Bruno Estrada
Economista i Coordinador de Secretaria General de CCOO
Durant segles la relació entre treball i cultura va venir definida per aquella poètica cita de Confuci: “Em preguntes per què compro arròs i flors? Compro arròs per viure i flors per tenir alguna cosa per viure”.
L’arròs, evidentment, són els béns materials que ens permeten sobreviure, i que obtenim mitjançant el nostre esforç, la nostra feina, però això no és suficient per viure una vida plena, per això necessitem estimular i desenvolupar els nostres sentits, les nostres emocions, la nostra imaginació. Per viure una vida plena necessitem flors, cultura.
Molts segles després, als anys trenta del segle passat, el psicòleg rus Vygotsky va demostrar científicament que a l’ésser humà hi ha una profunda diferència entre les activitats mentals elementals i les activitats mentals superiors. Les primeres, aquelles que ens procuren arròs, són d’origen biològic i estan vinculades a la supervivència, per la qual cosa es caracteritzen per la intencionalitat de les accions que dirigeixen -caço perquè tinc gana-. Mentre que els processos mentals superiors determinen accions que ens fan gaudir i somiar amb les flors, ja que la motivació per fer-los és la pròpia satisfacció emocional del subjecte, cosa que s’assembla molt a la felicitat.
Una altra conclusió a què va arribar el savi rus va ser que el desenvolupament mental era, essencialment, un procés sociogenètic. És a dir, que el nostre cervell evoluciona de forma individual però també ho fa de forma col·lectiva i, per tant, l’evolució de l’ésser humà és un procés en espiral en què l’evolució social ve condicionada per l’evolució dels individus i la de aquests, alhora, per la societat en què viuen.
És a dir, a mesura que cada cop hi hagi més individus d’una societat que tinguin cobertes les necessitats elementals, l’arròs, el cervell de cada persona dedicarà més temps a les activitats mentals superiors, a la seva satisfacció emocional, a demanar flors, és a dir, cultura.
Així mateix, Vigotsky va posar de manifest la importància del que és “social” en l’origen i el desenvolupament dels processos psicològics superiors, reconeixent l’encertat de les paraules enunciades per Engels quan va dir: “No és la consciència de l’home la que determina el seu ésser, sinó, per contra, l’ésser social és el que en determina la consciència”. Els marcs col·lectius influeixen en les vivències individuals de cada persona activant el cervell mitjançant: 1) l’aprenentatge social; 2) la interiorització de la cultura; i 3) les relacions socials. Si bé l’evolució d’aquest “múscul neuronal” és un procés dinàmic i col·lectiu no cal menysprear la importància que tenen els valors morals dominants heretats, ja que impregnen l’aprenentatge social de l’individu, la cultura que interioritzem i les relacions socials que establim .
A partir de mitjans del segle XIX es va produir un canvi d’eix en la relació entre cultura i treball a causa de la consciència creixent dels treballadors que per transformar el món desigual en què vivien calia canviar la cultura dominant.
A partir de llavors, la classe treballadora ha considerat que la cultura és un instrument essencial en el procés emancipatori. A mesura que la transmissió cultural acumulativa i les institucions socials que incentiven el coneixement són elements fonamentals de l’aprenentatge social, la conclusió era òbvia: sense la disputa de l’hegemonia cultural que han imposat les classes privilegiades, i el qüestionament de les institucions que han establert per al manteniment de “l’status quo”, és impossible dirigir l’evolució social de l’ésser humà cap a societats més solidàries i inclusives, avançar cap a una “revolució tranquil·la” on predominin els valors altruistes.
En la mesura que les organitzacions obreres han anat sent cada cop més conscients que la cultura transformava les consciències, la cultura s’ha convertit en un espai nuclear del camp de batalla de la lluita de classes. I resulta evident que quan els sindicats han oblidat això, i han ignorat aquest marc de confrontació, el retrocés social ha estat molt més profund, i molt més difícil de revertir, que el produït per la modificació de la legislació laboral contra la classe treballadora .
Des d’aquesta perspectiva, la relació del món del treball, dels sindicats, amb la cultura pren una nova dimensió. La classe treballadora ha de deixar de ser una mera receptora de la cultura dominant que s’imposa com a superior, i els sindicats, com a institució social que incentiva el coneixement, han de ser capaços de participar en el procés de creació d’una cultura amb valors diametralment diferents dels que imposa el capital. Una part fonamental de la tasca ha de ser enfrontar-se a l’hegemonia cultural. I tot això des de la creativitat i la llibertat, perquè parafrasejant la bella frase d’Emma Goldman de fa més d’un segle: “Si no podem ballar aquesta no serà la nostra revolució”.
En la mesura que la cultura desenvolupa un paper fonamental en la creació dels imaginaris col·lectius de les societats i en la construcció dels seus relats, els sindicats no podem defugir el nostre paper d’agents culturals; l’hem d’assumir com una cosa definitòria de la nostra pròpia essència :
– Una part important d’aquest paper és defensar i posar en valor la nostra història de lluita i conquestes que ha anat conformant la cultura obrera, però no des de la nostàlgia, sinó des de la ferma convicció que aquesta manera diferent d’entendre el món se segueixi projectant cap a les noves generacions de treballadores i treballadors.
– També hem de promoure que els creadors de cultura, els nostres escriptors, poetes, cineastes, actors, actrius, músics i artistes plàstics i digitals mostrin la realitat laboral actual. Si no som nosaltres els que expliquem què li passa a la classe treballadora, com viu, com sent, com a lluita, ningú ho explicarà per nosaltres, és més, faran tot el possible per amagar-ho. La classe obrera necessita un compromís cultural, per poder reconèixer i valorar el passat, però també per connectar aquest passat amb el present, i ser capaços de projectar utopies properes al futur.
En aquesta voluntat de projectar-nos cap al futur han de tenir un paper principal els joves, que tenen una relació amb la feina molt diferent de la que van tenir les seves mares i pares. I això ens exigeix, si volem connectar emocionalment amb elles i ells, parlar amb el llenguatge i els codis amb què es comuniquen. Si volem que en el futur siguem les treballadores i els treballadors els qui cultivem l’arròs i les flors no podem parlar amb paraules del passat.
Novembre 2021