Llorenç Planagumà i Guàrdia
Centre per a la Sostenibilitat Territorial
Sant Privat d’en Bas
A l’Espanya rural com en la major part de les regions rurals del món hi ha una dinàmica social d’emigració a ciutats causant un buidatge i envelliment de la població, paral·lelament es donen freqüentment conflictes ecològics per la disputa distributiva respecte dels recursos naturals entre diferents actors que poden anar des de la implantació de grans infraestructures en zones naturals o agrícoles, la captació d’aigua per a les ciutats, recursos miners, etc… Sense població aquests conflictes es dilueixen beneficiant freqüentment a grans empreses i els seus lobbies d’interès. L’absència de conflictes genera una perillosa pèrdua de biodiversitat i de sòls agraris necessaris per a les generacions futures. Les protestes de la població s’han de visualitzar en positiu encara que segueix predominant una visió negativa del conflicte que ofereix certs obstacles a la implementació de processos consensuals, per exemple: la creença de la inherent enemistat entre administracions i plataformes. Però sense conflicte tindríem actualment zones devastades a causa d’un urbanisme sense control, la construcció d’infraestructures sense sentit o l’extracció de minerals o àrids en zones d’elevat interès ecològic i/o paisatgístic. Conservar el territori també és que no tanquin escoles i que es mantingui la població amb els serveis que l’estat de benestar ofereix en altres llocs més poblats. Serveis que als barris obrers no han estat regalats i només cal recordar les lluites pel transport públic, l’aigua, la urbanització dels carrers etc, que es van donar durant els anys 70. Per això la importància de les mobilitzacions socials en aquests territoris, sigui en contra de la construcció d’un pantà o reivindicant la millora d’una línia de ferrocarril. Però també s’ha de pensar a llarg termini i buscar solucions per recuperar població i l’accés a serveis bàsics. El camí a seguir és complex i difícil reconèixer-ho però sí que hi ha una sèrie de principis que indiquen la direcció per mantenir amb vida la ruralitat i avançar-se als conflictes que estan per venir.
Posar en valor els serveis ecosistèmics. Serveis que ofereixen els ecosistemes a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones. Aquests ecosistemes es troben majoritàriament a l’Espanya buidada i en són exemples les capçaleres dels rius, la formació de sòls, la regulació del clima per part dels boscos, la pol·linització, etc. Si no som capaços de conservar-los, la seva degradació condueix a perjudicis significatius en el benestar humà. Aquests serveis s’han de posar al centre de les polítiques i dotar de recursos i eines als territoris per a la seva conservació i millora.
Els contractes agraris en l’agricultura de muntanya. El mosaic agrícola i moltes vegades agroforestal que en moltes zones d’Espanya existia i s’està perdent genera una triple problemàtica, la pèrdua de biodiversitat i cultural i el perill davant de grans incendis cada vegada més freqüents amb el canvi climàtic. La Política Agrària Europea no ha ajudat a mantenir aquest tipus d’agricultura (al contrari) i actualment no poden competir amb preus de mercat respecte zones planes i d’agricultura intensiva. Per això i pel valor que fan a la societat mantenint terres de cultiu que de vegades ni maquinària pot entrar cal establir compensacions per a les explotacions agroramaderes per la seva contribució a la recuperació i a el manteniment del paisatge rural tradicional d’alt valor ambiental i cultural (com els murs i cabanes de paret seca que es troben en molts marges).
La participació de la població en la presa de decisions en la construcció d’infraestructures. La construcció de vies per a trens d’alta velocitat, línies d’alta tensió, autovies, preses i altres infraestructures ocupen territori i això porta a la pèrdua de terrenys agrícoles, espais naturals i a la seva fragmentació. Aquestes infraestructures s’han de justificar bé la seva necessitat i per això s’ha d’integrar en el seu disseny i planificació a la població del territori afectat, no només s’ha de prendre la decisió des d’un despatx.
Una de les infraestructures que s’ha de posar especial atenció per la seva importància en la lluita contra el canvi climàtic són les referents a l’energia renovable com els horts solars o els parcs eòlics. Per a la transició energètica la seva instal·lació és clau però això no és excusa per no planificar i tenir en compte que s’instal·laran en zones rurals i per tant ocuparan un espai agrícola o natural que també és de gran valor. Només amb la participació dels actors del territori serà possible sinó apareixeran conflictes socials en contra o el que és pitjor abusos de grans empreses energètiques a municipis poc poblats aprofitant la seva debilitat.
Un espai natural protegit o una associació és molt més rendible que ampliar una carretera. Durant gairebé tot el segle XX el progrés s’equiparava amb la construcció d’una carretera. Aquesta premissa ja no és certa si és que mai ho va ser, millorar la infraestructura no vacuna un territori contra la seva despoblació. Progrés i per tant millorar les condicions materials de la gent que viu en un poble és crear un Parc Natural que aporta valor afegit i multiplica per nou cada euro que s’inverteix en el territori, és també donar suport a una associació cultural o ecologista que acabarà dinamitzant el territori. Al segle XXI els recursos públics a invertir han de tenir altres finalitats que el ciment i l’asfalt.
Com a conclusió per revertir les dinàmiques de segle XX que ens han portat a que els treballadors i treballadores es desplacin del camp a la ciutat creient que així millorava les seves condicions de vida no es pot fent el mateix, són necessàries noves polítiques per a aquests reptes. La ciutat ha de reconèixer a les zones rurals com a llocs plens de vida i cultura i el camp reconèixer a les ciutats com a aliades per trencar les dinàmiques neoliberals de la globalització que han portat a treure el valor afegit que té la proximitat. Només d’aquesta manera es podrà encarar una aliança camp-ciutat per tal de mantenir sans els serveis ecosistèmics tan necessaris per al metabolisme d’una ciutat i que alguns dels néts dels i les treballadores que es van anar a la ciutat tornin al camp.
Març de 2020