Héctor Maravall
Ex-Conseller del Consell de RTVE en representació de CCOO i advocat laboralista
No és fàcil pronunciar-se des de l’esquerra sobre el model de mitjans de comunicació que volem. Per tres raons bàsiques: els accelerats canvis tecnològics, el procés de globalització i bona part de les persones menors de 40 anys prescindeixen d’utilitzar, almenys de forma habitual, els mitjans de comunicació tradicionals. Les xarxes socials són molt més seguides que qualsevol televisió, ràdio i no diguem premsa escrita. Per això les posicions dels progressistes a l’hora de dissenyar el seu model de mitjà de comunicació estan cada dia més desfasades.
Els mitjans de comunicació tradicionals estan patint una intensa transformació en la seva relació amb la ciutadania. De les tres funcions que s’atribueixen als mitjans: informar, incrementar la formació i entretenir, els dos primers estan quedant cada vegada més reduïts a unes minories, més polititzades o interessades en la vida pública, més cultes i amb més disponibilitat de temps lliure. I l’entreteniment, per contra, interessés fonamentalment als sectors populars menys formats i cultes.
D’altra banda, els generadors d’informació cada vegada més no són periodistes o professionals de la informació, ni tampoc editorialistes, ni per descomptat els amos dels mitjans de comunicació tradicionals, sinó una amplíssima i capil·lar multitud dispersa per tot el planeta, que produeix i reprodueix informació o qualsevol gènere de comunicació, per descomptat sense garanties de veracitat o rigor. Al seu torn la ciutadania cada vegada té més dificultats per prioritzar i assimilar l’allau d’informació i comunicació disponible a la xarxa.
L’experiència banal de youtube, el discutible rigor de Wikipedia, el fracàs en la contenció de la immensa xarxa de pornografia o les dificultats per evitar pràctiques d’assetjament, amb les seves evidents diferències, són exemples molt significatius d’aquesta nova realitat, que, dit sigui de passada, arriba fins a les aldees d’Àfrica, el planell andina o el delta del Mekong.
Per tant, les possibilitats de dissenyar i sobretot fer complir un marc legal garantista dels drets, deures, principis i valors democràtics, des dels poders públics és d’una dificultat enorme.
Els instruments tradicionals d’influència dels poders públics en els mitjans de comunicació, des de la censura, el finançament explícit o encobert, les pressions polítiques als propietaris o directament a través dels mateixos mitjans públics, no és operativa o ho és de forma limitada en les xarxes socials. No hi ha més que veure la impossibilitat fins a la data de controlar les formes de comunicació i adoctrinament que fan servir les minories extremistes i terroristes o les dificultats d’una dictadura com l’existent a la Xina per evitar el trànsit de notícies crítiques.
Vol dir tot això que ens hem de resignar a la decadència dels mitjans tradicionals i a la creixent hegemonia de les xarxes i abandonar la presència d’uns mitjans de comunicació responsables i identificats amb els valors del progrés social, la solidaritat, la democràcia, la cultura i l’entreteniment de qualitat? Hem d’oblidar l’objectiu de servei públic dels mitjans de comunicació tradicionals? Per descomptat que no, però sent molt conscients del marc real en què ens movem i en el qual ens mourem en el futur.
Intentant aprofundir en aquesta direcció, tenim dos magnífics exemples a Espanya del paper i la influència de dos models de mitjans de comunicació en les tres últimes dècades. La televisió escombraries o almenys sensacionalista i populista que va arribar de la mà de les cadenes privades i la breu, però fructífera, etapa d’una RTVE allunyada de les urpes dels interessos partidistes.
Al meu entendre la dretanització gradual de la societat espanyola des de principis dels anys 90 del segle passat té bastant a veure amb la influència de les cadenes privades que en la immensa majoria de la seva programació han fomentat una perversa ideologia reaccionària de la frivolitat, la xafarderia , el sensacionalisme, l’individualisme, la condemna de la política i dels polítics, la invisibilitat dels sindicats, els científics, els intel·lectuals, les ONG solidàries, etc. El fet que en els últims processos electorals hagi triomfat un partit polític tan desgastat i corrupte com el PP té molt a veure amb el paper de banalització de la vida pública que han exercit els mitjans audiovisuals.
És significatiu que els únics programes de contingut polític que encara queden a les principals cadenes privades, “Al rojo vivo”, “Salvados”, “El objetivo”, “La Sexta Noche”, tot i que amb diferències notables entre ells, voregin contínuament la demagògia, la frivolitat, la superficialitat, la banalitat. De tal manera que l’únic programa de perfil polític que queda a Espanya, no manipulat governativament i amb una evident dignitat i identificació amb els valors democràtics, és “El intermedio”, un programa inicialment d’humor, que de forma creixent ha anat assumint un nítid contingut polític, de manera que avui dia és el substitutiu del “telenotícies” per a molta gent d’idees progressistes.
És evident que la lluita legal contra aquest tipus de mitjans de comunicació privats és molt difícil, per no dir que impossible, fins i tot en països amb sòlides tradicions democràtiques.
L’alternativa només pot ser uns mitjans de comunicació públics que siguin un model clarament alternatiu. Les dues úniques referències que tenim al nostre país han estat la RTVE en l’etapa presidida per Pilar Miró i sobretot el període 2007-2011. El nou model de RTVE impulsat pel primer govern de Rodríguez Zapatero partia d’un equilibri polític i social en la configuració del seu òrgan màxim de direcció, el Consell d’Administració, i una exigència de molt qualificada majoria parlamentària en la designació de la seva Presidència, a més d’un sistema de finançament que garantia un raonable, encara que limitat finançament.
RTVE en aquests anys va mantenir alts nivells de qualitat i dignitat en la seva programació, compatible amb la seva funció d’entreteniment, una àmplia independència política en els continguts dels seus serveis informatius, un respecte al pluralisme de la societat espanyola; tot això es va traduir en una sensible recuperació de l’audiència i en el lideratge en els programes informatius.
El triomf del PP i la seva immediata reforma legal, va arrasar amb aquest model de RTVE, enfonsant com a conseqüència inevitable la seva credibilitat i audiència.
Sabem per tant quines són les exigències per disposar d’un mitjà de comunicació social, que compleixi aquesta funció de servei públic i que sigui garantia de pluralitat, qualitat i audiència. La recent reforma legislativa recupera una part, encara que no tota, del model del 2006. Una cosa és alguna cosa, esperem que no s’hagi arribat massa tard. De tota manera s’ha de veure la influència que pugui tenir aquesta renovada RTVE en un àmbit avui dominat pels mitjans privats i davant l’inexorable predomini de les xarxes socials.
No és un panorama favorable ni hi ha receptes màgiques, en tot cas els progressistes hem d’aprofundir, el més aviat possible, en dissenyar alternatives al respecte.
Madrid, 18 d’octubre de 2017