Javier Pérez Andújar
Periodista i escriptor
Rumiava sobre la part social del tebeo des del punt de vista del materialisme dialèctic (ja sabeu, la fam de Carpanta, o Petra com la noia de poble que ha de servir), però en repassar el meu historial infantil m’he adonat que soc fill d’un conjur xamànic. En realitat vaig fer el mateix que tota la meva generació. Vaig començar sense saber-ho amb Walt Disney, vaig passar tota la infantesa a Bruguera i tan bon punt em van comprar els primers pantalons llargs em vaig posar a llegir sobre superherois. Aleshores, els pantalons llargs eren els texans blaus amb el toro de Lois girant-se. O potser eren Lee o Cimarron. Des que vaig començar a portar-ne em vaig preguntar si al cap de gaire temps seria un vell amb texans, i estic descobrint que no puc ser una altra cosa. Era un xamanisme ortodox aquell en el qual m’havia iniciat mitjançant els tebeos. La triple transformació, canviar de condició tres vegades durant la persecució, com en els contes de fades. Perquè passant pels còmics del ratolí Mickey i de l’ànec Donald, i del gos Pluto, per les vicissituds d’Anacleto, Sir Tim O’Theo, Pepe Gotera i Otilio, Doña Lío Portapartes i Rigoberto Picaporte, i per les heroïcitats de Thor, Galactus, els Quatre Fantàstics, Silver Surfer, Spiderman, Magneto i el Doctor Doom no feia sinó transformar-me en animal, en humà i en semidéu successivament, de la mateixa manera que es creen els herois als mites. Els tebeos van ser, d’aquesta manera, el que quedava del ritus iniciàtic primitiu. Les estretes habitacions dels pisos als blocs havien pres el relleu de la cabana al cor del bosc, i asseguts a terra (el llit com un vaixell amarrat) ens sotmetíem a les més velles alteracions de la consciència, les progressives mutacions de l’ànima. Viatjar d’un estat a l’altre, i a l’altre, fins a pertànyer definitivament al món.
És cert que llegits rere aquella finestra que donava a les torres de la llum (al lluny, tres xemeneies gegants de formigó i les vies del tren, a l’altre costat, l’autopista, i el tamborineig de la pluja als vidres que repeteix que cal quedar-se a casa perquè al carrer hi havia poc per buscar aquella tarda feta de fang com el primer home de la Creació), vull dir que en aquells moments els tebeos cobraven una dimensió neorealista, i encara que la seva necessitat de mercat pretenia dissimular-la, la duien en la llavor. Eren tebeos nascuts de dibuixants d’origen humil que parlaven a les classes populars. Als seus. El ratolí Mickey va sorgir com una criatura pobra igual que tants altres milers de nord-americans. Els temps en què veu la llum són els de la Gran Depressió i els paratges que freqüenta són als afores. Les cases de fusta, les tanques de taulons, els camins de terra, els descampats. Ni ratolí de camp ni ratolí de ciutat. Mickey Mouse és un ratolí de suburbi. De la fam de postguerra de Carpanta, del raval de la ciutat per on troten els personatges d’Alfons Figueras, dels descampats en què de sobte apareixen l’abuelita Paz, el nen Angelito (tot i que en dèiem Gu-gú), o també Rompetechos, de tot aquest paisatge suburbà també se m’anaven fixant una identificació i un centelleig en la retina de nen sense ulleres (admirava els companys que en duien, ja que sabia que hi veien millor i semblaven més llestos). I Spiderman, que vivia amb la seva tieta, també era un noi de barri de Nova York, de la mateixa zona de Queens on va créixer el seu creador, Stan Lee, del mateix lloc d’on van sortir els Ramones.
Però els Ramones, el rock and roll, ja és una altra religió, un altre animisme. Ja és la roba talar dels texans assumits com a primera pell. Aquí els tebeos han canviat de nou. Ara es diuen Totem, Cimoc, 1984 i Zona 84, El Víbora… I fundaran una religió sense déu, feta d’ateisme i escepticisme, perquè per enèsima vegada ha tornat a esvanir-se tot allò per què van lluitar els altres, i nosaltres hem arribat un altre cop (o potser ho hem construït) a un camp de batalla abandonat, només a temps per recollir una mica de llegenda i una mica de ferralla, com la mare coratge de Brecht, com qualssevol dels seus fills. En aquell descampat ple de cadàvers de tota mena va ser on van esvanir-se els meus tebeos. Anys després brotarien les novel·les gràfiques sobre aquella mateixa terra. Però aquesta és una altra guerra. Una altra religió. Lectura per a nous creients.
Barcelona, 20 de maig de 2019