Francis Cabezos
Secretari de medi ambient, salut laboral i àrea pública de la Federació de Serveis a la Ciutadania de Comissions Obreres. FSC-CCOO
Enfrontàvem la COP21 de París pensant en les desenes de milers de persones que condueixen els seus vehicles particulars per anar i venir de la feina o per comprar el pa i que produiran milions de tones d’emissions de gasos contaminants i perniciosos per al clima però també per a la seva salut, sense valorar la importància d’utilitzar el transport públic i la incidència positiva que aquest té en l’ocupació i en la qualitat de vida.
També en les milers de persones treballadores que depenen de la pesca i de l’agricultura i que és molt probable que en algun moment pateixin, d’una banda, l’escassetat de recursos i, de l’altra, les repercussions que una gelada tardana, una inundació, o una sequera prolongada provocaran en el seu mitjà de vida.
No oblidàvem que algun país amb sol i vent per tot arreu i amb molt per fer en l’estalvi i l’eficiència, posava traves a les energies renovables, arribant fins i tot a penalitzar l’autoconsum, mantenint un desequilibri en la balança de pagaments a causa de que la seva factura en la importació de petroli i derivats arriba als 40 mil milions d’euros anuals. Afegint a sobre que al seu territori hi ha famílies que no podran pagar el rebut de la llum a final de mes. El lliure mercat prima sobre les necessitats de la gent.
I no deixàvem de pensar en aquestes multinacionals, aliades amb el capital i amb el poder econòmic i financer i sempre ben ateses per alguns poders polítics, i en els seus dissenys de tractats internacionals de lliure comerç en què les prioritats no serien els drets laborals i socials ni la importància dels serveis públics com a garants de democràcia, cohesió social, igualtat d’oportunitats i de repartiment de la riquesa.
Amb aquests pensaments, i algun altre, ens vam anar a París.
No és fàcil arribar a acords, i si és complicat entre 2, amb més motiu entre 195.
No és fàcil que aquell que manté posicions de domini tendeixi a treure el peu del coll del dominat, compensar-li els anys d’opressió i començar un nou camí en condicions d’igualtat.
No és fàcil que un petit país sense pes econòmic, que no tingui jaciments petrolífers i recursos miners, que no tingui grans extensions de boscos, que tingui milers de persones a les quals utilitzar com a mà d’obra barata i/o esclava, on hi hagi feina infantil, sense drets laborals i sindicals, que no sigui estratègic pel que fa a geo-política es refereix o que, potser, corri el risc real de submergir-se en el deep blue sea, li esmeni la plana a un altre que maneja l’economia mundial, que potser ni respecta els drets humans, però que posseeix milions de raons bèl·liques per fer-te entendre les coses, fins i tot que assumeix com a normal el malbaratar els recursos naturals.
No és fàcil d’entendre que després d’haver sembrat la llavor de l’acció contra el canvi climàtic es triguin tants anys, 25, en arribar a un acord.
No és fàcil seure en una taula amb alguns companys després d’hores de reunions, briefings, discursos, d’haver menjat només un bocata, caríssim a sobre, i haver pres uns cafès que tenien la gràcia que et cobraven 1 euro pel vas a compte de la seva devolució, agafar el text final i adonar-te en la lectura que trobes a faltar que es parli de reduir de manera dràstica i immediata les emissions de GEH (gasos d’efecte hivernacle) per evitar arribar a un augment de la temperatura mitjana global de 3ºC a meitat de segle, que no tingui procediments de treball reals per aconseguir l’objectiu esmentat, de bases sòlides, de xifres i càlculs que provinguin de la comunitat científica, de topalls màxims d’emissions, d’instruments de verificació basats en realitats inqüestionables, que no s’esmenti als veritables responsables del que està passant, que no es parli amb contundència de descarbonització, d’impuls real cap a un altre model de desenvolupament, de la força del treball i de com avançar en el camí d’oportunitats d’ocupació, que hi hagi desitjos però no obligacions i que no hi hagi un mètode per sancionar aquells que no compleixin amb els compromisos. Potser aquests es duguin un reny mentre comparteixen taula i estovalles en una reunió del G20.
No és fàcil oposar-se al poder de les grans corporacions petroleres i a la totpoderosa indústria de l’automòbil, la qual és capaç, al mateix temps que rep quantioses ajudes públiques, com l’altra, d’enganyar el món sencer amb les seves emissions. Ni dir no a les indústries químiques que necessiten de les bases naturals per a la investigació i elaboració d’aquestes substàncies que després ens “curen” però que no estan a disposició dels pobres. Ni oposar-se a les omnipresents multinacionals de l’agroindústria i de l’alimentació que, per sobre de tot, vetllen per la seguretat alimentària i que a ningú li falti aliment, ni a les multinacionals energètiques i mineres que amb prou feines arriben a final de mes per repartir dividends. No és fàcil enfrontar-se als poders econòmics i financers. No és fàcil enfrontar al capital. No, no és fàcil.
Ningú va dir que ho fos, però en la meva modesta opinió, era el que s’hauria d’haver fet, era el que s’esperava, el que esperàvem milers i milers de persones que estem en aquesta lluita, que considerem que cal actuar ja. Que s’hagués actuat amb valentia, que es defensessin i prevalguessin els interessos de la immensa majoria de la gent i del planeta per sobre d’altres interessos cobdiciosos i m’atreveixo a dir que espuris, que ens portaran a donar-nos una plantufada. Ambició, justícia i equitat.
Bé, París, més enllà de la fresca que ens va fer passar i de l’acord històric, no significa el final de la lluita, aquesta continua i serà el moviment social el que mogui consciències i persegueixi la recerca de l’equilibri entre la gent i el planeta.
No hi ha ocupació en un planeta mort. No hi ha possibilitat de continuar amb un sistema basat en l’obtenció permanent de recursos naturals finits, de la seva transformació, de la seva venda i del seu rebuig, en un bucle permanent. No és possible mantenir un sistema de consum a qualsevol preu, sense fi, que fomenta les desigualtats, l’exclusió social, la pèrdua de drets, l’empobriment de molts i l’acaparament de poder i riquesa en uns pocs. Que sotmet als cicles naturals al desequilibri. El capital ens devorarà.
El canvi climàtic ja és aquí i de nosaltres depèn que posem tota la nostra intel·ligència, destresa i recursos econòmics per frenar els seus efectes negatius i avançar en una altra direcció que permeti el desenvolupament ple de la persona sense posar en perill la capacitat del planeta per proveir-nos del necessari per a això.
Es necessita renovar esforços, cert és que el van posant cada vegada més difícil.
Barcelona, 2 de febrer de 2016