Ignacio Muro Benayas
@imuroben
Economista i professor de comunicació a la Universitat Carlos III
El fet de viure del propi treball, intel·lectual o manual, ha constituït durant molt temps un ciment suficient per afavorir una identitat comuna. Sempre va ser, però, una identitat treballada que ha utilitzat cada conflicte com una ocasió per articular un front d’interessos de les majories. “Sumar” als diferents col·lectius és la tasca que ha justificat al sindicat de classe, una organització especialitzada en observar el món des dels ulls de la feina.
El sindicat així vist és un intel·lectual col·lectiu l’objecte del qual és ajudar a construir una identitat comuna a llarg termini mentre articula interessos i participa, de forma intel·ligent, en una dialèctica de propostes de resistència, confrontació o col·laboració integrades en un mateix discurs. Quin ha de ser aquest discurs en un context en què el treball porta dècades a la defensiva, és la qüestió.
La realitat se’ns mostra tossuda. La frontera entre el treball i el no-treball es dilueix en l’espai i el temps mentre les empreses redueixen el seu perímetre. La creació de riquesa es converteix en un tot integrat a nivell global però els processos es fragmenten i les connexions físiques desapareixen. La complexitat i globalitat dels processos productius i tecnològics dilueix la solidaritat primària tradicional però les formes de treball i explotació simples prosperen. Les tecnologies permeten treballar en xarxa però la penositat i el risc laboral es pateixen en solitari. El treball intel·lectual guanya parcel·les al manual però els professionals més qualificats són arrossegats a l’atur i la precarietat. Augmenta la productivitat del treball però en major mesura l’apropiació pel capital del valor creat. L’economia impulsa la col·laboració horitzontal però s’accentua la concentració vertical de poder en els primers executius i l’exclusió dels treballadors en la gestió de les empreses.
Polítiques de resistència que permetin passar a l’ofensiva
Tot això desenvolupa un context social marcat fa dècades per la tendència a la individualització de les relacions laborals que col·loca al món del treball a la defensiva, una circumstància que el canvi tecnològic accentua. I obliga a plantejar clarament al sindicalisme quines polítiques de resistència són més eficaces i quins plantejaments són els adequats per revertir aquesta situació.
En aquest context, encertar en els marcs ideològics és una cosa decisiva, perquè, com més lleus són les connexions físiques, més important és la construcció d’un discurs que faci de cola per amalgamar interessos cada vegada més dispersos.
El desenvolupament social i tecnològic permet no només imaginar un futur sinó construir un present en què l’ocupació no sigui un bé escàs, en què jornades reduïdes permetin generar temps lliure per al desenvolupament propi i el de la família, en què el treball passi a ser vist com l’activitat col·lectiva de ciutadans lliures organitzats per produir béns i serveis, en el qual la creació de riquesa s’associï a l’impuls de relacions col·laboratives i a la superació de la servitud dels mercats.
Optar entre un camí de servituds o de llibertat, entre assumir com a ciutadans que prenen les regnes del seu futur o com a individus enxampats en eternes relacions de servitud, entre ciutadans lliures o serfs precaris són les alternatives que envolten el món del treball. Només en un marc com aquest es pot argumentar les resistències i construir un nou interès general que utilitzi com a fil conductor la democratització de l’economia, la democràcia econòmica.
Democràcia econòmica, objectiu del sindicalisme de classe
El sindicalisme de classe ho és en la mesura que és capaç de construir a cada moment una identitat comuna per al món del treball. Aquesta identitat exigeix avui incorporar la democràcia econòmica com a exigència de la lògica productiva i implica el repte d’assumir la construcció d’una oferta general inclusiva per a tota la societat des de la defensa del treball.
Significa també combatre les mirades curtes. Assumir que els impulsos corporatius sorgeixen en totes les activitats sindicals i que l’única forma de superar-los és ampliant el focus i incorporant una visió sociopolítica que aporti llum a les perspectives immediates d’ordre funcional, sectorial, territorial que sorgeixen espontàniament en qualsevol col·lectiu de treballadors.
Connectar treball i ciutadania, lluites al centre de treball i en la societat, suposa precisar els passos que avui ens fan avançar cap a la democràcia econòmica. Entre ells, destacaria tres: el primer és la connexió entre les retribucions indirectes i la defensa dels béns públics (sanitat, educació, pensions, dependència) el que suposa accentuar la participació del sindicat en la concertació. El segon, és la defensa del principi de la renda bàsica abans fins i tot de necessitar els seus camins i formes. Si les prestacions socials equivalen a un salari indirecte resultat de la solidaritat entre contemporanis, el que la renda bàsica ens diu és que la productivitat del treball d’avui és herència de les aportacions al saber general generat per la tecnologia, les institucions i el treball de les generacions anteriors de les que ningú, pel sol fet de néixer en aquest temps hauria de ser exclòs. El tercer, és la participació dels treballadors com a factor d’innovació no només com a conseqüència d’una lògica participativa.
Només així es podrà transitar per un camí de llibertat real per a tots els ciutadans i no només per a uns pocs.
Madrid, 13 de gener de 2017