Cultura crítica i sindicalisme de classe, una mateixa cosa

paris IMA

 

Pepe Gálvez

Sindicalista, guionista de còmics

 

 

 

No parlaré, ni escriuré, de la relació entre treball i cultura en general, sinó de la necessària confluència integradora entre l’espai de la cultura crítica i el sindicalisme de classe sociopolític. És una (re)trobada que respon d’una necessitat recíproca, malgrat la boira ideològica estesa pel llarg domini del pensament únic neoliberal. D’una banda, el sindicalisme autònom de classe ha d’elaborar i difondre un cos propi de cultura, inevitablement crític amb el sistema social dominant que tendeix naturalment a reduir-lo a la condició de subordinat. Mentre que els creadors i divulgadors de cultura són, cada cop amb més claredat, treballadors sotmesos a una pressió, alhora acomodatícia i precaritzant, per la seva, no tan particular, indústria.

Necessària com l’aire que exigim tretze cops per minut

Reprenent paraules de Marta Sanz, la darrera Semana Negra de Gijón, la cultura no és, no pot ser, l’amanida o les patates fregides que se serveixen com a acompanyament al plat de la lluita o la mobilització obrera. I no ho pot ser no només perquè transmet la idea d’utilització tan interessada com a passatgera, sinó sobretot perquè el sindicalisme de classe autònom necessita disputar amb el bloc del capital la visió del món, de les relacions humanes, de la importància del treball. És a dir, ha de transmetre els seus propis valors, prioritats, èxits i fracassos, vivències, ambicions, història i memòria. Quan la feina, l’organització(s) dels treballadors, han baixat, poc o molt, la guàrdia en la promoció i la creació de la cultura crítica s’han negat a si mateixes com a subjecte generador d’hegemonia. Han cedit terreny al camp de la ideologia, o sigui de la cultura, davant els seus adversaris i enemics, que han generat una pluja ideològica contínua que explica el món amb el treball sempre en posició subordinada i per tant prescindible.

El treball existeix!

D’altra banda, el món de la cultura no és homogeni per definició. Es podria parlar de tants tipus de cultura com de formes ideològiques d’explicar el món. L’honestedat intel·lectual rau en el reconeixement de l’existència d’aquestes forces socials determinants, externes, que no són alienes a l’univers creacional de la cultura.

Actualment, i des de fa massa temps, la gran majoria de les manifestacions culturals compleixen la funció d’adornament mistificador de les relacions de poder, especialment de l’econòmic, i obvien com aquestes determinen, o com a mínim condicionen, això que anomenem la nostra vida.

Aquest biaix edulcorant i servil pot arribar a ser obscè i cruel en la ignorància deliberada de l’espai social de les relacions laborals i els seus protagonistes. Torno a reprendre reflexions gijoneses de Marta Sanz, aquesta vegada sobre la insuportable lleugeresa d’aquest romanticisme que exalta una figura com la de la texana de la Hinojosa. Aquest imaginari d’un món immaterial i aliè al mal temps, al fang i als excrements, a la fatiga física o al limitat horitzó d’expectatives vitals. I dir el miratge dels herois i superherois que no es veuen mai en la tessitura d’enfrontar-se als seus caps, o empresaris, en defensa de millors condicions laborals, ni han tingut mai problemes d’habitatge, transport, educació o sanitat. I més del mateix respecte d’aquest domini brutal d’allò individual sobre allò col·lectiu, del desterrament dels perdedors, de l’al·lèrgia a la solidaritat…

Els treballadors de la cultura, si és que pretenen oferir una visió crítica de la societat, no haurien d’oblidar o expulsar del procés creatiu aquesta realitat laboral. I no ho haurien de fer, entre altres coses, perquè significa oblidar-se o amagar-se circumstàncies pròpies i decisives del seu procés de producció: dependència de la indústria, pressió ideològica, precarització…

Conèixer-se i reconèixer-se mútuament

Sindicalisme autònom i cultura crítica necessiten confluir i de fet ja s’estan fent passos importants en aquesta direcció. No deixa de ser significatiu que Joan Coscubiela escrivís en un twet que el darrer congrés de les CCOO de Catalunya en algun moment fes la impressió de ser un acte cultural en què s’intercalaven missatges i reflexions sindicals i no al revés. D’altra banda en l’àmbit de la creació de productes culturals propis, s’havien fet passos en el terreny audiovisual, especialment dels vídeos i a la incorporació de la il·lustració en el terreny de l’”agípro”, així com en l’existència de premis de poesia o altre tipus de literatura. Però el salt endavant més important s’ha donat amb la publicació dels dos primers toms de Consciència de classe, als quals s’afegirà ben aviat el còmic O tots o cap. Aquests reculls de relats són una mostra gratificant de confluència creativa entre el sindicalisme i la cultura crítica. No hi ha manipulació ni tasca d i guarniment sinó el treball de compartir la tasca d’aproximació i reconstrucció de records i la conversió d’aquestes experiències en narració.

Una altra iniciativa a tenir molt en compte és la dels llibres a les fàbriques que des del 2014 porta endavant la Fundació Anastasio de Gràcia, lligada a la Federació d’Indústria, Construcció i Agro (FICA) d’UGT. Aquest projecte selecciona una sèrie d’obres per ser llegides respectivament per les treballadores de diferents empreses. Una mena de club de lectura que culmina en una reunió oberta entre l’autora i els lectors. A banda de la importància de l’aspecte més evident: el de foment de la lectura, n’hi ha un altre que m’interessa destacar: el del contacte entre creadors i món laboral. Aquesta experiència que sens dubte acosta el procés creatiu a un sector específic de lectors i apropa el creador a la realitat de les fàbriques. Conté per això un potencial de coneixement mutu que és també una crida a desenvolupar-lo i aprofundir en el reconeixement mutu de les seves respectives realitats com a persones que treballen i creen.

Novembre 2021