Pepe Gálvez
Guionista, crític, sindicalista
Per què dedicar un número de Perspectiva a la historieta, és a dir, al còmic? Doncs perquè és un mitjà que malgrat els seus molts, molts, anys d’existència no deixa de ser, en paraules del teòric Thierry Groensteen, un objecte cultural no identificat. Molts dels que llegiu aquestes paraules associareu el món de les vinyetes, al concepte “còmics” i molt possiblement s’obrirà un canal de nostàlgia cap als records de la infància. Però en aquest viatge al passat cal assenyalar fites ignorades com que les historietes de No hay que ser tan bruto como el soldado Canuto, al diari La Voz del combatiente van servir com a arma pedagògica a l’exèrcit republicà. Que en la grisa negació de la cultura de la nit franquista les vinyetes es van convertir en miralls burletes en què Escobar va esquivar la censura i va reflectir la fam patida per les classes populars a la historieta ¡Oh los embalses! o en finestres de color i imaginació a través de les que Victor Mora i Ambrós ens van fer viatjar en companyia del Capitán Trueno, enemic de dictadorets i malvats. Aquestes eren les historietes que llegien els protagonistes de Paracuellos, els nens supervivents de les Llars de l’Auxili Social que Carlos Giménez va recuperar gràficament l’oblit ja en la transició, aquest període que tan bé descriuria en la novel·la gràfica Rambla i en les historietes d’Una Grande y Libre, en què els sindicalistes podem gaudir d’aquesta petita joia titulada molt encertadament El element de presión.
I en aquells anys de canvi Núria Pompeia, amb guió de Manolo Vázquez Montalbán dibuixava a la revista Triunfo La educación de Palmira narració gràfica que amb divertida perspectiva irònica reflectia críticament la situació de la dona. Crítica eren també llavors les vinyetes del col·lectiu Botifarra! precursors del còmic periodístic en aliança amb el moviment veïnal barceloní i amb l’esquerra general. Ells van compartir autors i formes alternatives amb els autors del nostre “underground” que ja en democràcia donaria lloc a la revista El Víbora, contracultura comercial però de afilada crítica i que va produir personatges contestataris com Gustavo creat per Max, el mateix que molts anys després denunciava la guerra de Bòsnia dibuixava el fanzine Nosotros somos los muertos.
Entremig la historieta s’havia passat a dir Còmic i el medi havia començat a guanyar un públic adult, just quan l’infantil desertava cap a la televisió. En aquest període van florir cent historietes crítiques, segurament unes quantes més, publicades a la revista Troia, breu experiència autogestionària com ho serien més tard Rambla i Metropol.
Però el còmic com tot mitjà de masses es desenvolupa sobre una indústria i en un mercat que van entrar en crisi en els anys noranta del segle passat. Durant uns anys, llargs, la nostra parcel·la de l’univers de les vinyetes va ser ocupada gairebé en exclusiva pels superherois ianquis i a còmics dedicats a un públic infantil com Mortadelo i Filemón d’Ibáñez o Super López de Jan, una paròdia realitzada amb sentit social, solvència narrativa i atractiu grafisme. Amb el canvi de segle, es van consolidar d’una banda la influència manga sobre un públic majoritàriament juvenil i per una altra la novel·la gràfica, concepte que més enllà del màrqueting s’ha convertit en un espai encara fràgil i insuficient, però ja ric en aportacions sobre la nostra memòria, la majoria biogràfiques: El arte de volar i El Ala rota d’Antonio Altarriba i Kim, Nunca tendré veinte años de Jaime Martín, Estamos todas bien d’Ana Penyes, Miguel Núñez, Mil vidas más d’Alfonso López i aquest servidor, i altres d’índole fictícies com Picasso en la guerra civil de Daniel Torres o Pinturas de guerra d’Àngel del Carrer.
Mentre la historieta humorística sobreviu estretament però amb productes tan necessaris com No os indignéis tanto de Manel Fontdevila, el Show de Albert Monteys d’ídem, Corrupcionario de Barnardo Vergara, Mens sana in Corpore ni tan mal! De Ana Belén Rivero o Sana sanita de Raquel GU, obres aquestes últimes que confirmen que una onada de creació femenina i majoritàriament feminista està enriquint el terreny autorial de la historieta, molt, massa, masculinitzat fins fa molt poc.
És aquest un, molt breu i per tant incomplet i injust, repàs de la nostra historieta de contingut social, de la qual, en pugna unes vegades amb la infantilització del medi i altres amb la globalització uniformitzadora, ha creat un espai de cultura crítica de proximitat. Serveixi també com a testimoni del que pot donar de si el seu gran potencial comunicatiu dins de la cultura popular. Un potencial que només pot ser aprofitat si, més enllà dels prejudicis, es coneix la seva realitat com a mitjà d’expressió.
Barcelona, 20 de maig de 2019