Paco Rodríguez de Lecea
Escriptor i Ex-Secretari d’Organització de CCOO Catalunya
«Si el trabajo industrial llegó al apogeo de su emancipación en el momento en que las leyes fundamentales de las democracias contemporáneas hicieron de él la fuente de legitimación de la ciudadanía, la sociedad de los trabajos y los derechos de ciudadanía pertenece también a quien busca trabajo y, pese a tener tal vez un derecho a él constitucionalmente reconocido, no lo encuentra; a quien lo pierde tal vez injustamente, y a quien, más por necesidad que por elección, tiene muchos trabajos y todos distintos.» Umberto Romagnoli (1)
I. Del treballador al ciutadà
La connexió entre treball i ciutadania és una idea rigorosament contemporània. Quan Jordi Pujol va expressar, en algun moment dels primers anys vuitanta del segle passat, els termes de la qüestió en la frase «Són catalans els qui viuen i treballen a Catalunya», no estava innovant, però sí traslladant al llenguatge del carrer alguna cosa implícita en una flamant Constitució que definia Espanya com un “Estat social de dret” i una “democràcia avançada”, i reconeixia rang jurídic constitucional a l’activitat dels sindicats democràtics. Treballar a Catalunya representava en aquella circumstància històrica la prova d’un arrelament al país que determinava la possessió, sense més requisits, d’uns drets de caràcter civil. El dret a triar i a ser triat per a tota classe de càrrecs públics, per descomptat, però també uns altres més intangibles associats amb la pertinença a un col·lectiu en el qual tots participen, tots són copartícips en la mateixa mesura.
Al món antic les coses no eren així. Treball i ciutadania existien en la Roma republicana, però eren incompatibles entre ells. El treball marcava a foc als serfs; la ciutadania era el signe dels homes lliures, pels quals l’oci era inseparable de la dignitat, otium cum dignitate. Va estar restringida des de temps remots a algunes famílies la preeminència de les quals era deguda en general a la propietat privada de grans finques rústiques i urbanes. La seva extensió més enllà d’aquest cercle originari de latifundistes i propietaris va ser un honor que es va concedir de forma gradual als habitants destacats d’altres ciutats, o ben llatines o ben aliades, amb gradacions i matisos bastant complexos (2). Així va ser fins que l’expansió de l’imperi, amb les noves exigències concomitants de relació, administració i comerç, va anar trencant els vells motlles fins a portar a l’emperador Caracalla, al 212 dC, a estendre la ciutadania de ple dret a tots els homes lliures del territori administrat per Roma. Les dones romanes lliures mai van tenir plens drets de ciutadania. No votaven, ni eren elegibles per als càrrecs públics. Tampoc estava ben vist la seva presència en el fòrum durant les discussions polítiques. La virtut romana de la pudicitia les recloïa en la llar, com la joia més preuada per a adorn del marit.
El nostre no és, evidentment, el model romà de ciutadania. La propietat ja no és una clau d’accés als drets, si ben conserva nombroses prerrogatives fàctiques. El gènere tampoc és en principi una restricció, encara que es mantenen nombroses traves de fet a la participació plena de les dones en la vida de la polis. Ja que no per pudicitia, sí en canvi moltes dones es veuen arraconades en la cura de la llar i en el de la prole per falles importants en els mecanismes de conciliació dels horaris laborals i familiars, o pel fet que lleis progressistes com la de dependència hagin quedat als llimbs de l’inèdit mancant assignació pressupostària per portar-les a compliment.
La principal novetat en el concepte modern de ciutadania, no obstant això, és l’accés a uns drets comunitaris a partir del treball remunerat per compte d’altri. El contracte de treball ha estat el gran passaport modern als drets de ciutadania. Així ha estat sobretot durant el cicle llarg de prosperitat econòmica subsegüent al final de la segona guerra mundial. Els grans símbols emblemàtics d’aquell paradigma van ser la fàbrica fordista, que “enquadrava” i aglutinava per força de treball en grans unitats que funcionaven amb plena autonomia respecte de l’administració, i l’Estat social, que vetllava per l’harmonia de mitjans i finalitats i per la distribució adequada de la riquesa generada pel sistema fabril. Les dues institucions funcionaven des d’anys enrere, però va ser en el temps precís de la postguerra mundial quan van cristal·litzar en un “model” característic de vida i d’ordre social, sota la guia de la socialdemocràcia. Entre la fàbrica i l’Estat es va substanciar un pacte solemne de col·laboració lleial a canvi de protecció. Va ser un pacte qüestionable en alguns aspectes; el que més, el fet que els drets civils que l’ocupació fixa concedia “fora” dels límits de la fàbrica, no tenien valor a l’interior del recinte. La justícia social i la democràcia plena esperaven al carrer; de portes endins, regnaven la jerarquia i la submissió incondicional exigides per una organització “científica” del treball que distribuïa de forma inflexible els rols de direcció i els de execució.
Però aquell va ser un pacte “inclusiu” en el sentit que tots cabien, tots estaven implicats en ell. Vinguessin d’on vinguessin, fossin les que fossin les seves circumstàncies personals i familiars, el seu sexe, la seva nacionalitat, les seves creences, la seva cultura i les seves expectatives, s’assegurava a tots (o a gairebé tots) els treballadors i les treballadores uns beneficis indirectes que venien a complementar i donar una rellevància especial al salari, copiós o magre, que constava en la nòmina de l’empresa: drets a l’habitatge, a la salut, a l’educació, a una pensió al final de la vida activa, i també a la llibertat d’opinió, d’expressió i d’associació, i a la participació social i política sense restriccions.
II. Un canvi de paradigma amb sisme incorporat
El “pacte welfariano”, la fàbrica fordista i en certa manera també l’Estat social, almenys tal com ho havíem conegut, han passat a la història. Amb la rapidesa i la brutalitat d’un sisme, han canviat radicalment els paràmetres de la manera de producció dominant en les societats avançades. No és possible dins dels límits d’aquest article analitzar els orígens i les causes – tecnològiques i d’altres ordres – responsables d’aquest sisme; d’altra banda, el lector trobarà amb facilitat bibliografia abundant sobre aquestes. Basti solament, a l’efecte del que s’ha afirmat abans sobre el binomi treball-ciutadania, assenyalar les conseqüències següents:
O L’economia productiva ha cedit la primacia a l’economia financera, perquè els avanços tecnològics han posat en mans de les finances transnacionals eines capaces de generar beneficis abans inimaginables, a través d’operacions no productives sinó especulatives. El que ocorre avui amb la producció ve a ser, en certa manera, similar a les carreres de cavalls: el resultat en l’hipòdrom manca d’importància en comparació del que succeeix a les cases d’apostes.
O Els processos de producció de béns i serveis s’han deslocalizat. Les noves màquines permeten una gran mobilitat, flexibilitat i versatilitat de la producció, de manera que les grans empreses poden externalitzar processos parcials o complets, i fins i tot seccions vitals de la seva estructura. La vella fàbrica, amb els seus murs, les seves naus i les seves xemeneies, ha fet explosió i les seves restes s’han dispersat en molts (de vegades desenes de milers) quilòmetres a la rodona. Amb el seu “cos” també s’ha dispersat la seva “ànima”, el conjunt de persones reunides allí i organitzades per portar endavant la producció.
O L’Estat, per la seva banda, ha perdut la funció que ostentava com a organitzador de les solidaritats a través de la redistribució de la riquesa generada per la producció. Tota l’estructura global de recompenses ha variat, i la part principal d’aquesta recau en els mecanismes i les rutines pròpies dels mercats financers.
O El treball deslocalizat, fragmentat i freturós de senyals d’identitat, ha perdut la seva condició de clau d’accés als drets concrets de ciutadania. Més encara, el “nou treball” tendeix a envair els territoris de la vida privada i a acaparar per a l’activitat laboral el temps dedicat abans pel treballador al que el sociòleg Luciano Gallino ha descrit com a “rituals de socialització” que afavoreixen la cohesió social (3).
Un indicador significatiu de la devaluació soferta pel treball atomitzat és el fet que, en els balanços de les empreses, el personal emprat ha passat, de comptabilitzar-se com a actiu, a figurar en el passiu. Una plantilla veterana, experimentada i competent era abans un valor objectiu perquè garantia la solidesa de l’empresa i la seva projecció en el futur. Avui, no obstant això, l’element decisiu és el valor actualitzat de venda de l’empresa als mercats financers. El capítol del personal és llavors un llast objectiu que empeny cap avall el valor, per la previsió necessària d’uns costos considerables de “manteniment” i d’ “amortització”. Les empreses somien amb tornar-se etèries i invisibles, despullant-se de tot element superflu fins a reduir-se a un valor de mercat abstracte, perceptible solament en els llistats virtuals de les cotitzacions de borsa però no en les realitats grolleres del món inferior. Moltes ho aconsegueixen, a força d’externalitzacions, de subcontractes, de filials que no consten enlloc com a tals, de diversificació i compartimentació de la xifra global de negoci en signatures fantasmals que operen offshore, i altres recursos d’ordre semblant. Enfront de les seves pròpies responsabilitats d’ordre laboral, comercial, fiscal i també penal, les empreses oposen un joc de miralls paral·lels que, de reflex en reflex, remeten a l’infinit, és a dir al no-res.
La doctrina jurídica associa en general les responsabilitats de l’empresa amb el lloc on obté el lucre principal. Però en la defensa sindical concreta d’uns treballadors afectats per un conflicte o un acomiadament col·lectiu, les dificultats s’acumulen quan hi ha treballadors fixos, eventuals, prestats per altres empreses, procedents d’una ETT, “autònoms” encarregats de tasques auxiliars o perifèriques, etc.
L’actual “societat flexible” situa al treballador en solitud enfront de les responsabilitats laborals creixents que li imposa una direcció abstracta i elusiva. Així s’accentua la seva precarietat i s’empetiteixen el seu espai i la seva activitat com a ciutadà que interactua i coopera amb els seus iguals. Els llaços que ha nuat a través de la socialització es trenquen. Està aïllat i inerme davant del seu “deute” individual de treball. És menys treballador, en la mesura en què té un control menor sobre el seu àmbit de responsabilitat, i també menys ciutadà.
III. Tornar a la classe
No em refereixo a l’aula dels estudis, sinó al concepte de classe com a element bàsic d’estructuració i cohesió social i com a eix d’una política que posi el seu nord en la solidaritat. Dit amb les paraules d’Owen Jones, en un recent article en The Guardian: «L’esquerra necessita desesperadament tornar a centrar la seva atenció a la classe. Des dels anys vuitanta en endavant – mentre el moviment del Labour era aixafat, les velles indústries derrocades i la guerra freda liquidada –, la classe ha passat a ocupar el seient posterior. El gènere, la raça i la sexualitat semblen temes més urgents i importants. La veritat és que no hauria de pensar-se en termes de “o això o l’altre”: com es pot entendre el gènere sense la classe, i a la inversa, atesa la desproporcionada concentració de dones amb un treball precari i malament pagat?»
La dreta neoliberal va declarar primer la fi de la història i el començament d’una societat sense classes, la utopia última del comunisme realitzada sota el capitalisme (4); després, va anunciar la fi del treball a causa de la digitalització i la robotització dels processos productius. Les diverses esquerres van perdre peu en una situació que tornava del revés, com un mitjó, les premisses sobre les quals havien basat la seva estratègia. El resultat va ser que els ingredients fonamentals que aglutinaven a les classes treballadores – el fet substancial del treball i el seu repartiment equitatiu; la forma de desenvolupar-lo, les condicions, els temps, la remuneració; i el per a què del treball, la seva utilitat mesurada en termes socials – van desaparèixer de l’agenda política o si més no, en l’expressió de Jones, es van col·locar “en el seient posterior”. Ja no conduïen el vehicle de la política, solament anaven en ell d’acompanyants.
Però les classes treballadores segueixen existint. El treball no ha mort, solament s’ha transformat. La història no ha finalitzat, i manté la seva capacitat plena de variar de sentit i d’escenari, en funció del comportament dels agents que intervenen en la marxa dels esdeveniments. Ha canviat la “fase” d’un cicle, i amb ella els pressupostos i els marcs d’actuació dels agents històrics. Per descomptat, és necessari i urgent prendre nota de tot això des d’una perspectiva d’esquerra.
L’Estat-nació, per exemple. En tot el llarg període d’hegemonia de la socialdemocràcia, l’Estat regulava el treball i les seves lleis, i era el primer empresari, l’empresari per excel·lència, “estratègic”. L’Estat planificava, i marcava el rumb de l’economia. Després va ser l’economia (el “mercat”) la que va començar a marcar el rumb, i en la situació actual els Estats ja no regulen, sinó que desregulen, el treball. No són ells qui decideixen sobre el clàssic dilema de fabricar canons o mantega; a tot estirar, escolten o no als lobistas que reclamen més guerres per donar sortida als seus excedents d’armaments.
La tornada des de l’esquerra a la classe ha de tenir també una altra dimensió: la de situar en el seu lloc just a les classes treballadores en el si d’una societat civil “transversal” en la qual és forçosa la convivència amb les classes propietàries i les capes mitjanes, i en la qual qualsevol equilibri o consens ha de ser conquistat a través de la negociació col·lectiva en uns conflictes d’interessos en els quals, de moment, l’Estat ja no té la intenció d’exercir d’àrbitre, sinó de part.
Però l’Estat, com el treball, com la classe, segueix existint. No s’ha dissolt en el “poble global”. És més aviat el poble global el que es dissol en la seva pretensió de regular “científicament” les relacions econòmiques de forma satisfactòria per a totes les parts. I aquesta és una raó més per insistir en la sustentació de la praxi de l’esquerra en els vells pilars bàsics que han vertebrat històricament la societat i tenen capacitat per seguir fent-ho, encara que repensats en funció de les noves dades de fet. Aquests pilars insubstituïbles són l’Estat, les classes socials, i també els partits polítics, els moviments socials i, òbviament, els sindicats.
La classe treballadora no té les mateixes característiques que la connotaven sota la manera de producció fordista. No és, probablement no ho ha estat mai, una formació disciplinada i uniforme, un bloc homogeni els components del qual comparteixen una mateixa concepció del món i uns valors, fins al punt de resultar intercanviables entre ells i mobilitzables en massa al crit de “tots a l’una”. Està travessada per contradiccions, per expectatives diferents, per instints i reaccions difícils de reduir a un denominador comú. Existeix la classe, sens dubte, perquè existeix el treball; però és molt més diversa i més porosa que en un altre temps. Una “consciència” comuna de la classe no pot ser reconstruïda políticament, des de dalt, sinó socialment, des de baix, a partir de la insistència en les reivindicacions comunes més sentides i en els motius més amplis i compartits per a la mobilització. En paraules del sindicalista i pensador italià Riccardo Terzi, «ja no és possible representar el treball com si es tractés d’un conglomerat compacte». L’aglutinant més eficaç per a una classe fragmentada i escampada podria ser, llavors, la substanciació de nous drets socials i personals relacionats amb la condició simultània i correlativa de treballadors/es i de ciutadans/es (5).
IV. Cap a un sindicalisme dels drets
Reunificar tota aquesta força de treball subjecta a titularitats, salaris i condicions de treball tan diferents que convoquen immediatament el greuge comparatiu, és una tasca molt difícil. Solament seria possible portar-la a terme a través d’una concepció més ambiciosa de la negociació col·lectiva, desplaçant l’objecte principal d’aquesta del genèric, els drets de les categories professionals, cap al món de les persones concretes i les seves circumstàncies. I en la mesura en què la desitjable protecció i conservació del lloc de treball resulta impossible en moltes ocasions, una negociació tendent a incloure, més enllà del conflicte immediat, uns drets personals i socials que acompanyin de forma permanent a les persones en la seva trajectòria professional, al llarg de la seva vida laboral i en la seva doble condició de treballadores i ciutadanes.
Això és precisament el que es proposa en la cita del professor Romagnoli que obre aquest treball. En el mateix article citat, publicat originalment en Eguaglianza i libertà, l’il·lustre jurista va encara més lluny en la seva proposta: «Nadie, sin embargo, conseguirá nunca convertir el empeoramiento generalizado de los estándares protectores relativos al ciudadano en tanto que trabajador, en un pretexto para anular el pasaporte que permitió acceder al status de la ciudadanía del que ha sido artífice y es hoy garante la constitución. Más probable es que se extienda la percepción – que de hecho aflora ya en las distintas y aún confusas propuestas de una renta mínima de ciudadanía – de la necesidad de reajustar el centro de gravedad de la figura del ciudadano-trabajador, trasladando el acento del segundo término al primero: o sea, desde el deudor de trabajo hacia el ciudadano en cuanto tal. En el lenguaje de los ingenieros-arquitectos que cuentan con cierta familiaridad con la cultura de la emergencia sísmica, se podría hablar de una relocalización del derecho del trabajo.»
Si en lloc de “dret del treball” col·loquem la veu “sindicalisme” en el final de la frase, tindrem una indicació sobre com seria possible actuar en el present immediat. S’ha parlat de “refundar” i de “repensar” el sindicat. Heus aquí una idea nova, “relocalitzar-lo” entorn del mateix binomi del ciutadà- treballador, però posant ara l’accent tònic en el primer factor, en lloc del segon. Per què no? En aquesta direcció apunta la proposta, avançada conjuntament per CCOO i UGT, d’una “renda mínima” d’inserció, o de ciutadania, com un dret que apuntalaria l’excessiva allargada piràmide del treball per compte d’altri.
Sense oblidar mai que aquesta renda proporciona tan sol el sòl sobre el qual aixecar tot un entramat de drets entorn de la doble condició de treballador i ciutadà. La proposta té un acusat sabor trentinià. Bruno Trentin, en la seva època de secretari general de la CGIL, va promoure al programa fonamental del XII Congrés la formació d’un “sindicat dels drets”. Drets, òbviament, no tant civils i polítics com socials: uns individuals (en el treball, la formació, la salut, un salari just, en la maternitat i paternitat, en el coneixement i la informació als centres de treball) i altres col·lectius (a organitzar-se sindicalment de manera voluntària, la negociació col·lectiva, la participació en les decisions de l’empresa). Per Trentin aquests drets, començant pel dret al treball i a la llibertat del i en el treball tenen el mateix abast que els drets civils i polítics en l’objectiu de garantir la igualtat d’oportunitats a tots els ciutadans.
El projecte sindical de Trentin recorre un ampli procés caracteritzat per la “reunificació” i la “redefinició qualitativa” de la classe, des d’una “cultura de la diferència”. La classe, ja no aïllada sinó reunificada i empoderada pels drets que li competeixen, està capacitada llavors per a la responsabilitat de contribuir en la mesura de la seva pròpia força a la guia global de la societat, a partir d’uns valors democràtics comuns a tots, iguals per a tots. Aquest procés postula al sindicat dels drets com un subjecte polític (6).
Per això afirma de Trentin, amb raó, Riccardo Terzi, que no concep els “drets” com una superestructura, sinó com un procés de transformació de la qualitat del treball i, a través d’ell, de la societat (7).
NOTES
(1) Ver Umberto Romagnoli, “El derecho del trabajo después del seísmo global”, en http://pasosalaizquierda.com/?p=1875
(2) «A algunas comunidades de las amplias zonas del centro de Italia, los romanos extendieron la ciudadanía romana. A veces esto suponía plenos derechos y privilegios, entre ellos el derecho a votar o a presentarse a las elecciones romanas sin dejar de ser al mismo tiempo ciudadano de una ciudad local. En otros casos, se ofrecía una forma de derechos más limitada conocida como “ciudadanía sin voto”, o civitas sine suffragio (expresión que habla por sí misma). […] Había unos pocos que tenían el pleno estatus de ciudadanía romana. La mayoría tenía lo que se conocía como derechos latinos. No era ciudadanía como tal, sino un paquete de derechos que, según se creía, compartían las ciudades latinas desde tiempos inmemoriales, posteriormente definidos como matrimonio mixto con los romanos, derecho mutuo de establecer contratos, libre movimiento, etc. Era una posición intermedia entre tener la plena ciudadanía y ser un extranjero, u hostis. (Mary Beard, SPQR. Una historia de la antigua Roma. Crítica, 2016, pp. 174-75. Trad. de Silvia Furió).
(3) «El trabajo de una persona constituye un tiempo y un lugar categóricamente distintos del tiempo libre, como también de otros momentos de la vida privada; la familia está obligada a reunirse cada día en torno a la mesa. En la sociedad flexible, en la que trabajar «a golpe de reloj», 7 x 24, representa un elemento arquetípico, hay cada vez menos tiempo disponible para las formas de la ritualidad tradicional. El tiempo de trabajo se entrelaza con los otros tiempos de la vida hasta llegar a ser inseparables. Para muchas personas el trabajo se lleva a cabo, ya sea por necesidad ya sea por las limitaciones formalmente impuestas por la organización flexible, por ejemplo las implícitas en el modelo del «empleo sin despacho» (deskless job), dentro de su mismo hogar, o bien en las salas de espera de los aeropuertos, en el tren, en el hotel, en la autopista. También en el plano del discurso la idea de la festividad, del día festivo igual para todos, es etiquetada como un fetiche que hay que eliminar. El trabajo tiende a convertirse en un tiempo sin límites y, al mismo tiempo, en un no-lugar. Ambas son propiedades contrarias al ejercicio de cualquier forma de ritualidad.» Ver L. Gallino, La sociedad 7 x 24, accesible en la red en http://pasosalaizquierda.com/?p=864
(4) El “profeta” del nuevo orden de cosas fue Francis Fukuyama, un politólogo y economista estadounidense de origen japonés, que convirtió en best-seller global un ensayo mediocre desde el punto de vista técnico, pero oportuno en el sentido propagandístico: The End of the History and the Last Man (1992). En la estela del derrumbe por implosión de la Unión Soviética, sostuvo que la extensión a todo el mundo del sistema político de la democracia liberal y del capitalismo de mercado, unida a la hegemonía cultural de los modos de vida de las sociedades occidentales, señalaba el punto final de la evolución sociocultural de la humanidad y se configuraba como la forma definitiva de gobierno mundial.
(5) La cita completa de Terzi, en traducción catalana de Albertina Rodríguez Martorell, es como sigue: «En el passatge històric de la gran organització de tipus fordista cap a una estructura productiva de tipus nou, dispersa en el territori, molecular i flexible, ja no és possible representar el treball como si es tractés d’un aglomerat compacte amb una identitat ideològica homogènia, sinó que s’ha d’explorar tota la complexitat dels trajectes individuals, i aleshores el tema dels drets es converteix en el teixit connectiu que uneix aquests diversos recorreguts.» (“Conversa entre Riccardo Terzi i José Luis López Bulla sobre Bruno Trentin”, en Canvis i transformacions, Llibres del Ctesc nº 6, Barcelona 2005, p. 184).
(6) «Un sindicato que aspire a ser sujeto político debe poder superar, y no solo de palabra, reunificándolos y no sumándolos, a los diversos sectores de su política reivindicativa. Reunificarlos en un proyecto, en una estrategia basada, no en la suma de los objetivos, sino en su redefinición cualitativa. Eso quiere decir pasar de la asistencia a la promoción, con la adopción de prioridades nuevas y rigurosas.» Bruno Trentin, “Dal welfare state alla welfare society”, intervención conclusiva de la conferencia nacional de la CGIL, Roma 1995. (Traducción mía).
(7) «… ell [Trentin] no ha pensat mai en els “drets” com en una superestructura jurídica, sinó com en un procés de transformació de la qualitat del treball. Els drets, així doncs, s’afermen a través de l’acció sindical, i aleshores es tracta d’alçar el nivell de les nostres plataformes, de plantejar, en l’acció contractual, els problemes de la formació, de l’accés a les informacions, de l’organització del treball i de la participació en les decisions. Aquesta es una tasca que en gran part encara s’ha de fer, i tota la nostra política reivindicativa ha de ser totalment repensada i posada al dia. El risc, per tant, és que l’estratègia dels drets només es jugui en un terreny més estrictament polític, com a denuncia del model neoliberal, i no aconsegueixi incidir en la pràctica real del sindicat.» (“Conversa entre Riccardo Terzi i José Luis López Bulla sobre Bruno Trentin”, loc. cit., p. 185.).
Barcelona, 13 de gener de 2017