Gina Argemir
Economista del Gabinet Tècnic Jurídic de CCOO de Catalunya
Publicar un comentari polític a Twitter, fer una donació bancària a una associació, reenviar un correu electrònic confidencial d’empresa, fer la reserva d’un vol: les nostres activitats privades, diàriament, generen dades d’un valor del qual encara no som conscients. A l’era de la datificació del món, a cada minut estem informant sobre qui som, on som, què pensem i què sentim, tant a empreses com a ens governamentals i data broker que, massivament, comercien, analitzen i emmagatzemen dades per a un possible ús en el futur.
Som a l’inici de l’expansió de l’economia digital i Europa destaca com a nucli mundial de trànsit electrònic, concentra el 94% de la connexió amb el Nord d’Àfrica, el 72% amb l’Àfrica Sub-Sahariana, el 85% amb l’Orient Mitjà i prop del 46% amb el Sud d’Àsia. L’oferta de baixos preus d’IP, les oportunitats de peering entre proveïdors i l’àmplia infraestructura terrestre i submarina de cablejat, estan afavorint el creixement de la seva capacitat. A més a més, la seva localització geogràfica resulta especialment atractiva perquè dóna accés a centres de dades situats en ciutats europees, que són preferibles a destinacions més llunyanes. Europa també és, junt amb els EUA, la major economia exportadora i importadora de serveis digitals.
El flux de dades electròniques és un dels punts més controvertits de la negociació del TTIP (Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió, segons les sigles en anglès) alhora que evidencia una gran diferència cultural, perquè, quina consideració legal cal donar als usuaris digitals? Som ciutadans o consumidors?
A la UE, la protecció de dades privades és un dret de ciutadania, reconegut en l’apartat de Llibertats de la Carta dels Drets Fonamentals, i desplegat per la Directiva 95/43/CE, que prohibeix les transferències de dades a països que no garanteixin una protecció homòloga. Contràriament, als EUA no hi ha una llei específica de protecció a la privacitat, i només la pressió d’agents privats —companyies, advocats i associacions de comerç— ha fet possible un cos de lleis per a sectors específics com el financer o el sanitari. Ara bé, aquesta professionalització de la privacitat s’ha desenvolupat dins del marc exclusiu de drets dels consumidors i mai dels drets ciutadans.
Si bé les diferències legals s’han salvaguardat fins ara amb acords safe harbor d’adhesió voluntària als principis de la Directiva, empreses nord-americanes com Google, Microsoft, Facebook o LinkedIn han estat reiteradament acusades d’incompliment per no encriptar les dades transferides i permetre’n la intercepció. Davant d’aquestes acusacions i per assegurar els interessos econòmics, l’administració Obama ha anunciat avantprojectes per protegir legalment la privacitat, una declaració d’intencions que, de seguida, es revela de curt recorregut. Primer, perquè als EUA, amb l’aprovació de la llei patriòtica després dels atemptats de l’11-S, la balança entre seguretat i privacitat va desequilibrar-se obertament a favor de la primera. L’ampliació del poder de vigilància donava carta blanca a l’espionatge ciutadà sense necessitat d’ordre judicial o aprovació del congrés, fins al punt que diverses sentències judicials nord-americanes han declarat la inconstitucionalitat de la llei, alhora que han denunciat la violació dels drets humans i les llibertats civils. Però cal tenir en compte que les agències d’espionatge no treballen soles, la Llei de protecció i ús compartit de la ciberintel·ligència nord-americana va aprovar-se amb el copatrocini de 111 grups econòmics, entre els quals destaquen Oracle Corporation, Google, Microsoft, IBM, Intel i Symantec.
Gràcies a Edward Snowden, avui sabem que la complicitat entre aquestes empreses i la NSA s’estén més enllà de les fronteres nord-americanes i que, mitjançant el programa de vigilància massiva PRISM, juntes han participat en l’espionatge de més de 35 líders europeus. Google, Microsoft, Facebook i Apple, entre d’altres, havien facilitat a la NSA l’accés a servidors i l’enregistrament de correus electrònics de ciutadans i ciutadanes europeus, de les seves fotografies, adreces IP, transferències d’arxius i perfils de xarxes socials.
No hi ha dubte que les revelacions de Snowden han dinamitat la confiança dels líders europeus en el Govern nord-americà i la possibilitat de tancar un acord comercial, el TTIP, que engloba el 50% del PIB mundial. És cert que la UE i els EUA intercanvien dades per raons de seguretat. I també és cert que la diplomàcia admet un cert llindar d’espionatge. Però la facultat jurídica d’aquests usos, lluny d’utilitzar-se per perseguir amenaces cibernètiques o terroristes, s’ha fet servir per vigilar de forma massiva, indiscriminada, i a una escala sense precedents, la ciutadania europea.
El Comitè de Llibertats Civils, Justícia i Afers Interns del Parlament Europeu, poc després de les revelacions, va emetre un informe en què denunciava la violació dels estàndards legals i, en especial, de la Carta dels Drets Fonamentals. S’havia vulnerat el dret a la llibertat d’expressió, a la llibertat de premsa i confidencialitat, el dret a la privacitat, a la protecció de dades, etc. I més important encara, el Comitè va expressar el seu temor que la vigilància massiva tingués un objectiu diferent del de la seguretat nacional. Va alertar del perill que, en un futur hipotètic, un canvi de règim polític conduís a un mal ús de la informació. No sabem quan ni per què, sota quina democràcia o dictadura es recuperaran les nostres dades però, avui dia, pel Comitè, la vigilància massiva és incompatible amb els pilars de la democràcia.
Ara les negociacions del TTIP es troben en un punt de gran incertesa. Fins i tot l’oferta nord-americana més laxa no convenç el Parlament Europeu. Però els grups tecnològics i de serveis digitals continuaran pressionant la Comissió Europea perquè el flux de dades s’incorpori sense restriccions al TTIP. La protecció de dades és, per a ells, una “barrera no comercial” que cal desmantellar en nom del lliure comerç. Allò que la UE anomena drets fonamentals, ells ho anomenen proteccionisme, un obstacle que fa minvar els seus beneficis i els fa incórrer en riscos de ser denunciats legalment. Queda clar que la protecció legal ciutadana els suposa un destorb.
Podem imaginar les repercussions de la vigilància massiva en un escenari en què el TTIP s’ha imposat a la Carta dels Drets Fonamentals, en el qual els ciutadans hem passat a ser simples consumidors? Quina protecció legal ens quedaria? Mentre el flux de dades no es doni sota garanties de seguretat, incorporar-lo al TTIP suposa l’oficialització de pràctiques abusives que recorden l’ACTA. Avui Internet està proporcionant, a governs i grups tecnològics, la major informació que mai han tingut sobre els ciutadans, però Internet ha de ser un espai de poder equilibrat on regeixin els principis democràtics. La UE té l’obligació de respectar i fer respectar aquests principis i, en aquest sentit, cap acord comercial ha d’acabar sotmetent els nostres drets i llibertats.