Cristina Bermejo Toro
Secretària General Sector de Mitjans de Comunicació, Arts, Cultura i Esport de la FSC- CCOO
Molt s’ha parlat en l’última etapa de l’empobriment econòmic que ha patit la població davant l’atur, les retallades en serveis públics, la precarietat laboral i un llarg etcètera com a resultat d’aquest crac profund que ha sacsejat els fonaments de la vella i afable Europa del benestar.
No obstant això, no s’ha reflexionat tant de l’impacte que la recessió econòmica ha tingut en altres sectors que no es troben entre els que podríem anomenar de “primera necessitat”, com és el cas del món de la cultura, però que suposen un altre tipus d’empobriment , el de les idees, el pensament i, en definitiva, els que generen l’opinió pública. Si bé és cert que ha estat una constant la denúncia del deteriorament progressiu de l’educació a Espanya, no s’ha fet potser prou èmfasi en el dany sofert per les indústries culturals que formen, juntament amb el sistema educatiu, a la nostra població.
Així, en els darrers 5 anys el nostre país s’ha convertit en un cementiri de sales de cinema i locals de teatre, que han hagut de tancar. Només a Madrid s’han tancat més de 50 sales. Diversos han estat els factors, però en general el seu denominador comú ha estat el que podríem anomenar una política “contra- cultural”. En primer lloc es va produir el 2012 una vertiginosa escalada de l’IVA, un impost que va passar del 8% al 21% (al contrari del que passa en països com França, on l’han reduït del 9 al 5%), la qual va enfonsar la recaptació a tot el sector de la indústria cultural. En paral·lel es van suprimir quantioses subvencions, des de les ajudes a la producció cinematogràfica o teatral fins a la falta d’inversió pública per a canvis tecnològics (la necessària i costosa digitalització dels cinemes, per exemple). Mentre la indústria privada es queixava d’una excessiva pressió fiscal i de manca de suport financer a través del Ministeri o de les entitats oficials de crèdit, les institucions públiques relacionades amb el món de la cultura no han tingut millor sort. Bon exemple d’això han estat les sonores mobilitzacions promogudes pels treballadors al Palau de les Arts de València, el Cor Nacional d’Espanya, al Liceu de Barcelona, les orquestres de simfòniques de Sevilla o Palma, entre molts altres, on les retallades s’han traduït en expedients de regulació d’ocupació i un empitjorament absolut de les condicions de treball i han posat en relleu l’abandonament de les administracions cap a la música i la cultura.
Si anem a examinar aquells que han de ser garants del patrimoni cultural del nostre país, no hem d’oblidar el paper que juguen els mitjans de comunicació, els quals tenen entre les seves principals missions la de difondre les diferents manifestacions culturals i lingüístiques. La llei exigeix als mitjans públics una programació com a servei públic essencial, sent vehicle primordial per a la comunicació pública lliure, la informació i la participació de la ciutadania, per a la formació d’opinió en llibertat i el respecte a les minories, la cooperació amb el sistema educatiu i la difusió cultural.
No obstant això, malgrat aquestes exigències amb rang de llei, la veritat és que la realitat de la radiotelevisió pública a Espanya és la manca de mitjans que garanteixin la independència informativa, que entretinguin i eduquin la població, tasques que evidentment tampoc tenen encomanades les cadenes privades, que no semblen creure que també presten un “servei públic”. D’aquesta manera i, en pro d’una privatització encoberta com a fonts de negoci, s’ha anat abandonant el finançament de les cadenes públiques sota l’argument de la necessitat d’invertir en altres serveis de primera necessitat: sanitat, educació… una posició demagògica i absolutament fal·laç d’algunes administracions per justificar brutals expedients de regulació d’ocupació, precarietat de les condicions laborals, tancament de canals i, en definitiva, posar en perill la qualitat d’un servei públic que priva la ciutadania d’informació plural i veraç, d’entreteniment i d’educació.
En l’àmbit de les empreses culturals, les retallades pressupostàries no només han comportat tancaments i acomiadaments i una devaluació notable de la qualitat en l’ocupació, sinó que la limitació de l’oferta i els recursos estan condemnant a la població a un empobriment cultural, amb absència del pensament crític i amb una generalització de l’entreteniment banal i mediocre. La nova imposició fiscal (IVA cultural) imposa una clara diferenciació social entre una ciutadania elitista amb més poder adquisitiu davant dels que no poden assumir el sobrecost d’una entrada per a qualsevol esdeveniment cultural i als que es destina una cultura de masses alienant. En aquest punt és on la radiotelevisió pública hauria de poder contrarestar aquestes mancances que s’estan produint en les arts escèniques i plàstiques, la música i el cinema, evitant que només accedeixi a la cultura qui pot pagar-la.
Com a conclusió hem d’afirmar que és tasca de l’Estat i de les administracions autonòmiques i locals garantir l’accés a la informació, la cultura i l’entreteniment a través d’una oferta audiovisual diversa, gratuïta i de qualitat, que permeti visualitzar els diferents col·lectius socials i que reculli les preferències de tots els públics. Així mateix, com venim insistint des de CCOO, és crucial defensar i prestigiar el servei públic de radiotelevisió, independentment del caràcter públic, privat o mixt de la seva titularitat i gestió.
La crisi econòmica no pot servir d’excusa per no traslladar a la ciutadania la importància de preservar el dret constitucional a rebre una informació veraç, independent i plural. Un dret que incideix directament en l’educació i la creació d’opinió de la població. Com tampoc el fet de mantenir i fomentar l’oferta cultural a les sales de teatre, cinema, música o dansa, amb produccions culturals que enforteixin la cultura popular i la qualitat de la democràcia.
Els treballadors i treballadores d’aquests àmbits ens hem mobilitzat en defensa d’aquests serveis públics no només per la pèrdua de drets laborals, sinó sota la ferma creença del caràcter essencial de la cultura i l’educació. És ara la ciutadania qui ha de prendre consciència i exigir l’accés a aquells serveis públics que li han estat arrabassats i/o delmats.
Dilluns, 5 d'octubre de 2015