El futur comença ahir

 

Pepe Gálvez

 

 

 

Cap al final del seu últim llibre: “El siglo de la revolución, i al fil d’unes reflexions sobre el tractament economicista de la desigualtat de Piketty, Josep Fontana es planteja la següent pregunta: Es pot interpretar l’evolució dels salaris i de les condicions de treball prescindint de l’actuació dels sindicats?. Pregunta que recullo i adapto al debat sobre els efectes de la digitalització, robotització. Es pot parlar sobre els efectes en l’ocupació de l’actual desenvolupament de les forces productives sense tenir en compte, o infravalorant, el conflicte social, la seva evolució i amb ell la possible modificació del context econòmic, social i polític?. És evident no només que es pot fer sinó que és el tipus d’anàlisi que es realitza i es difon massivament des de la aclaparadora majoria dels creadors d’opinió sobre economia. Així, en la quasi totalitat d’articles o notícies sobre el tema se’ns descriu, en un futur més o menys proper, un procés que sembla realitzar-se de forma objectiva i inapel·lable en una única direcció i amb unes conseqüències i costos que només poden ser assumides per una part de la societat, la que viu del seu salari, amb la pèrdua de milions de llocs de treball. S’ignora o s’oculta que, segons s’actuï sobre l’organització del treball tant a nivell d’empresa com a nivell de societat, també es possibilita reduir cada vegada més tant les jornades laborals com el desgast físic i el treball repetitiu. Potser és que interessi presentar com a única alternativa el correlat lògic del major debilitament de l’univers del treball a l’hora de negociar les seves condicions laborals amb els empresaris, que, pel que es veu, no es veurien afectats pel desenvolupament tecnològic. Curiosament, la versió postcapitalista que sí assenyala la repercussió del desenvolupament tecnològic en les relacions de propietat: la producció de béns i serveis pot prescindir cada cop més de la figura empresarial; també concep el procés de manera mecanicista i obvia el conflicte social i la seva essència: la inevitable i decisiva dimensió política. No hi ha res escrit, no hi ha res destinat a produir-mecànicament pel simple i espontani desenvolupament de les forces productives. La història, tant la de l’evolució de la humanitat com la del sistema capitalista evidencia les seves possibilitats d’evolució però també els seus límits: les relacions de propietat. Fins ara el suïcidi no apareix dins dels molts vicis i defectes del capitalisme, una altra cosa és la seva incapacitat de controlar la seva potència destructiva, cada dia més evident.

L’actual desenvolupament espectacular de les forces productives se situa en el marc d’una globalització de l’economia hegemonitzada pel capitalisme financiaritzat. És un context en el qual el model econòmic i social s’assenta més que en les virtuts pròpies en la derrota d’una part els seus opositors i la integració d’una altra part. No obstant això, la crisi i la gestió de la no-sortida de la mateixa, evidencia que el creixement desbocat de la riquesa financera d’una minoria no sols s’oposa sinó que actua contra la satisfacció de les necessitats de la majoria de la societat, necessitats que el mateix sistema estimula i manipula. Seria oportú i necessari doncs, que des de l’esquerra política i social s’inscrigués el tema del desenvolupament de les forces productives en la perspectiva de com satisfer aquestes necessitats, és a dir en la relació entre treball, tecnologia i riquesa: quin tipus de riquesa s’ha de crear, que béns i serveis prioritzem? Quins interessos socials jerarquitzem? Com es garanteix la sostenibilitat? Com es genera la riquesa i com es distribueix i redistribueix? Com es complementen planificació i mercat ?. I com lògic corol·lari, com participa el treball en la gestió de l’empresa i de l’economia? I és que tal com afirma Juan Torres en el seu recent article qui té por de la competència i qui viu de l’Estat? “És materialment impossible que es pugui crear qualsevol tipus de riquesa sense el treball i la veritat és que els propietaris de la feina només reben una petita part del valor total que generen amb la seva col·laboració de tot tipus en la producció”. Són preguntes doncs, les respostes tenen un contingut econòmic, social i polític de projecte de societat i que tenen tot a veure amb la igualtat, la democràcia i la supervivència de l’espècie humana. Al voltant d’aquestes preguntes i respostes és on es decideix l’autèntica batalla per l’hegemonia social i política, pugna en la qual el sindicalisme confederal de classe pot i ha de jugar un paper decisiu.

Barcelona, 24 de maig de 2017