Ciutats “smart” o governs intel·ligents

 

Aurelio Martín González

Regidor de Medi Ambient i Mobilitat de l’Ajuntament de Gijón / Xixón

 

 

Gairebé coincidint en el temps amb la redacció d’aquest article se celebra a Barcelona el denominat “Smart City Expo World Congress” amb l’assistència prevista de representants de més de set-cents governs locals i de vuit-centes seixanta empreses expositores de tot el món , sota l’atractiu lema, per a aquest any 2019, de “Ciutats fetes de somnis”.

La celebració d’aquest tipus d’esdeveniments mostra de manera nítida la irrupció de la iniciativa privada, i especialment de les companyies multinacionals, en l’àmbit de la gestió i l’administració públiques, una tendència amb una rellevant incidència en l’àmbit local.

Després de dècades de mobilitzacions i d’accions reivindicatives dels moviments ecologistes, amb resultats més aviat limitats, els mitjans de comunicació, les xarxes socials i, especialment les empreses, han aconseguit introduir en l’agenda política la necessitat imperiosa de la sostenibilitat ambiental amb la transformació de les nostres poblacions en ciutats intel·ligents i autosuficients com a recepta.

No obstant això, per poc que s’aprofundeixi, descobrirem que els termes “smart city” (ciutat intel·ligent) i “Internet of the things” (Internet de les coses)” van ser inventats per una empresa multinacional (IBM) el negoci de la qual es basa en la venda de software i maquinari; i no només això, sinó que l’evolució de l’estructura comercial d’aquesta multinacional i d’altres similars (CISCO, Siemens, etc) s’assembla cada vegada més a les àrees de govern de les ciutats. Dues dades que, al menys, posen en qüestió el veritable calat de la tan gastada revolució urbana que transformarà, teòricament, les nostres ciutats en urbs més netes, eficients, segures i connectades.

Ja l’any 2008, els propis directius d’IBM (campanya Smarter Planet) declaraven que el sector públic constitueix un enorme mercat sense explotar amb un enorme potencial de creixement. L’any 2011, la multinacional va llançar al mercat una solució denominada “Centre d’operacions intel·ligents per a unes ciutats intel·ligents”: un centre de control per als ajuntaments que pretén reunir tota la informació disponible de la ciutat per analitzar-la i poder anticipar les reaccions de sistema urbà davant d’una situació de canvi. Simplificant: els ajuntaments els proporcionen tota la informació disponible de la ciutat: energia, contaminació, mobilitat, etc., i l’empresa ofereix solucions previ pagament.

En termes similars, però a una altra escala, podem analitzar les noves “startup”, un altre terme anglosaxó que s’utilitza per referir-se a empreses de nova creació o molt joves amb grans possibilitats de creixement en un curt període de temps: en resum, empreses susceptibles de donar un cop de pilota que habitualment basen la seva estructura en ocupacions precàries. La gran majoria de les empreses que avui dia irrompen i copen àmbits com la mobilitat sostenible (bicicletes, cicles i patinets elèctrics, cotxes elèctrics compartits, transport d’última milla, etc.) o el manteniment i la gestió del trànsit, són startups.

En un altre ordre de coses, les noves tecnologies no sempre es poden considerar utensilis sostenibles: un exemple singular és el comerç electrònic, amb un creixement estimat a Espanya d’un 20% anual i que segons les dades proporcionades per l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha contribuït al fet que, en la seva àrea geogràfica, el repartiment de mercaderies generi ja el 40% de la contaminació atmosfèrica.

A la vista de tot l’exposat, cal fer-se algunes preguntes: realment les noves tecnologies són, per si mateixes, una veritable alternativa a l’actual model urbà o només un nou model de negoci? Qui guanya i qui perd amb la transformació tecnològica de la gestió urbana, fins i tot si es tracta de transformacions qualificades com sostenibles i necessàries? Què implica en la governança democràtica de les ciutats la irrupció de les empreses privades en la seva gestió?

No es tracta de demonitzar el que s’entén per ciutat intel·ligent, ni tan sols de demonitzar l’activitat de les empreses multinacionals, però per sobre de la quimera que ens prometen els defensors a ultrança de les noves tecnologies com la solució definitiva per a la gestió urbana sostenible, també hem de ser crítics i capaços de plantejar alternatives als models als quals l’única sostenibilitat que importa és la del compte de resultats.

Gijón, 22 de novembre de 2019