Treballar per l’Europa social

craft-1041074_960_720

 

Ricard Bellera

Secretari d’Internacional, Migracions i Cooperació de CCOO Catalunya

 

 

 

Hi ha bones raons per entendre que la crisi en la que continuem immersos, no és de caràcter conjuntural, sinó estructural. El que hem viscut des de l’any 2008 no té solució canviant les regles, ni posant tiretes públiques en les ferides del model neoliberal. La crisi és sistèmica i certifica l’esgotament i perversió d’una ortodòxia econòmica que és profundament contrària als nostres valors democràtics i socials. La cultura del risc, de la incertesa i de la dependència, aquesta manera de fer que nodreix la cobdícia i genera beneficis al preu de la corrupció política, de la pèrdua de cohesió social i de la destrucció del medi ambient, està condemnada. Pot llanguir durant uns anys i degenerar fins esfondres en si mateixa. Pot donar peu a autoritarismes més o menys atroços, o pot, de nosaltres depèn, ser transformada en un model que comporti més estabilitat i capacitat per incidir en aquells problemes reals que ens afecten i ens amenacen de manera imminent. Hi ha dues realitats que tenen un paper important a jugar en aquesta transformació. Malauradament la crisi les ha afeblit, però tenen un valor estratègic clau per superar la injustícia i la desigualtat. Parlem del sindicalisme i d’Europa.

Malgrat els pronòstics interessats de la política espanyola, catalana o europea, els senyals d’una suposada recuperació no tenen una base real. La baixada del preu del petroli, la devaluació de l’euro i les facilitats de liquiditat mitjançant l’expansió quantitativa (quantitative easing) promoguda pel BCE, poden oxigenar temporalment el teixit empresarial i econòmic, però no poden arreglar el dèficit estructural que li és congènit, també en el plànol econòmic i financer, al model neoliberal. Al igual que en el cas del Pla Juncker, la recuperació és poc més que una ficció alimentada pel màrqueting institucional i el somriure agraït del capital privat que se n’hi beneficia, però al final del dia no posarà fi ni a la creixent desigualtat social, ni tampoc a la pèrdua de legitimitat de la nostra democràcia. El model neoliberal s’ha fet omnipresent. S’ha traslladat fins el punt de materialitzar-se en l’arquitectura institucional de la Unió Europea. S’ha convertit en part de la seva ‘anatomia’ i marca profundament el seu funcionament. La governança econòmica certifica aquesta transformació neoliberal d’Europa que té per clau de volta una moneda comuna que ha esdevingut el tòtem del projecte comú.

Els problemes estructurals d’Europa neixen a Maastricht, però s’han pronunciat encara més amb el Tractat de Lisboa i amb l’estratègia 2020. La coordinació pressupostària que introdueix el Semestre Europeu amplia la manca de fonament democràtic i de transparència que caracteritza el funcionament i interacció dels tres principals actors europeus; el Parlament, el Consell i la Comissió Europea. S’hi suma així al dèficit en la definició del paper i en el control polític sobre el Banc Central Europeu que s’ha convertit en l’artífex, no tan sols monetari, sinó també econòmic, d’un drama social protagonitzat per una moneda sense país. Aquest model exposa els estats a la ‘confiança’ dels mercats, o, millor dit, els ven, perquè son aquests els que estableixen els interessos als que s’han d’endeutar quan, mancats de moneda pròpia, s’han de ‘guanyar’ amb reformes estructurals i privatitzacions la seva ‘credibilitat’. Davant aquesta situació, fins i tot economistes d’herència liberal com Paul de Grauwe no veuen més que dues alternatives: O hi ha una autoritat europea legitimada pel Parlament i amb competències pressupostàries, o més tard o més d’hora la moneda comuna desapareixerà.

Amb el fracàs social de les seves polítiques econòmiques, el projecte europeu ha optat però, per abocar-se a una fugida endavant sense precedents. Si considerem les propostes de ‘millor regulació’ (Better regulation) o el programa REFIT per l’adequació i eficàcia de la legislació, que redueixen la iniciativa i funció legislativa de la Comissió, veiem que la crisi d’Europa afecta fins i tot al seu ‘executiu’ que sembla batre’s en retirada. Els esforços ingents per concloure a qualsevol preu el Tractat Transatlàntic per al Comerç i la Inversió (TTIP) amb els EEUU, són una prova fefaent d’aquesta fugida endavant. Europa no té problemes amb la seva balança comercial (a diferència dels EEUU) i té d’on treure els diners que necessita per invertir, recuperar el pols econòmic i reforçar el seu model social. El bilió d’Euros anuals que s’evadeixen, es defrauden o s’eludeixen cada any a la Unió, donaria per 30 Plans Juncker sense palanques ni garanties per a la inversió privada. Però lamentablement, a hores d’ara, la competència fiscal a la baixa i el dumping social i laboral, continuen essent el moll de l’os de la consolidació d’aquesta Unió Europea al servei del capital financer i de les transnacionals.

Es fa palès que no és tant que el model estigui en crisi, sinó que el model és la crisi permanent. La seva ubiqüitat global (l’evolució a la Xina o al Brasil en són bona prova), la seva naturalesa polimòrfica, amb facetes que travessen tots els àmbits, ja sigui l’econòmic, polític, ecològic o social, i la seva resistència pertinaç al canvi, la converteixen en una amenaça sense precedents. I Europa s’ha immers de ple en aquesta crisi global. El seu model social, fins fa poc un referent a nivell mundial, s’està malbaratant al preu d’adaptar-se a una globalització que, ben vist, és poc més que un argument d’autoritat per subordinar la democràcia al dictat dels mercats. En ser les pròpies institucions europees les responsables d’aquesta deriva, la Unió és percebuda cada vegada més per la ciutadania com una amenaça. Ho veiem en cada nou procés electoral. Davant la laxitud i pèrdua d’orientació ideològica d’una socialdemocràcia europea que és presa d’un pragmatisme que sovint fins i tot supera el de la democràcia cristiana, la extrema dreta es fa amb el discurs social i el porta a l’àmbit del compromís patriòtic, alimentant una tendència a la renacionalització d’Europa que és profundament preocupant.

S’ha vist amb la reacció davant l’emergència migratòria recent que ha comportat el retorn a l’Europa de les fronteres i del filferro militar. Les mancances en la política de veïnatge i en el desplegament d’una veritable política internacional, un altre factor constitutiu d’un ens polític global sempre vacil·lant i a la deriva, passen factura. La Unió sembla haver perdut amb el seu model social i la seva vocació transformadora la seva raó de ser. La tendència actual és un retorn al passat que comporta amargues reminiscències de temps massa recents i no aporta cap alternativa. No existeix cap altre camí endavant que reeixir la justícia i la cohesió social com a elements centrals del projecte europeu. Això no serà possible si no es recupera la centralitat del treball com a element de redistribució de les rendes i com a fonament de la sostenibilitat d’aquest model social que ha de donar certesa i procurar benestar a les persones. Aquesta hauria de ser, juntament amb la millora de la qualitat democràtica, la màxima prioritat per recuperar la raó de ser del projecte europeu, i és aquí on també els sindicats tenim una responsabilitat que és rellevant.

Fer-hi front suposa pel treball organitzat a Europa superar dos reptes, un de caràcter extern i l’altre intern que la crisi ha fet evidents. Per una banda els esforços per aturar les polítiques d’austeritat, tot i les fortes mobilitzacions als països afectats, s’han estavellat contra la intransigència dels governs que han entès el conflicte social com un pols que s’havia de guanyar a qualsevol preu. A nivell polític s’ha fet evident que ja no són operatives les aliances tradicionals amb la socialdemocràcia, però tampoc ha estat possible confluir amb plena força amb els moviments socials que s’articulen en el marc del que s’anomena la ‘nova política’. Ni el diàleg social ni tampoc la negociació col·lectiva, amb una patronal que ha renunciat a defensar la seva autonomia i s’ha deixat anular per uns governs obsessionats amb devaluar el paper dels interlocutors socials, han pogut articular la resposta a un context socioeconòmic que requeria d’un fort consens. Si la interlocució ha fallat a nivell dels estats, tampoc s’ha pogut activar a nivell europeu. Aquí s’ha fet a més evident la complexitat de la coordinació de la resposta sindical a les polítiques europees en el marc d’una crisis amb països ‘guanyadors’ i ‘perdedors’.

Però si s’ha fet evident la necessitat de reforçar encara més la cohesió del moviment sindical a nivell europeu, una resposta efectiva a l’ofensiva neoliberal requereix a més de la intervenció reforçada de les organitzacions europees en la lluita per la igualtat. En la mateixa mesura en què les diferències entre països suposen un repte afegit a l’hora d’articular una resposta única dels treballadors europeus, la segmentació del mercat de treball i la precarització de col·lectius laboralment més vulnerables (joves, dones, immigrants) precisen de noves estratègies. Disputar-li la repartició de la renda al capital precisa d’una classe treballadora cohesionada a nivell europeu, però també als nostres mercats laborals nacionals. Els sindicats encara no s’han sortit a l’hora d’ajudar a aquestes noves categories de treballadors i treballadores a organitzar-se. El sindicalisme ha de negociar polítiques econòmiques diferents que assegurin feina de qualitat, més protecció i millors salaris, però al mateix temps ha d’encetar estratègies per organitzar el treball precaritzat i incorporar-lo a la seva lluita.

La renda mínima garantida i la introducció del salari mínim en alguns països han estat passos importants en aquesta direcció. Tal i com es va veure al XIIè congrés de la Confederació Europea de Sindicats a París, el passat octubre, el moviment sindical n’és perfectament conscient del repte pendent i ha posat la ‘solidaritat’ com a eix central de la seva estratègia. ‘Actuar en solidaritat per l’ocupació de qualitat, els drets dels treballadors i una societat justa a Europa’ va ser precisament el lema d’aquest congrés que va llançar un missatge sindical fort i únic a nivell europeu. Ara es tracta de fer realitat aquest missatge, passar a l’acció i recuperar la iniciativa. Per això caldrà intervenir des de cadascun dels àmbits en els que s’articula l’acció sindical a la Unió i fer-ho de manera coordinada. És central el treball de la CES, que compta amb un nou equip, però també el de les Federacions Europeus i el que es desenvolupa en altres àmbits. El sindicalisme europeu compta amb espais de coordinació i intercanvi molt diversos que tenen, tots ells, un alt valor estratègic, ja siguin els Comitès d’Empresa Europeus, els Consells Sindicals Interregionals, les relacions bilaterals o els projectes transnacionals.

La crisi ha sigut una lliçó important que ha remogut el sindicalisme europeu, però ha posat en valor els seus recursos i estratègies compartides. Quan fins i tot països com Finlàndia, fins fa poc l’alumne avantatjat de la Unió, es veuen immersos en l’ofensiva de l’austeritat i urgits a actuar, sembla evident que el missatge arriba ja a tots els racons d’Europa. Lluitar per recuperar la centralitat del treball és lluitar per la viabilitat i pel futur del projecte europeu, però, alhora, la defensa de l’Europa social és la principal garantia per recuperar i consolidar un model del benestar, de justícia i de cohesió social, que beneficia al conjunt de la classe treballadora. Confrontem avui reptes immediats com la digitalització i automatització dels processos productius, l’espoli dels recursos naturals i del medi ambient o la creixent desigualtat de les rendes, que exigeixen que repensem amb urgència el nostre model productiu. No hi ha cap altra força amb més legitimitat que el treball organitzat per definir un nou marc de relacions socials. Tampoc hi ha cap altre actor al món que pugui encetar amb més garanties aquest repte i projectar-ho a nivell global que una Europa per la qual hem de continuar lluitant.

Barcelona, 2 de febrer de 2016