Adoración Guamán
Professora titular de dret del treball a la Universitat de València
Des que van començar a filtrar els primers textos relatius a la negociació del TTIP (Associació Transatlàntica sobre Comerç i Inversió, entre la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica) la polèmica al voltant dels possibles efectes d’aquest acord sobre els drets socials i laborals no ha cessat. Una cosa similar ha passat amb el seu tractat germà, el CETA (Acord Econòmic i Comercial Global entre el Canadà, d’una banda, i la Unió Europea i els seus Estats membres) que ja està en fase de ratificació al Congrés dels Diputats després d’haver estat aprovat al Parlament Europeu i al Consell.
Un dels principals arguments per a la defensa dels dos acords, i en general per a la justificació de la desbocada política comercial de la UE, ha estat el suposat potencial d’aquests per crear llocs de treball i fins i tot, diuen, per millorar les condicions laborals en els països implicats. Cap d’aquests arguments es pot sostenir com a cert. Des del punt de vista teòric, la polèmica sobre la relació entre comerç i treball és tan antiga i controvertida com la pròpia voluntat de crear normes internacionals per a la promoció del comerç. Hi ha tants estudis que pronostiquen un creixement de l’ocupació com informes que preveuen un augment del atur derivat, fonamentalment, d’un impacte negatiu en les PIME; des del punt de vista empíric, les experiències d’integració supranacional existents evidencien que la desregulació provoca un augment del dúmping social, una situació de la competència entre Estats per atreure inversió per la via de la devaluació del treball i, per tant, una cursa a la baixa en estàndards laborals nefasta per als drets de les majories socials.
Aliens a aquestes raons, en els textos del TTIP i del CETA es reitera la voluntat d’aconseguir unes relacions comercials “lliures i justes”, la qual cosa és un exemple de perfecte “oxímoron”, i d’augmentar el creixement econòmic i benestar de les poblacions. És cert que l’augment dels fluxos comercials pot comportar creixement econòmic, però aquest creixement no es distribueix mai, per se, de manera justa. És cert que la desregulació pot augmentar les possibilitats de negoci per a les empreses però, si no es controlen les pràctiques comercials adequadament i si no s’impedeix la cursa a la baixa dels estàndards laborals, això generarà una competència basada en costos socials ; a més a més, si no es dóna suport convenientment a les PIME aquesta obertura comercial a empreses més grans pot acabar amb elles.
Tan clars són aquests potencials efectes que, des de fa dècades, els acords comercials impulsats per la UE i pels EUA inclouen, o associen, un capítol anomenat “comerç i desenvolupament sostenible” (o una expressió similar) on s’insereix l’anomenada clàusula social, orientada a “pal·liar” les externalitats negatives esmentades. En aquests capítols s’inclouen una sèrie de compromisos de les parts implicades pel que fa als drets laborals. No obstant això, aquestes clàusules presenten diversos problemes: en primer lloc, aquestes utilitzen com a estàndard les normes de l’Organització Internacional del Treball, que en tot cas s’han d’entendre com a mínims i que, a més, són sistemàticament ignorades pels Estats Units i tenen un grau de ratificació molt desigual al Canadà i entre els països de la UE. En segon lloc, aquestes clàusules presenten un greu problema respecte del seu control i de la sanció pel seu incompliment; així, cap dels grans tractats arriba a establir mecanismes reals per obligar les parts a respectar els drets laborals que s’estableixen com a mínims. A més, l’experiència ens demostra com els Estats parts en els tractats solen acordar excepcions per a la no-aplicació d’aquestes clàusules.
Tenint en compte tot el que s’ha explicat anteriorment, és possible afirmar que la ratificació del CETA en l’actual moment de crisi de l’ocupació i dels drets associats, conquerits, pel Treball, implicarà una volta de rosca més en el procés de despossessió de les treballadores i els treballadors, augmentant la velocitat del procés de transferències del treball al capital.
Però la cosa no acaba aquí, l’arribada de Trump al poder semblava haver allunyat el fantasma del TTIP però, de nou, la realitat apunta cap a un altre costat. Certament, l’abandonament del procés de ratificació del Tractat Transpacífic, la paralització de les negociacions del TTIP i la voluntat de renegociar el NAFTA han estat clars cops d’efecte destinats a mostrar un canvi de ruta de la nova administració nord-americana que, en realitat, més que un gir és una simple ralentització momentània. De fet, l’anàlisi detallada de les propostes de l’agenda de comerç del nou president revela al sosteniment d’una línia que mai s’ha perdut: Amèrica per als americans, sí, però fonamentalment per a alguns. De fet, tot sembla indicar que es reprendran les negociacions d’un TTIP on Estats Units estarà disposat a cedir encara menys davant d’una UE en posició cada vegada més feble que s’aferra al CETA com a via per relegitimar-se en l’esfera internacional, mentre dia a dia es deslegitima davant els ulls de la seva ciutadania.
Barcelona, 24 de maig de 2017