És possible una democràcia europea?

parlamentoue2014_0

 

Paloma López

Eurodiputada d’IU

 

 

 

Tot i que no hauria de ser així, resulta fins i tot banal reconèixer que les principals institucions europees no són triades (com el BCE) o ho són tan sols indirectament, en representació dels governs dels estats membres.

La mateixa Comissió reprodueix fractalment aquest equilibri, a mig camí entre la “tecnocràcia” i la “intergovernamentalitat”. El conjunt, per la seva banda, resulta nebulós, gairebé fantasmagòric. Institucions sense realitat formal (com l’Eurogrup) dicten les seves condicions a governs sobirans. Sistemes informals de (des)regulació com les famoses “recomanacions” de la Comissió configuren l’asfixiant cotilla de la governança.

Davant d’aquest entramat, el Parlament Europeu disposa de competències de control limitades i no té la capacitat d’impulsar (per si mateix) noves lleis europees. Amb el seu vot i veu, diputades i diputats poden condicionar el desenvolupament de la normativa europea. Però no poden superar l’asimetria existent entre un poble europeu inarticulat i fragmentat i unes institucions europees cohesionades pel dogma neoliberal.

Altres possibles contrapesos populars es troben igualment limitats. L’experiència de les Iniciatives Ciutadanes Europees és agredolç, sense que s’hagin complert les expectatives de campanyes com la del dret a l’aigua. Especialment greu és l’estancament en el diàleg social europeu, víctima d’una Comissió hostil i de les dificultats per vertebrar un sindicalisme continental.

Per contra, el caràcter aparentment difús de les institucions europees no representa un obstacle per a la seva actuació concertada: vegeu la seva actuació a Grècia.

Tampoc crea un buit de lideratge polític, ja que el biaix neoliberal de la UE està inscrit en els seus tractats. Així passa amb la concepció del treball com a mercaderia, “utilitzable” i “mòbil” segons ho exigeixi l’empresari i subordinada al “mercat únic”, com va demostrar el cas Laval; amb l’exigència de considerar la competència com el requisit fonamental en la gestió dels serveis públics i l’organització de la producció; amb l’ajust fiscal permanent contingut en les normes d’estabilitat pressupostària etc.

L’expressió “dèficit democràtic” resulta problemàtica en tant que el “buit democràtic”, la creixent separació de l’administració política i dels interessos de la majoria treballadora, és un efecte deliberat de la construcció europea. Prova d’això és que la UE reprodueixi similars dèficits “cap amunt”, en el projecte del TTIP, o “cap avall”, en la imposició d’autoritats fiscals o de competència per assegurar l’austeritat en els Estats Membres.

Tristament, és significatiu que la principal amenaça per al projecte europeu vingui d’aquells que desitgen accelerar els temps de la liberalització, com els conservadors britànics i no d’aquells governs que es van postular com a alternativa al neoliberalisme. Aquesta paradoxa ens recorda, però, que en la construcció europea hi ha un potencial democratitzador al qual no hem de renunciar sota la bandera del replegament nacional.

Lluites concretes com l’oposició al TTIP, la solidaritat contra l’austeritat o l’oposició al “dumping social” poden ser mecanismes de construcció de subjectes democratitzadors (opinió pública, sindicalisme …) a nivell europeu. Les contradiccions entre els objectius progressistes dels què es reclama la UE i els resultats de les seves polítiques són marges que hem de saber explotar.

Però és en cada Estat on es planteja el repte de construir una esquerra sòlida, àmplia i plural. Caldrà conjugar mobilització social i propostes concretes per respondre a l’emergència social i reconstruir els instruments (Estat, negociació col·lectiva) necessaris per vehicular lluites que són, necessàriament, de llarg termini: ja que tindran al davant a una UE que no adoptarà, sense resistència, un model alternatiu al neoliberal.

Barcelona, 2 de febrer de 2016