El cos com conflicte en el discurs del còmic

Marika Vila Migueloa

Il.lustradora i historietista

La meva mirada sobre el còmic recorre múltiples perspectives, ja sigui com a lectora, com a professional en el còmic comercial, com a autora pionera en el sorgiment del còmic adult en els anys 70 o com a analista del seu llenguatge. Com a lectora vaig patir la seva manipulació, com a professional i creadora vaig lluitar en el seu estret i silenciat espai. Com a investigadora porto anys recopilant informació i rescatant el treball de les creadores invisibles perquè crec imprescindible complementar el discurs històric del còmic amb les seves veus absents1. Des dels seus inicis, el meu treball s’ha centrat en crear la simbiosi de paraules i línies -de documentació i anàlisi també- per obrir esquerdes, descalçar fonaments i esfondrar l’alt mur dels estereotips pel qual avui ja es filtra clarament la veu de les dones… serà bo escoltar-les per comprendre l’aparent del silenci històric i la importància del desequilibri que ha significat la seva absència en el discurs global.

L’empoderament de les veus femenines, a l’irrompre en el camp de batalla simbòlic que situa el cos femení com a espai de negociació de les mirades masculines en el diàleg del còmic, va trobar un primer i principal handicap en problematitzar la seva pròpia representació. Les autores s’han enfrontat a un cos ja usurpat, una icona buida simbòlicament resignificada per la veu de la creació masculina segons la seva necessitat, carregat així de forma tan viciada, que impossibilita la seva interacció natural.

El tractament del cos ha estat un dels elements de contrast en el treball de les dones “invisibles” que des dels orígens podem rastrejar i rescatar de l’oblit en la història del mitjà. Les seves estratègies varien, però coincideixen sempre dins el contrast i la ruptura. La clau es troba en l’exigència de veu i en la propietat de la mirada per prendre consciència, despullar a l’artefacte “dona” de la seva disfressa, desmuntar la icona i buidar els seus falsos missatges un cop descodificats. El cos i l’autorepresentació manifesten la seva importància en la construcció artificial de la identitat femenina quan observem que són l’eix sobre el que majoritàriament giren les obres de les pioneres, tots dos conceptes conformen el punt en comú de les estratègies discursives transgressores en uns treballs que ens han mostrat la pluralitat i amplitud avantguardista de les seves mirades.

Travessant el silenci i la invisibilitat en què les dones han estat representades des de l’ocupació unívoca -alterada en la falsa homogeneïtat del seu espai corporal- l’experimentació de les autores pioneres –des de Núria Pompeia o Marika Vila (jo mateixa) fins a Laura Pérez Vernetti – senten la necessitat urgent de reformular la diferència juntament amb la diversitat de les imatges que empresonen i codifiquen una representació dins de la qual se senten violades. Les armes contra aquesta violència icònica seran tant l’autorepresentació com l’experiment, aquests elements se’ns mostren com a eines de supervivència en l’ús que fan d’ells les pioneres.

Pompeia2 ja va dibuixar la seva centralitat encarnada en el tall crític de la seva mirada naïf i ens va mostrar un camí que va fixar les seves claus en la problematització del cos. Seguint el seu rastre, el meu llenguatge icònic com a autora3 pionera ha buscat sempre trencar les normes, les rodoneses femenines i els límits del discurs clàssic per volar sobre la ploma conquerint un nou espai des de l’expressionisme a deconstruir l’artefacte “dona” i descodificar un cos ocupat pels fantasmes de l’erotisme masculí i les normes sexistes. De la mateixa manera, podrem trobar a la Montse Clavé les ratllades d’una ploma insistent que despulla i reconstrueix un cos ocult traient a la llum per reconèixer-se, o descodificar el puntillisme -petites senyals d’una nova construcció- amb el qual Mariel Soria va vestir les noves relacions nues que en la Transició van qüestionar la masculinitat homogeneïtzadora i patriarcal…

Podríem seguir així analitzant els cossos experimentals de Laura4 en el seu polièdrica visió que arrodoneix una anatomia geomètrica, o la duresa monumental dels cossos sexuats fora d’etiquetes de Maria Colino5, però el més interessant és el link -o la continuïtat- que es produeix entre el llenguatge dels cossos resignificats i la seva interpretació en l’autoria femenina actual, el podem exemplificar en la forma en què Luci Gutiérrez (2009) autora del nou mil·lenni, decideix crear la seva pròpia sexualitat i la seva representació en ella. Luci posseeix el poder… simplement i sense complexos s’autodefineix, crea un espai icònic que s’obre a partir de les esquerdes pioneres i ho gaudeix net de codis aliens… També podem veure com Antonia Santolaya6 crea les seves constel·lacions de dones arbòries i estel·lars ignorant l’estereotip rebutjat… O bé, assaborir les descripcions històriques i ètniques en les quals Raquel Lagartos7 carrega de contingut psicològic dels cossos anti-modèlics dels seus personatges dels quals emergeix l’orgànic humanitzant la monstruositat.

La mostra més clara del trencament de límits de les noves veus apareix de nou en el treball d’Ana Penyas8 sobre els cossos col·lectius de les invisibles, dels desapareguts… ens parla des dels cossos dels nens de les guerres… o de les àvies que dibuixen el fons i el suport a les llars de tots. En els seus dibuixos la classe i l’edat apareixen per parlar-nos a les dones des de la nostra pròpia història encarnada.

La nova visibilitat, rescatada i exigida, que s’enfronta a l’estereotip modèlic, ens permetrà veure el camí de ruptura en el qual es produeix de forma espontània un diàleg intergeneracional entre les claus del llenguatge icònic que uneix el discurs genealògic i li confereix coherència. Els traços feministes en les autores de la transició espanyola ens mostren com la pretensió de desocupar el cos és una necessitat expressiva que es manifesta en les diverses estratègies de supervivència o ruptura emprades i arriba fins avui.

Clavé recorre les sensacions de la pell buscant simetries en l’autoerotisme poètic de Mari Chordà o en el seu propi… Marika dóna veu i acció reivindicativa al cos de les princeses i les donzelles, o rastreja en la quadricromia de la pell a la desconeguda que amaga la nostra imatge després de la dependència de la mirada aliena… Mariel Soria activa a les belles femmes fatals donant vida al seu pèl-roja cabellera que deté el violador, violat per la seva pròpia pistola… Amb totes elles vam comprovar que qüestionar els models és des-ocupar el cos. Les seves grafies construeixen espontàniament un missatge comú sense necessitat de consens i aquest passa per alliberar la pròpia representació del tòpic i l’estereotip que havia usurpat la seva veu.

Podrem seguir aquest rastre en els anys posteriors, bussejant en els treballs d’Ana Miralles, Ana Juan, María Colino, Laura Pérez Vernetti, Marta Guerrero o Marta Cano i entrar en el nou mil·lenni amb Emma Rius, Raquel Alzate, Sonia Pulido, Miriam Cameros , Clara Tanit Arqué, Luci Gutiérrez, Lola Lorente, Sandra Uve, Carla Berrocal, Cristina Duran, Isabel Franc, Susana Martín… entre tantes altres (la cita no és exhaustiva, sinó que pretén mostrar l’acceleració en la incorporació actual de signatures i els seus títols localitzables a la xarxa) que ens esperen a les llibreries o de forma virtual en els seus blocs i a les botigues en línia.

Des de l’anàlisi de les seves mirades sobre els cossos i les seves expressions podrem observar les diferents relacions que estableixen amb l’autorepresentació qüestionant el gènere, presentant altres models, altres sexualitats, altres cultures i altres cossos. Viatjant amb elles podem arribar a comprendre millor el fenomen actual: la projecció de la força col·lectiva.

No ha estat fins una data molt recent que el treball constant de resistència i denúncia en l’esforç per crear un llenguatge nou de les pioneres ha trobat ressò en una nova generació d’autores que recuperen la veu i afirmen presència (des de l’espai virtual de les blocaires a l’autoedició o les publicacions en paper) associant i creant la força per guanyar territoris i recuperar el discurs i el diàleg amb les antecessores, així neixen diversos projectes activistes per a la construcció del diàleg intergeneracional que van culminar al novembre de 2016 a l’exposició Presentes. Autoras de tebeo de ayer y de hoy, organitzada pel col·lectiu de Autores de Còmic (AC) i patrocinada pel Ministeri d’Afers Exteriors i de cooperació (AECID) que manté una itinerància internacional per les ambaixades espanyoles.

El fet associatiu ha marcat un abans i un després en l’activisme i la recerca de visibilitat per part de les autores a Espanya, però, en aquest moment sembla ser que és el propi mitjà (editors, publicacions, institucions etc.) el qual intenta cobrir quotes i les necessita, en fer-se evident la seva coixesa temàtica i discursiva. I és que el còmic també es beneficiarà amb aquesta reincorporació a la visibilitat de les seves autores ocultes, sempre podrà esgrimir la importància avantguardista dels treballs de les autores pioneres per restaurar la seva falta d’equilibri en la interacció comunicativa. Des del modernisme resistent de Lola Anglada i les republicanes, fins a l’estil naïf carregat d’explosius de Pompeia o els jocs expressionistes i experimentals que vam iniciar a la Transició les autores dels anys 70, el treball conjunt va desbrossar el camí cap al discurs plural en impulsar la deconstrucció d’estereotips i el trencament d’etiquetes en els nous relats, avui les veus emergents de les joves autores el completen en aportar una major diversitat en la polifonia de veus. La seva aparició i la visibilitat recuperada de les seves predecessores ens ajuda a completar la percepció social de la realitat que ens construeix. El còmic ha estat un instrument utilitzat des de les ideologies per la seva capacitat sintètica de transmetre missatges camuflats sota grans paraules creant imaginaris simbòlics en dirigir embats a la nostra part visceral per injectar directament en l’emoció. Aquesta característica fa imprescindible reconfigurar l’anàlisi dels nostres models socials des d’un mitjà tan popular com efectiu en la construcció pedagògica de les identitats de gènere, i fer-lo servir ara per a la deconstrucció dels tòpics.

1 Vila Marika (2017). El cos okupat. Iconografies del cos femení com a espai de la transgressió masculina en el còmic. Universitat de Barcelona

2 Maternasis (Kairós,1967) Mujercitas, (Punch, 1975) Vindicación Feminista (1977)3[1]Totem Especial

3 Mujeres (1977) Primera antología de autoras en España en donde se pueden ver los primeros trabajos de Marika, Montse Clavé y Mariel Soria

4 El Toro Blanco (La Cúpula, 1989) Viñetas de Plata (Reino de Cordelia, 2017)

5 Rabia Máxima (Under Cómic, 1997)

6 http://antonia-santolaya.blogspot.com/2012/12/

7 Mary Shelley, La muerte del monstruo (Diábolo, 2016)

8 Estamos todas bien

Barcelona, 20 de maig de 2019