicat necessita una base cultural pròpia per obrir-se en un món d’un gran gruix, sense fer pals de cec. No en tenen prou amb els “préstecs culturals” des del partit. Allò que no saps per tu mateix, no ho saps, com diu Bertolt Brecht en un poema dedicat a un obrer que anima a fer-se preguntes i fer-les als altres.
Set. Potser convé en aquest moment precisar una mica més la definició de “cultura”, atès que tot allò que rep el nom de cultura, així en bloc, és un calaix de sastre excessivament gran per debatre’l en reunions sindicals. En un senttit més precís, es tractaria en primer lloc de la cultura relativa al propi treball, això que Trentin descrivia Togliatti al text linkat a la nota 4 al peu d’aquest article. I en segon lloc, des d’un punt de vista més general, seria una cosa que el sindicalista i filòsof italià Riccardo Terzi, aleshores secretari general de la Federació de Pensionistes de la CGIL, va formular de la manera següent en una entrevista que li va fer el periodista Salvo Leonardi5: «la capacitat de representar els interessos generals del país, més enllà del llenguatge d’una ‘corporació’, d’un segment social.»
Vuit. El terme cultura val, doncs, com a horitzó polític general, i no estrictament de “classe” en el sentit de “part”. Cultura de direcció, en els dos sentits de la paraula “dirigir”, que exclouen, tots dos, la delegació de la iniciativa política en altres organitzacions o institucions. Terzi comentava així a Leonardi la situació del seu sindicat, la CGIL: «El seu projecte d’autonomia encara està incomplet. No hi ha autonomia si no hi ha una investigació que nodreix el sindicat de les bases culturals que impedeixin les instrumentalitzacions polítiques i les invasions de terreny. Ser autònoms vol dir que cal tenir un suport teòric per llegir la realitat.»
I a la mateixa entrevista citada, afegia Terzi: «Són els canvis extraordinaris del nostre temps els que reclamen [del sindicat] una teoria, una visió i una interpretació del món.»
Notes
(1) A la segona de dues entrades consecutives del meu bloc sobre el treball i la cultura, veure http://vamosapuntoycontrapunto.blogspot.com/2015/06/sobre-el-tandem-trabajo-cultura-y-2.html
(2) Una novetat digna d’estudi és la banalització de l’art i la manipulació del mercat artístic en la recentíssima “economia de les plataformes”. El resum últim de la situació seria el següent: el mercat de l’art mou molts diners, però aquest no beneficia els creadors, sinó els comercialitzadors. La qualitat artística no és intrínseca a la mateixa obra, sinó atribuïda des de fora per marxants, galeristes, etc. El lector pot trobar un apunt sobre el problema a http://vamosapuntoycontrapunto.blogspot.com/2021/09/arte-trabajo-tecnologia-mercado.html
(3) Vaig col·locar la imatge poètica de Celaya com a títol d’un treball meu sobre el treball i la cultura, publicat també a “Perspectiva” (núm. 4), que pot servir introducció a aquest conjunt de reflexions. Veure http://vamosapuntoycontrapunto.blogspot.com/2015/10/la-cultura-es-un-arma-cargada-de-futuro.html
(4) Una argumentació sobre la “disonància” que apareix en les relacions entre sindicat i partit, la pot trobar el lector interessat a http://vamosapuntoycontrapunto.blogspot.com/2021/05/el-sindicato-yoconsin-el-partido.html
(5) L’entrevista va ser publicada a “Emília Romagna Europa” n. 8, juliol 2011. Hi ha traducció castellana de J. L. López Bulla, veure http://lopezbulla.blogspot.com/2014/08/sindicato-y-cultura.html
Novembre 2021