Consciència de classe o ciutadania democràtica?

 

Bruno Estrada López

Economista, adjunt al Secretari General de CCOO

 

 

 

“La manera de producció aïlla uns dels altres, en comptes d’establir relacions mútues entre ells (…) i la identitat dels seus interessos no engendra entre ells cap comunitat, cap unió nacional i cap organització política”.

No, no és una definició del precariat del segle XXI, és la descripció que feia Carlos Marx el 1852, en el 18 de Brumario de Luis Bonaparte, del comportament polític de la pagesia francesa, criticant la seva actitud favorable davant del cop d’estat del nebot de Napoleó.

El marxisme clàssic ha considerat les classes socials des de dues perspectives: 1) com una categoria analítica sociològica que és prèvia al marxisme, això és, grups d’individus que es defineixen per una mateixa forma de relacionar-se amb els mitjans de producció; 2) com un instrument polític, mitjançant la consciència de classe, per crear entre els treballadors una percepció emocional de sentir-se part d’una comunitat i gràcies a això guanyar hegemonia.

Crec que en les complexes societats desenvolupades actuals la classe social no és un instrument útil per construir comunitat. Els canvis polítics, productius i socials dels darrers quaranta anys han generat un món del treball molt més divers: un creixent volum de joves treballadors d’activitats de serveis (d’alta i baixa qualificació) amb una estructura empresarial molt atomitzada i amb escassa capacitat, individual i col·lectiva, de negociació de les seves condicions de treball, la qual cosa alguns en diuen precariat; una minvant classe obrera industrial però en la qual encara hi ha un important volum de treballadors que àdhuc conserven una notable capacitat de negociació col·lectiva gràcies a l’actuació dels sindicats; un nombre creixent de treballadors d’alta qualificació, formats gràcies a un sòlid sistema d’educació pública, amb un poder individual elevat de negociació de les seves condicions de treball que en termes de capacitat de consum els ha permès ser considerats com a classe mitjana.

Que la classe social sigui l’embolcall emocional col·lectiu d’un ventall de treballadors tan divers i plural em sembla un exercici polític erm. A més, la pertinença a una classe no parteix  de la lliure voluntat de l’individu, sinó de condicionants econòmics i culturals aliens a la persona, la classe social no és alguna cosa a la qual un pugui triar vincular-se emocionalment, com la religió o la pàtria sinó que ve donada per la seva relació amb els mitjans de producció i el seu paper en l’organització del treball. Insistir en la classe social com a element que crea comunitat no ajuda al fet que el món del treball del segle XXI recuperi l’hegemonia cultural de la qual va gaudir a Europa durant els “trenta anys daurats”.

Els reptes que han d’afrontar els sindicats, i en general les forces polítiques progressistes, per no quedar en la cuneta de la història són: 1) donar una resposta organitzativa eficaç als canvis que s’han produït al món del treball de manera que ens permeti seguir defensant eficaçment els drets dels treballadors, com ha plantejat CCOO en el procés de “Repensar el sindicat”; 2) crear noves xarxes d’alta densitat social amb altres organitzacions que, encara que no tenen al treball com a centre principal de la seva activitat, no són alienes a ell, 3) reconstruir per a milions de treballadors la percepció emocional de ser part de la mateixa comunitat des de la ciutadania democràtica: “pertanyem a una mateixa comunitat tots els individus que lliurement participem en la presa de decisions sobre el nostre futur col·lectiu”.

Cal recordar que ja al 1838 la recentment constituïda Associació de Treballadors de Londres, el primer sindicat, va redactar la Carta del Poble en la qual s’exigia el sufragi universal, el vot secret i l’abolició dels requisits de propietat per ser membre de la Cambra dels comuns.

La ciutadania democràtica hauria de ser el catalitzador dels sentiments de pertinença a una comunitat inclusiva. L’enorme virtualitat social de la democràcia és que ens permet sentir-nos individus lliures alhora que formem part d’una col·lectivitat en la definició de la qual participem i que és molt fàcil ampliar el perímetre de la comunitat, simplement eixamplant la base social dels qui poden participar en la presa de decisions, sense haver de pertànyer a una mateixa raça, religió o classe social.

Barcelona, 13 de gener de 2017