La informació, un dret dels ciutadans

 

Joan Busquet

Periodista 

 

 

 

És indispensable reformar els mitjans

públics i protegir els mitjans independents

Gairebé totes les constitucions, inclosa l’espanyola, consagren el dret a la informació sense censures ni entrebancs. Es tracta d’un dret universal, no d’un privilegi dels periodistes i dels mitjans de comunicació. El dret dels mitjans a informar es basa en el dels ciutadans a rebre una informació veraç que respecti la dignitat de les persones i el pluralisme. Els mitjans de comunicació tenen una funció social i són per definició un servei públic. Ho són fins i tot els privats perquè el que compta no és només que estiguin en mans privades, sinó el fet que la seva existència respon a la necessitat que tothom pugui exercir un dret, el de la informació i la comunicació, que pertany a la ciutadania i que és imprescindible per exercir els altres drets i per garantir la democràcia.

El cas és que l’exercici d’aquest dret està greument amenaçat pel domini dels grans grups industrials i financers, la promiscuïtat entre la premsa i el poder i la concentració de la propietat i dels recursos tecnològics, que porten a l’exclusió dels circuits informatius de la majoria dels ciutadans, a la unilateralitat de les informacions, a la marginació de les veus crítiques amb el poder, a la confusió d’informació, espectacle i entreteniment i a la uniformització i l’empobriment culturals. En aquesta situació de vulneració de la Constitució és indispensable l’aplicació del principi que totes les persones tenen el dret d’investigar, cercar, rebre i difondre informacions, opinions i idees, sense censures ni entrebancs, mitjançant totes les plataformes existents, en el marc del respecte a la llibertat i els drets humans.

Això exigeix desgovernamentar i enfortir la televisió i la ràdio públiques, l’estatal i les autonòmiques, i posar-les al servei de la ciutadania. Una radiotelevisió pública amb mecanismes de control democràtic real reforçaria el pluralisme, facilitaria l’accés igualitari al coneixement i enfortiria els valors de la diversitat lingüística i cultural d’Espanya. En aquest sentit cal una reforma de la Llei General de Comunicació Audiovisual orientada a evitar l’oligopoli audiovisual, a promoure les sinergies entre els mitjans públics nacionals i locals i a facilitar canals oberts als mitjans privats sense ànim de lucre, les cooperatives i les petites empreses d’economia social i solidària.  També s’hauria de crear un Consell Estatal de l’Audiovisual independent del Govern i de les empreses del sector i integrat en la Plataforma Europea d’Autoritats Reguladores (EPRA), semblant als que existeixen a pràcticament tots els països europeus. Seria responsabilitat del consell fixar els criteris de gestió de l’espectre radioelèctric –que és un bé comú– i garantir-ne un repartiment més equilibrat entre tots els sectors de la comunicació. Amb caràcter urgent, caldria derogar el decret llei 15/2012 de modificació del règim d’administració de RTVE, que va imposar el PP, i promoure una auditoria de RTVE.

Garantir el dret a la informació exigeix també regular la concentració de la propietat entre els mitjans, de manera que s’evitin situacions escandaloses com el fet que actualment només tres companyies controlin el 58% del mercat i que una part de la propietat acabi fent-se amb el control de grups sencers. Igualment, exigeix regular la participació de les empreses estratègiques en l’accionaritat del mitjans privats per garantir-ne la independència dels poders fàctics.

També és necessari protegir els mitjans independents i sense ànim de lucre, els que defugen les aventures i els deutes impagables, i, en general, els que són resultat de l’autoorganització dels ciutadans que exerceixen el dret a ser emissors d’informació i a constituir i gestionar mitjans de comunicació propis. Això pot contribuir a rescatar els periodistes i els professionals dels mitjans de l’atur, dels salaris de misèria i la feina gratis, de la censura i la por, com a garantia de llibertat, imparcialitat i independència.

És indispensable igualment limitar i reequilibar les despeses en publicitat institucional i fer un repartiment dels ajuts i els incentius que combini els criteris objectius de transparència i equitat amb la necessitat de contribuir a un reequilibri progressiu entre tots els sectors de la comunicació.

Aquestes són qüestions prioritàries, però se n’haurien d’afegir dues més. La primera és la derogació total o parcial de les lleis que limiten el dret a la informació, especialment la Llei Orgànica 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana (coneguda com a llei mordaça) i les reformes del Codi Penal i de la Llei d’Enjudiciament Criminal. I la segona, la promoció del consens necessari per aprovar una Llei del Dret a la Informació i la Comunicació de la ciutadania, per protegir el dret de tots els ciutadans a rebre una informació plural, veraç i completa i el dels periodistes a treballar amb condicions laborals i professionals dignes.

Barcelona, 18 d’octubre de 2017