Bruno Estrada López
Adjunt al secretari general de CCOO
Membre de la C. Executiva d’Economistes Enfront de la Crisi
Una cosa va succeir a Suècia a mitjans dels anys vuitanta que podia haver canviat el món i que ha estat conscientment ocultat. La confederació de sindicats suecs, Landsorganisationen (LO), i el Partit Socialdemòcrata Suec (SAP) durant un segle van formar part del mateix projecte social i polític, aconseguir una democràcia política, social i econòmica plena.
La primera fase, la democràcia política, va donar un gran pas l’any 1911 amb la conquesta del sufragi universal masculí i va ser plenament consolidada amb l’extensió del mateix dret a les dones el 1921. Suècia va ser un dels països pioners en el reconeixement del vot universal.
La segona, la democràcia social, estava fonamentada en la igualació de les rendes de la majoria de la població a través d’un robust Estat del Benestar i un sistema de negociació col·lectiva centralitzat i solidari en què els sindicats jugaven un paper crucial. Aquesta part del programa es va desenvolupar fonamentalment des dels anys 30 fins a finals dels 60. I en aquesta fase va tenir un paper central Ernst Wigfors que en els anys trenta va exercir de ministre de finances durant gairebé dues dècades. Encara que no és molt conegut fora de Suècia els seus textos de crítica al capitalisme i al marxisme són fonamentals per als suecs.
La base de l’actuació política, econòmica i social de la socialdemocràcia sueca des dels anys trenta va ser la consideració que la via per transformar la societat capitalista no era la nacionalització de l’economia, sinó una planificació econòmica en què al costat de les polítiques de l’Estat del Benestar també han d’intervenir els agents privats. En aquesta planificació de l’economia té un paper molt important la democratització de la inversió. No han de ser els càlculs privats sobre beneficis i pèrdues els que determinin el nivell de producció i ocupació d’un país, això ens porta a una economia amb crisis cícliques que fonamentalment paguen els treballadors que queden aturats. Wigfors va desenvolupar polítiques anticícliques quatre anys abans de la publicació de la Teoria General de Keynes que van fer que Suècia fos el primer país del món en adoptar les modernes polítiques d’estabilitat macroeconòmica.
És important tenir en compte que les reeixides mesures econòmiques i socials de Wigforss van permetre que la socialdemocràcia sueca romangués ininterrompudament en el poder durant més de quatre dècades, fins als anys setanta.
La tercera i última fase, iniciada en la dècada de 1970 va abordar la democratització de l’economia. Si partim de la consideració que a la feina és on les persones que formem part de la població activa passem la major part del temps de la nostra jornada, no podem considerar-lo un àmbit aliè a la democràcia. La socialdemocràcia sueca no s’ha caracteritzat per un pragmatisme poc ideologitzat, imatge que s’ha pogut transmetre d’un país allunyat geogràfica i lingüísticament del centre de les corrents de pensament. Res més lluny. Suècia, a mitjans dels anys vuitanta, va estar a punt de ser el primer país del món en transitar democràticament del capitalisme al socialisme, en dur a terme una Revolució Tranquil·la.
Els Fons d’Inversió Col·lectius dels Treballadors van ser el pilar de la tercera fase del projecte ideològic socialdemòcrata de transformació social que hauria de permetre abandonar gradualment les relacions productives capitalistes i substituir-les per unes relacions productives democràtiques, és a dir, socialistes.
La central sindical LO va obrir el debat sobre la cogestió de les empreses entre els directius i els treballadors exposant obertament la proposta dels Fons de Treballadors. A finals dels anys setanta amb els partits burgesos en el govern, un congrés de la LO decideix, per sorpresa del partit, desenvolupar el projecte dels Fons Col·lectius de Treballadors elaborat pels economistes Rudolf Meidner i Gosta Rehn, molt influenciats per les idees de Marx, Keynes, James Meade i del propi Ernst Wigforss. Meidner i Rehn van arribar a la conclusió que els tres principals problemes de l’economia sueca en aquell moment eren: 1) que es consumia més que es produïa; 2) que les inversions productives eren molt baixes; i 3) que hi havia un excés de capacitat productiva en alguns sectors. Per mantenir un creixement econòmic amb alts nivells d’ocupació i baixa inflació s’havia de tenir molt en compte la interrelació entre el benestar social i el finançament empresarial.
Per a ells la primera causa d’aquests problemes era l’excessiva acumulació del capital de Suècia en molt poques famílies, el latifundisme de capital, que frenava la circulació del mateix i impedia finançar noves activitats productives. En lloc de plantejar una profunda nacionalització de la propietat de gran part dels mitjans de producció, que centralitzava en l’Estat la gestió de gran part de l’activitat econòmica, com van fer els laboristes britànics després de la 2a Guerra Mundial, van plantejar que la necessària democratització de la inversió s’havia de dur a terme mitjançant instruments col·lectius i descentralitzats, els Fons d’inversió Col·lectius dels Treballadors.
En les empreses de més de 100 treballadors, aquests accedirien a part del capital de les seves pròpies empreses de manera col·lectiva a canvi d’una moderació salarial que tenia com a objectiu no llastrar competitivament aquestes empreses. Les decisions sobre reinversió de beneficis, creació d’ocupació, esforç en recerca i desenvolupament, etc, haurien de compartir-se de forma creixent entre els treballadors, els directius i els accionistes capitalistes. Això indubtablement faria que l’únic factor a tenir en compte a l’hora de prendre les decisions que defineixen l’escenari estratègic d’una empresa a mig termini no fos la simple rendibilitat a curt termini del capital invertit.
Alhora, es mantenia un marc descentralitzat de presa de decisions sobre què produir, en quina quantitat i per a qui, és a dir, mentre el mercat seguia funcionant com a assignador de quantitats i preus, la propietat dels mitjans de producció s’aniria col·lectivitzant progressivament, no nacionalitzant, de forma descentralitzada. El que es va anomenar “socialisme de mercat”.
El SAP va incorporar al seu programa polític el projecte sortit dels sindicats i va concórrer a les eleccions amb ell. En les eleccions de 1982 Olof Pame els va defensar públicament amb tant d’èxit, va ser un dels temes més debatuts en la campanya, que va guanyar les eleccions i els va posar en marxa.
El govern suec va aprovar el 1984 una llei, que va estar vigent durant set anys, que repartia entre els treballadors de les empreses sueques part del capital de nova creació. A canvi d’una certa moderació salarial amb l’objectiu que no afectés la competitivitat-preu de les exportacions sueques i evitar que aquests diners signifiqués uns superbeneficis dels accionistes, l’empresa estava obligada a emetre noves accions que assignaven individualment als treballadors, encara que eren gestionades col·lectivament en el que es van denominar Fons d’Inversió Col·lectius dels Treballadors. Quan el treballador es jubilava rebia les accions com a part de la seva pensió.
El 1991 el volum total que havien aconseguit els Fons en tan sols set anys era de 2.000 milions d’euros, un 7% del total de les accions cotitzades a la Borsa sueca. No era gens desgavellat imaginar que a uns cinquanta anys els treballadors suecs arribarien a la majoria del capital a la gran part de les empreses sueques.
L’interessant de l’original experiència sueca, a més de la seva tranquil·la gradualitat, és que va ser capaç de vincular al socialisme amb l’increment de la riquesa individual, no només col·lectiva, la qual cosa va tenir positius efectes en el conjunt de la societat. En el període en el qual els Fons de Assalariats van estar vigents el PIB per càpita de Suècia, segons dades del Banc Mundial, es va multiplicar dues vegades i mitja, passant de 12.914 $ any 1984 a 31.374 $ el 1991. Si el PIB per càpita suec el 1984 representava el 76% del PIB per càpita nord-americà, el 1991 era del 128%. La desocupació a Suècia el 1990 va aconseguir la ridícula xifra de l’1,7%.
Barcelona, 28 d'abril de 2016