Mónica Melle Hernández
Professora d’Economia Financera de la Universitat Complutense de Madrid
Se sol admetre, de manera acrítica, que el paper del sector públic en l’economia és subsidiari del mercat, quan aquest és incapaç o ineficaç per aconseguir la prestació eficient dels béns i serveis que les persones necessiten per satisfer les seves necessitats, contribuir a una distribució equitativa de la renda i de la riquesa, i col·laborar a l’assoliment d’un camí de creixement estable de l’economia.
I aquest paper s’accepta que s’ocupi a través de la regulació o l’establiment d’un marc legal que afecti el comportament dels agents econòmics, mitjançant el sistema tributari, amb subsidis i impostos progressius, emprant els estabilitzadors automàtics i mitjançant actuacions discrecionals d’ingressos i despeses públiques; però es discuteix quan es basi en la provisió directa de serveis públics o en la creació d’empreses públiques.
Però la realitat de la recent crisi econòmica, ens ressalta que a Espanya el sector públic hauria d’haver contribuït al creixement estable d’una economia fortament deprimida (25 per cent de taxa d’atur) i amb un nivell d’endeutament total de l’ordre de tres vegades el valor del PIB, del qual la meitat era endeutament exterior. De fet, la teoria keynesiana ens aconsellaria mantenir una política activa d’inversió pública, una reducció del desestalvi públic (que no és el mateix que el dèficit) i obtenir de la UEM majors terminis per reduir dèficit i deute alhora que més facilitats d’ finançament.
No obstant això, durant la recent crisi econòmica el corrent neoliberal en voga ha mitificat les polítiques d’austeritat, reduint la importància quantitativa de l’economia del sector públic i tallant el nostre Estat del Benestar. La qual cosa no ha estat obstacle perquè ja el 2003 un país com Alemanya es saltés el Pacte d’Estabilitat i Creixement europeu per sortir de la seva recessió econòmica, superant el llindar de dèficit que el propi país havia instal·lat per al conjunt de països europeus.
La dimensió del sector públic representa al voltant del 35-50 per cent del PIB segons els països. És un tema d’elecció social que, en democràcia, depèn de la voluntat dels electors que revaliden amb el seu vot els diferents programes polítics i del límit tolerable dels ingressos públics necessaris per al seu finançament (especialment la pressió fiscal).
Aquest sector públic ha de constituir un element essencial que fomenti la innovació tecnològica i dinamitzi l’economia. Davant iniciatives privades receloses de la inversió en intangibles com la formació i la innovació, el sector públic no només ha de ser subsidiari, sinó que ha d’assumir riscos i dirigir el desenvolupament de les principals tecnologies actuals. Qüestió que, paradoxalment, sempre s’ha entès en els EUA, paladí del liberalisme, amb un sector públic que ha estat el veritable emprenedor, innovador i desenvolupador d’alguna de les principals tecnologies actuals, en concret les de la informació. Així com en la indústria farmacèutica i les energies renovables, fonamentalment a Alemanya i la Xina.
Però el pensament neoliberal insisteix que el sector públic no és bon empresari, i que la gestió privada és més estricta en la vigilància del cost i més eficient en l’exigència de responsabilitats. Si bé ocultant que la subsegüent tendència privatitzadora del que és públic (neteja, transport, sanitat, educació…) té l’elevat cost de la degradació contínua de les condicions de vida dels treballadors, i en la mercantilització del benestar social.
S’oblida, a més, que entre la gestió pública i la privada dels serveis públics hi ha l’alternativa de la gestió cooperativa i autogestionada de la cosa pública per part dels treballadors organitzats o dels ciutadans.
En l’anomenat sector de l’economia social, les cooperatives són una part important de les empreses europees i són presents en gairebé tots els sectors: banca, assegurances, agricultura, artesania, serveis comercials diversos, salut, serveis socials, i tants d’altres. Existeixen al voltant de 250.000 empreses cooperatives a la UE, propietat de 163 milions de ciutadans (un de cada 3 ciutadans de la UE) i donen feina a 5,4 milions de persones.
S’han de donar passos per extrapolar aquest model de gestió empresarial al sector públic, ja que enforteix la solidaritat i la cohesió social, en no tenir com a principal objectiu la rendibilitat econòmica del capital. Es crea per i per a satisfer necessitats col·lectives, comparteix riscos entre els partícips, ret comptes públics als interessats en la gestió, i funciona sota el principi de la solidaritat.
La qüestió és que hi ha iniciatives autogestionades recents en el nostre entorn, com les que va desenvolupar Syriza a Grècia per dissenyar determinats serveis públics, sanitaris i dels mitjans de comunicació que, arran d’aplicar les recomanacions de la troica (FMI, BCE i Comissió Europea ) van quedar sense cobertura. Sanitaris i altres professionals de manera voluntària es van organitzar per oferir a qualsevol persona sense mitjans la cobertura mèdica. I quan el govern va tancar la televisió pública ERT i va acomiadar a tot el seu personal, els periodistes van decidir continuar en forma de Web TV.
Davant els riscos del malbaratament i la presència de comportaments expansius en la realització de les funcions públiques, l’autogestió per part dels treballadors organitzats o pels ciutadans és garantia de bon govern. Són els grups d’interès que millor defensaran els serveis públics, buscant la millor adequació dels mateixos als desitjos dels ciutadans, millorant l’eficiència i el control, i al propi temps les condicions laborals dels propis treballadors mitjançant un repartiment equitatiu de rendes.
Madrid, 1 de juliol de 2019