Vinyetes feministes

 

Norman Fernández

Divulgador, investigador, coordinador, teòric, crític, redactor, autor, articulista

 

 

No tant de temps enrere no hagués estat gens fàcil fer una aproximació a la presència d’un discurs feminista dins el món de les vinyetes. Entre d’altres motius perquè, encara que dones sempre hi ha hagut treballant en el camp del còmic, malauradament la seva labor va ser invisibilitzada durant dècades; amb l’agreujant que havien de realitzar els seus treballs dins d’un model androcèntric i masclista que les impedia tenir una veu pròpia, que les obligava a realitzar la seva contribució en productes pensats i ideats per homes (fins i tot en el cas dels cridant “còmics femenins” o “per a noies” que durant una part del franquisme van gaudir de certa popularitat i en els quals eren homes els que deien què era el que les noies havien de llegir i com).

Aquí cal explicar que tampoc estem davant d’una especificitat del món de les vinyetes, que simplement es dedicava a perpetuar els estereotips majoritaris en altres mitjans pel que fa a les concepcions patriarcals dels rols de gènere o de la representació de la dona, per exemple. El còmic exercia com un element més de l’imaginari cultural; aquell que ens diu quin és i quin ha de ser el paper de l’home i de la dona en la societat.

És a partir del maig del 68 a França i del moviment underground a Estats Units, i en confluència amb l’anomenada Segona Ona Feminista, quan en el camp del còmic la dona comença a adquirir una veu pròpia com a autora, comença a convertir-se en un subjecte polític també en el camp de la historieta. És a partir de llavors quan podem començar a detectar clarament la presència d’un discurs obertament feminista dins el món de la historieta. Des de llavors, aquestes veus, aquests discursos, no han fet sinó créixer; probablement en la mateixa mesura que el Feminisme, com a moviment sociopolític amb capacitat per a transformar la societat en què vivim, ha seguit creixent a tot el món.

Les autores són cada vegada més nombroses en el camp de la historieta avui dia. Creadores que estan construint un discurs tan ric com divers, i en nombrosos casos, amb elements relacionats amb la identitat com a denominador comú (en aquests temps de Feminisme de Tercera Ona, la principal tasca que estan fent les feministes és la “pensar”, el definir el teu propis paràmetres existencials com a pas necessari per determinar tu visió del món).

L’art sempre ha tingut la capacitat de canviar el món i són precisament elles, les creadores, qui en el camp del còmic, més estan convidant a creure que és possible el (absolutament necessari) canvi de paradigmes en la nostra societat. Fins i tot quan no es fa des de posicions clarament militants, el fet de definir els teus propis paràmetres existencials constitueix en si mateix un exercici de subversió dels arquetips tradicionals dels discursos hegemònics androcèntrics i heteronormatius.

Parlava abans de Feminisme de Tercera Ona i hauria d’haver escrit “feminismes”, atès que un dels seus pilars és la diversitat en les veus; una fèrria obstinació en què no hi hagi un “discurs hegemònic” dins del moviment. Una mica d’això s’intueix també en la presència de les temàtiques feministes en el còmic. Majoritàriament el que es percep és que cada creadora parla des de la seva subjectivitat i el seu context, i no seguint una determinada línia de pensament més o menys prefixada. Les vinyetes feministes són, sobretot, diverses. Com diem cada creadora parla des de la seva subjectivitat i el seu context, però ho fa sobretot a la recerca d’una necessària retroalimentació. En paraules de Marika Vila, autora pionera i una de les estudioses i divulgadores més reconegudes del medi: “la transformació real dels estereotips només es consolidarà amb la resposta del públic, en el procés de construcció cultural que aquest alimenta, accepta o transforma per a la seva consegüent reconstrucció “.

Queda a criteri de cadascú si el còmic pot ser un vehicle vàlid i útil en la recerca de la igualtat i si pot resultar rellevant en la contribució per consolidar un canvi en l’imaginari cultural. Motius per a l’optimisme de qui subscriu aquestes línies n’hi ha. A manera de justificacions per aquest optimisme podem considerar la sèrie d’obres que ressenyem a continuació.

Maternasis de Núria Pompeia

No sé molt bé quin sentit pot tenir per a qui estigui llegint aquestes línies el que es ressenyi un llibre que fa molts anys ja que no es pot trobar (llevat que es tingui la immensa sort de trobar-lo en una llibreria de segona mà o es confirmin les informacions recents sobre una imminent reedició de l’obra). Sí que ho té per a mi com a autor d’aquest text; diria més, simplement em resulta impossible abordar la realització d’aquesta sèrie de ressenyes sense començar per un llibre que vindria a ser l’equivalent laic del Sant Grial de les vinyetes feministes. L’obra de Núria Pompeia es pot considerar el punt d’inflexió a partir del qual les creadores (i ara m’estic referint a les creadores autòctones, evidentment) ja poden anar prenent el seu espai, construint un discurs propi que les permeti desenvolupar la seva pròpia identitat, exemplificant “Maternasis” el seu primer llibre, l’arrencada d’aquest procés.

Publicat el 1967 a França i Espanya, “Maternasis” aborda el tema de la maternitat, sens dubte una de les pedres angulars de la teoria feminista, i que encara avui dia, més de mig segle després de la publicació del llibre, segueix estant encara en la centralitat del debat. Núria Pompeia ofereix la seva visió de la maternitat, més com una incitació a aquest debat que com la recerca d’implantar cap tipus de doctrina. Per a això utilitza un sol personatge, el d’una dona que va patint aquesta “metamorfosi” que va des dels primers símptomes de l’embaràs fins al part.

Probablement, un dels elements més sorprenents sigui la concepció mateixa del llibre: un volum sense paraules, amb prou feines sense més personatges que la dona protagonista, realitzat amb un traç molt sintètic i que constitueix tot un exemple de la potència que poden aconseguir les metàfores visuals . “Maternasis” és un exemple privilegiat de com la simplicitat discursiva pot comportar, paradoxalment, una extraordinària complexitat en el missatge. Un llibre d’una modernitat conceptual aclaparadora.

Una entre moltes d’Una

Abans d’anar-me’n per les branques ho diré sense pal·liatius: “Una entre moltes

és, en opinió de qui subscriu aquestes línies, el còmic més important que s’hagi publicat en el que portem de segle XXI. Així, sense draps calents. I per què he arribat en aquesta conclusió? Senzillament, per la combinació de dues consideracions: per ser una obra que analitza el tema de la Violència de Gènere d’una manera gairebé integral (que construeix un discurs d’aproximació al feminisme i de sensibilització davant aquesta violència inèdit fins ara en el món del còmic) i per la transcendència que té aquesta violència contra les dones (ja real, en les seves múltiples variants, o potencial) com un dels principals mecanismes de perpetuació de la seva discriminació i subordinació.

A mig camí entre l’autobiografia, la biografia i l’assaig, l’obra, que la seva autora signa amb el nom artístic d’Una, exposa els abusos que va patir ella mateixa, més o menys coincidents en el temps amb l’assassinat a la zona de Yorkshire (en la qual va néixer i viu) de 13 dones per un mateix individu; assassinats la investigació i repercussió dels quals també s’exploren. Aquesta combinació de memòria i fets biogràfics són la carcassa que permet abordar l’anàlisi de la Violència de Gènere amb amplitud de perspectives. El desemparament de les víctimes que sobreviuen a aquesta violència, la deixadesa de funcions de les institucions estatals, el tractament dels mitjans de comunicació (més atretes per la figura de l’assassí en sèrie que per les víctimes), la visió que es dóna dels successos en funció de l’extracció social de les víctimes o de la professió d’aquestes (especialment, si exercien la prostitució)… són elements emmarcats en el discurs de l’obra.

Cal destacar també l’exploració del procés psicològic que acompanya les víctimes que sobreviuen: l’auto-culpabilitzar-se, la por, la confusió, el desemparament, la incomprensió de les persones de l’entorn, la vulnerabilitat o la necessitat de reconstruir els trossos del teu propi jo, gairebé sense ajuda. Una cosa molt complicada de mostrar i que Una aconsegueix resoldre basant-se més en elements plàstics que en la pròpia paraula, fent gala per a això d’un desbordant talent en la construcció de metàfores visuals, tan original com poc comú.

El fruit prohibit de Liv Strömquist

Segons els textos promocionals de l’editorial, “El fruit prohibit” és una història cultural de la vulva, des de la Bíblia fins Freud i més enllà, passant pels més diversos pares de l’Església, pedagogs, sexòlegs i fins i tot per famosos anuncis de tampons que , després de segles i segles de repressió sexual, han seguit omplint els nostres caps de concepcions falses sobre els genitals femenins. “En aquest cas (no sempre passa) el text s’ajusta bastant bé a una definició del que el llibre ens ofereix (fins i tot diria que es queda curt davant l’evident caràcter excepcional d’aquesta obra, en la qual la mateixa necessitat d’explorar discursos crítics justifica i dóna valor a la seva pròpia existència): un assaig a mig camí entre la sociologia, la història, la política i l’antropologia, complex dins de la seva simplicitat aparent.

La creadora sueca Liv Strömquist articula la seva obra a través de set segments en què va explorant com les construccions culturals han anat variant i perfilant al llarg del temps la concepció mateixa de diversos elements relacionats amb la sexualitat femenina. Així, podem trobar des del llistat de “els homes que van estar massa interessats en el que se sol denominar òrgan sexual femení”, passant pels canvis al llarg de la història de la representació de la vulva en les formes artístiques, els estereotips relaciones amb l’orgasme femení i la menstruació o el que podríem denominar com la síndrome de “Sentir Eva” (la diferència entre vergonya i culpa i la relació d’ambdues amb la sexualitat femenina que han elaborat les construccions culturals vigents al llarg de la història) .

Tot el volum està articulat utilitzant una bastida en què el sentit d’humor no abandona mai un discurs que es mostra en tot moment crític i combatiu. Des del punt de vista gràfic Strömquist resol el seu treball sense moltes ostentacions, existint en alguns moments una clara prevalença de la paraula sobre la imatge, encara que en tot cas, el dibuix compleix perfectament a nivell funcional, amb evidents reminiscències de l’estètica del còmic underground .

Estem totes bé d’Ana Penyes

No dir que Anna Penyes ha tingut l’inici de carrera més fulgurant en el món de les vinyetes autòctones vindria a ser alguna cosa així com negar l’evidència. La jove autora valenciana no només ha estat la primera dona a guanyar el Premi Nacional de Còmic (pal·liant, parcialment, el deute històric que aquest guardó tenia amb les autores), sinó que a més per primera vegada s’ha produït el fet que aquest premi hagi recaigut en una òpera prima. “Estem totes bé” és l’obra que ha possibilitat tot això, i que suposa el tret de sortida a una de les carreres amb més potencialitat del còmic espanyol en moltes dècades.

“Estem totes bé” és una obra basada en la biografia de les àvies de la pròpia autora, Herminia i Maruja. Un retrat de tota una generació de dones a les quals la dictadura i la societat que l’habitava els van impedir tenir el mínim indici de desenvolupament personal; dones anul·lades per la falta de drets, l’absència d’alternatives al matrimoni i que van patir una implacable repressió sexual unida a la màxima exaltació de la maternitat.

“No crec que les històries feministes només siguin aquelles que rescaten vides de dones fortes i lluitadores. Feminista també és fer una lectura crítica de la vida d’una dona que ha complert amb el paper que li va tocar viure en la seva època. A través de les seves històries de vida es parla sobre el paper de les cures, la “dona florero”, la submissió, etc. Al final totes i tots tenim part d’aquestes dones dins: han estat les nostres àvies, les nostres mares, la nostra família. Elles ens han educat en gran part, ens travessen per algun costat. La invisibilització del paper de cures en la societat està a l’ordre del dia. La mentalitat de la societat espanyola encara té un pòsit franquista. Seguim tenint una certa por a la paraula política i la memòria, “Aquestes paraules de la pròpia Ana Penyes serveixen per explicar l’excepcionalitat d’aquesta obra. Una obra que, més enllà d’un evident exercici d’amor de l’autora cap a les seves àvies, suposen la reivindicació d’una figura sovint injuriada de l’imaginari cultural que tot just ha anat més enllà de l’estereotip de “senyora gran maldestre però entranyable”.

Bitch planet de Kelly Sue DeConnick i Valentine De Landro

“Bitch Planet” és un crit de ràbia feminista. Un crit que potser no esperés que ens arribés des d’una col·lecció del mainstream nord-americà. Encara que, ben mirat, potser no resulti tan estrany si considerem que prové d’Image Comics, una de les editorials que, a més de ser una de les més importants del seu país, és també una de les que més llibertat permet als qui publica (i no tan sols en aspectes creatius, sinó també en elements com els drets d’autor). Sorprèn encara menys si ens fixem que la seva creadora literària és Kelly Sue DeConnick, una de les guionistes que més s’ha caracteritzat per agitar el immobilista món del còmic majoritari del seu país, introduint una forta component de gènere en el discurs de les seves obres. A ella es deu, en bona part, l’actual fenomen de proliferació de capçaleres amb protagonisme femení en el còmic USA.

La més ferotge violència cap a les dones constitueix la base mateixa del futur proper que ens descriu l’obra, i que no és sinó una gegantina hipèrbole de la nostra realitat. Un món en el qual l’estructura i les dinàmiques socials imposen que aquelles dones a les que es consideri subversives, poc submises, contestatàries, violentes, les que el seu cos no respecti els cànons de bellesa o, simplement, aquelles de les que els seus marits s’han “avorrit”, siguin declarades “No Conformes”, i enviades al planeta presó que dóna títol a la col·lecció.

Un element que és important destacar de “Bitch Planet” el trobem en el material addicional que ofereix l’obra. D’una banda, presenta una secció de falsos anuncis, amb un estil “retro” en homenatge als pulps del principi de la segona meitat del segle passat, en què DeConnick i De Landro deixen volar tota la seva imaginació, a la qual afegeixen una molt duta dosi de mala llet, oferint productes com pastilles per resultar-li més “tolerable” al teu marit o medicament contra l’olor vaginal, per posar algun exemple. A més d’aquests anuncis, el segon element és una molt acurada secció de textos sobre aspectes relacionats amb el Feminisme realitzats per firmes expertes en la matèria i que representen un important valor afegit.

Epíleg precipitat

Escrivia al principi d’aquest text que fa uns anys no hagués estat fàcil fer aquest article, i en realitat ara tampoc ho ha estat però pel motiu contrari. La dificultat rau ara a seleccionar les obres a ressenyar en l’acumulació de treballs rellevants que s’estan publicant recentment. Pel camí se’ns han quedat obres tan importants com la novel·la gràfica “Sally Heathcote. Sufragista” de Kate Charlesworth i Mary i Brian Talbot, el títol fa innecessari explicar la seva temàtica o les obres també del matrimoni Talbot “La nena dels seus ulls” (a mig camí entre l’autobiografia de la pròpia Mary Talbot i la biografia de Lucia Joyce, la filla de James Joyce) i “la verge roja” (basada en la figura de Louise Michel, un dels principals referents del feminisme, que va forjar la seva llegenda a la Comuna de París).

Com succeeix amb el tema de la violació, el de la prostitució i la tracta són elements que es presenta de manera abundant en la creació d’historietes si bé, en la majoria de les ocasions es presenta com un element de caràcter dramàtic, sense intenció de analitzar en profunditat aquest problema. Afortunadament també hi ha obres que sí presenten aquesta recerca de reflexió, entre les quals caldria destacar dos: “Esclaves”, novel·la gràfica d’Alicia Palmer i Bosco Rei-Stolle, que constitueix un exercici de denúncia dels processos d’esclavitud i explotació que acompanyen la prostitució i “Beya”, de Gabriela Cabezón Cambra i Iñaki Echeverría, obra que descriu, mitjançant la forma d’un monòleg intern de la protagonista, el procés pel qual serà segrestada i obligada a prostituir-se.

Com a colofó ​​de tot aquest text, probablement la millor obra a esmentar seria “Feminisme per a principiants” de Núria Varela i Antonia Santolaya: un diàleg entre imatge i paraules que conforma una valuosa aproximació al Feminisme; un treball tan didàctic com amè en la seva lectura, en què la claredat expositiva es conjuga amb ocasionals moments d’una certa poètica. Un volum d’obligada lectura, per la seva la capacitat per apropar-nos al que ha demostrat ser, a dia d’avui i per a qui subscriu aquestes línies, l’únic moviment sociopolític amb capacitat real per transformar el món en què vivim.

El futur és de color violeta.

Barcelona, 20 de maig de 2019