Ariadna Trillas
Periodista d’ALTERNATIVAS ECONÓMICAS
Quin és el paradigma de treball en el qual ens endinsem? Els estudiosos d’aquesta qüestió ja fa uns quants anys que expliquen la història del nou capitalisme cognitiu: el motor econòmic és el coneixement, i els valors estrella són, al mateix temps, flexibilitat, creativitat i innovació, en un context de canvi permanent.
A diferència del que podria semblar a primera vista, la noció de capitalisme informacional no cobreix únicament el futur d’una elit tecnològica mimada pels gegants corporatius perquè desenvolupi, suposadament feliç, enginyosos serveis i productes que augmentin el negoci del grup. L’elaboració de continguts, l’aportació d’idees o la interpretació i l’anàlisi de dades poden adoptar múltiples formes, també relacionades amb la precarietat. L’era del capitalisme cognitiu és un cop definitiu al fordisme i al neofordisme, i, al seu torn, suposa la consagració del treball desestandarditzat, remunerat (o ni tan sols això), sovint mentre s’invoca la necessitat d’autorealització i d’expressivitat.
Una persona pot estar esperant que la contactin a través d’una aplicació mentre, en paral·lel, fa unes hores a les tardes en un bar i, alhora, col·labora com a freelance o impartint alguna classe. No sap si la suma que guanyarà a final de mes serà suficient per afrontar les seves despeses, ja que, per a més d’un 14% de la població ocupada, treballar no garanteix la sortida de l’exclusió social i la pobresa. La frontera entre qui es considera a l’atur i qui està classificat a les estadístiques com a persona ocupada és cada vegada més porosa. Ni tan sols és senzill mesurar la dimensió de la desocupació i, encara menys, reordenar la protecció social.
La polarització del mercat laboral, entre una capa altament formada que s’encimbella i una enorme quantitat de persones que va fent com pot, ja existeix, però tots els experts coincideixen a advertir que la tendència s’agreujarà en les pròximes dècades. És una de les escasses certeses que existeixen en un marc especulatiu sobre l’impacte de l’automatització i la robotització sobre l’ocupació. Hi ha estudis que pronostiquen la destrucció d’una desena part dels llocs de treball actuals i d’altres que auguren que en desapareixeran més de la meitat. Tanta discrepància suggereix que ningú té una idea precisa del que vindrà, encara que és obvi que la tecnologia forma part de l’equació i que moltes de les tasques en què es descomponen els llocs de treball (en tots els nivells de qualificació) poden ser assumides per màquines. Tampoc no podem imaginar quants llocs de treball (i encara menys, quins) emergiran per respondre a necessitats que avui ni tan sols existeixen (algú es podia imaginar fa vuit anys la importància que tindrien per a les empreses els gestors i gestores de comunitats?) ni a quin ritme ni amb quins desajustos.
En tot cas, és un bon moment per recordar que treball i ocupació remunerada no són equivalents. Les activitats per satisfer les necessitats de la comunitat no s’acaben. N’hi ha prou de posar el termòmetre a l’economia submergida o al treball voluntari o al no remunerat, com el que fan tantes persones, la majoria de les quals dones, que cuiden gent gran, nens i dependents. No, el treball no s’acaba. I seria convenient reorientar qualsevol reorganització del treball com una reorganització dels usos del temps.
Sabem també que el nou paradigma exigeix moure’s entre dos pols: aconseguir l’ocupabilitat, impossible sense incorporar els conceptes de formació i reciclatge al llarg de la vida, o llançar-se a la autoocupació, alçat per un discurs favorable a l’emprenedoria que disfressa la inexistència d’igualtat d’oportunitats. En tots dos casos, se segueix aprofundint, si l’acció política no ho impedeix, en el procés d’externalització d’activitats que s’estan desenvolupant des de fa un parell de dècades i que estan transformant les relacions laborals. La capacitat de negociació de l’individu aïllat minva, i la seva única esperança és la unió, les aliances i la mobilització.
La qüestió és en quines mans deixem la definició de la societat que volem. Si només ens guia l’eficiència econòmica, podríem arribar a legitimar l’esclavitud que ja s’entreveu als carrers, pedalejant per moure paquets amunt i avall en la logística brutal que requereix la nostra dimensió consumidora a cop de clic. Les inspeccions i els controls contra les relacions laborals encobertes i contra la temporalitat fraudulenta són més necessàries que mai.
Així i tot, els experts auguren un canvi de focus a l’hora de pensar en els drets de les persones: de la protecció del lloc de treball a la protecció del treballador o treballadora. Resulta difícil, en aquest sentit, eludir el debat sobre la renda bàsica universal. Segons com s’apliqui, és obvi que pot justificar que una nombrosa munió de treballadors i treballadores malvisqui mentre l’elit s’autorealitza o bé, en un altre ordre de coses, pot ser una solució si va acompanyada d’una completa reforma fiscal. Una transformació d’aquest calibre suposaria un tomb en el valor del treball modern, que, més enllà de ser fins ara la principal via per guanyar-se el pa, ha contribuït a conformar la nostra identitat social.
Gener de 2019
Deixa un comentari