El vertigen de l’abisme en els mitjans de comunicació

 

Félix Iglesias

Responsable de Comunicació del Sector de Mitjans de Comunicació, Arts, Cultura i Esport de l’FSC-CCOO estatal

 

 

Davant de la pèrdua de l’oligopoli per part de les empreses de comunicació tradicionals amb l’esclat digital, el periodisme està recolzant els seus peus de fang a les vores d’una falla sense saber on saltar per no caure al buit. En aquests moments el paper conviu amb les edicions web, la televisió amb les plataformes de continguts audiovisuals, la ràdio amb l’streaming i poscast, mentre els ingressos publicitaris són engolits pels forats negres de Google i Facebook. A més, per interessos empresarials els editors no han considerat la necessitat de cobrar a la xarxa per la mateixa informació elaborada en els suports tradicionals, educant les noves generacions en el gratis total. Aquesta conjuntura ha agafat als seus directius i gran part dels periodistes a contrapeu, no per manca d’informació, només faltaria, sinó per un corporativisme de considerar-se immunes a les vicissituds obertes. Res més lluny de la realitat.

Els interessos editorials, escorats sense vergonya a posicions ideològiques de poder, la mercantilització dels espais informatius i la rutina i comoditat de ser altaveu de les elits econòmiques i polítiques han convertit a una part significativa de capçaleres de diaris i cadenes de televisió i ràdio en portaveus oficiosos d’interessos aliens als seus lectors, televidents i radiooients. D’aquí que de la confiança i respecte a la pèrdua d’influència i consideració social disti el temps d’un clic a l’ordinador.

Davant d’aquesta deriva, els nous mitjans digitals han entrat en joc. Molts tornen a cometre l’error de ser mers portaveus dels gabinets de premsa de governs, partits, bancs o clubs de futbol. Per fortuna, hi ha nous mitjans que aposten per oferir menys notícies a canvi de qualitat i anàlisi en considerar que són contrapoder i no milícies. Bé és cert, que en les primeres aparicions del periodisme digital la interacció amb el consumidor d’informació s’ha disparat fins a parlar de periodisme ciutadà. Per descomptat que les xarxes socials són un avanç de la llibertat d’expressió, però a la vegada per elles galopen cavalls de Troia carregats de notícies falses, i que només els periodistes poden i han de domar. La informació no és assembleària i tampoc elitista; he aquí el desafiament quotidià del periodisme.

Capítol a part mereix la distinció entre mitjà públic i privat. Dins el liberalisme econòmic, el periodisme considera orgànic que els mitjans públics es deuen al govern de torn, admetent-se en les redaccions durant molts anys aquesta premissa i oblidant la seva funció constituent de servei públic i plural, amb especial atenció als sectors ciutadans, culturals i socials amb menys projecció mediàtica. D’altra banda, també és una premissa pètria que els mitjans privats són un mas privat, on la línia editorial i comercial estan per sobre de la deontologia professional, tot i la sentència del Constitucional de 1982, fixant que el dret a la creació de mitjans de comunicació està al servei del dret a transmetre opinions i informacions, és a dir, es troba subordinat al dret a la informació i al de la llibertat d’expressió. Aquest aspecte s’accentua amb les televisions privades, que tenen en usufructe llicències públiques per a la seva emissió, de manera que haurien d’obrir el seu espai a interessos no merament comercials i editorials.

Finalment, un altre aspecte capital en el futur en els mitjans de comunicació és la necessitat de vetllar des d’allò públic per la pluralitat informativa i no deixar al mercat regir les redaccions informatives creant Consells d’Informació, a més de vetllar per un repartiment de subvencions a favor de la diversitat informativa. En països nòrdics els mitjans amb més difusió reben menys ajudes estatals i són, precisament, els que tenen menys publicitat comercial i difusió, i en nom de la pluralitat informativa, els que, percentualment, tenen més subvencions públiques. L’actual desequilibri s’accentua amb els cercadors digitals, on mitjançant pagament es prima a la xarxa uns mitjans i continguts davant d’altres, usurpant a la ciutadania d’una informació plural i lliure.

Madrid, 18 d’octubre de 2017