Enric Cama
Historiador
Un dels pilars del procés d’unitat europea ha estat, des del principi, la idea de la cohesió social. I això va lligat a una Europa de l’Estat del benestar, on els ciutadans tenen garantits uns drets que els protegeixen de situacions d’extrema vulnerabilitat i uns serveis públics de qualitat que contribueixen a unes condicions de vida en general mínimament acceptables. Els serveis públics contribueixen a la cohesió social i territorial de la Unió Europea rebaixant diferències entre sectors de la societat tant en la vessant individual com en la territorial. En aquest sentit els serveis públics, sempre que es prestin amb eficàcia i qualitat, juguen un paper essencial en el nostre model de societat.
A la Unió Europea existeixen diverses categories de serveis públics: els serveis d’interès general (SIG), els serveis d’interès econòmic general (SIEG) i finalment els serveis socials d’interès general (SSIG).
Els serveis públics d’interès general (SIG) garanteixen funcions de prioritat social: salut, ensenyament, atenció a la infància i a la tercera edat, assistència a persones amb discapacitats, habitatge social, etc. o funcions vinculades a l’exercici de l’autoritat pública: exèrcit, policia, justícia… No tenen objectiu de rendiment econòmic ni estan sotmesos a les lleis del mercat ni a les de la competència, però alguns del seus aspectes poden ser regulats per normatives dels Estats.
Els serveis de interès econòmic general (SIEG) són activitats de servei comercial i estan lligats a obligacions específiques de serveis públics com xarxes de transport, energia, comunicacions, serveis postals, etc. Poden ser subministrats directament per l’Estat o per empreses regides per les normes del mercat i de la competència, sempre que aquestes no obstaculitzin la realització específica del servei que se’ls assigna. El seu caràcter d’interès general justifica que el seu exercici sigui sotmès a una sèrie d’obligacions orientades al compliment del servei públic.
Finalment cal mencionar els serveis socials d’interès general (SSIG), que realitzen una important funció en la societat i en l’economia en general. Són activitats considerades no econòmiques que inclouen serveis directament dirigits a les persones, com la lluita contra l’atur, programes per tractar la toxicomania, reinserció social, etc. Aquests serveis presenten una o varies de les característiques següents: l’absència d’ànim de lucre, un funcionament basat en la solidaritat, la participació de voluntaris, l’externalització de tasques al sector privat, etc. encara que sota condicions de competència regulades pel sector públic.
Els serveis públics essencials prestats únicament per l’Estat parteixen de la base que són un dret dels ciutadans i que si quedessin en mans solament de la iniciativa privada no es realitzarien amb els mateixos nivells de qualitat, seguretat, igualtat i accessibilitat amb els que es realitzen per part de l’administració pública. Existeix, però, en alguns serveis públics la col·laboració amb la iniciativa privada, que ajuda a cobrir sectors en què a l’Estat li costa arribar, i que està condicionada, en principi, a la qualitat del servei proporcionat, amb els controls i normes corresponents.
La Unió Europea s’ha declarat sempre disposada a defensar els serveis públics, i així ho ha manifestat en diverses disposicions comunitàries destinades a garantir la qualitat dels serveis d’interès general, afirmant que proporcionen una xarxa de seguretat essencial per als ciutadans. Fins i tot l’anterior president de la Comissió, J.M. Barroso, va arribar a declarar que, davant la difícil situació econòmica, la Comissió Europea estava determinada a donar suport als serveis públics de qualitat, que eren encara més essencials en aquells moments de crisi.
A la vista, però, de la situació actual en què s’estan negociant uns tractats que amenacen la continuïtat dels serveis públics, cal posar en dubte aquestes afirmacions, ja que som davant d’un dels perills més importants fins ara per als servis públics: l’intent de les grans corporacions multinacionals de convertir-los en mercaderia, transformant així un dret dels ciutadans en un negoci rentable.
EL TTIP i el TISA, una amenaça pels serveis públics
El principal instrument d’aquesta amenaça és l’acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió (o TTIP en les sigles en anglès). És un extens tractat sobre lliure comerç que estan negociant en secret la Unió Europea i els EE.UU. La signatura d’aquest tractat és un objectiu perseguit fa temps per diversos grups empresarials dels dos costats de l’Atlàntic. Ja el 1995 es va constituir un grup anomenat Diálogo Empresarial Transatlántico, integrat per les més poderoses companyies multinacionals, amb el propòsit de pressionar els governs per aconseguir l’eliminació de lleis i normes que afecten les empreses, creant així una gran zona comercial de lliure comerç basada en la desregulació dels mercats. Però aquesta desregulació no pretén només eliminar els aranzels, que ja són molt baixos en aquests moments, sinó que el seu objectiu important és la liquidació del conjunt de lleis i normatives que limiten els beneficis potencials de les corporacions transnacionals. El problema per a la ciutadania és que aquestes lleis i normatives són en realitat lleis importants en matèries de drets socials, mediambientals, seguretat alimentària, protecció de la privacitat, etc. Especialment greu és com pot afectar el tractat l’àmbit laboral, rebaixant encara més els drets dels treballadors, tenint en compte que els EE.UU no tenen ratificades sis de les vuit normes fonamentals de la OIT.
Però no només és el TTIP. Un altre tractat amenaça els serveis públics: el TISA (Acord Multilateral per a la Comercialització de Serveis). La UE està negociant aquest acord en secret paral·lelament amb dos dotzenes de països (EE.UU, Canadà, Austràlia, Japó, Mèxic, etc.) amb l’objectiu específic d’establir un marc de liberalització de tots els serveis públics en el futur. La idea central del tractat és que els serveis públics són una mercaderia susceptible de produir grans beneficis; un gran negoci que fins ara els Estats europeus impedeixen realitzar en considerar, con hem dit abans, aquests serveis un dret dels ciutadans, consideració que a partir d’ara cal posar en dubte davant el perill que representen els tractats. La propaganda dels partidaris dels tractats argumenten que no s’elimina el caràcter públic del servei, però no diuen que, si bé el servei continuaria essent de titularitat pública, la gestió seria privada, sempre que existeixen beneficis, és clar.
La negociació d’aquests tractats cal emmarcar-la en una ofensiva de les corporacions transnacionals contra els Estats que encara controlen parts importants del entramat econòmic com són els serveis públics, intentant que les qüestions públiques de milions de ciutadans passin al seu control.
Sortosament, les mobilitzacions contra aquests tractats estan proliferant als dos costats de l’Atlàntic. Massives manifestacions recorren les principals ciutats de la Unió Europea (entre elles, Barcelona); s’han recollit més de tres milions de signatures que s’han lliurat a la Comissió Europea demanant la suspensió de les negociacions; a Berlín mig milió de persones es concentraven el passat octubre contra els tractats, i a Catalunya molts ajuntaments s’han declarat contraris a la seva aprovació. Cal augmentar aquestes pressions per aturar les negociacions, conscients que estan en joc els serveis públics considerats com a dret i no com a mercaderia, i també està en perill el model social europeu, el benestar dels ciutadans i fins i tot la mateixa democràcia.
Barcelona, 2 de febrer de 2016