Norman Fernández
Divulgador, investigador, coordinador, teòric, crític, redactor, autor, articulista
Recordo ara una història d’una pàgina de Susanna Martín en la qual, en forma d’humor, reflexionava sobre el fet que ella com a creadora l’obra de la qual ha estat sovint anomenada amb l’etiqueta de còmic social, té en realitat un treball solitari, en el qual el màxim de sociabilització (ara que havia deixat de fumar) va ser en una ocasió en què se’n va anar la llum i, en treure el cap a la finestra del pati, allà estava la resta d’habitants del bloc intercanviant opinions sobre quant trigaria a fer-se malbé el menjar de l’interior de les neveres si el fluid elèctric trigava molt a reinstaurar-se.
També em ve al cap una entrevista amb en Marc Prior al diari Diagonal en la qual s’expressava en els següents termes: “L’etiqueta còmic social, precisament per etiqueta, domestica la part que hauria de ser subversiva, i que, a més, agrupa coses que jo no ajuntaria massa”. Amb aquestes dues mencions el que volia ressaltar és que no resulta fàcil definir què és el “còmic social”, o si de veritat existeix tal cosa.
No ens enganyem, el còmic fa temps que no és avantguarda de res. Potser ho va ser en moments passats, quan formava part d’això que es va dir “contracultura”, però ara és un altre més dels llenguatges al servei dels modes d’expressió i de ficció del discurs hegemònic; un discurs al qual les temàtiques d’ordre social no només se la porten al paire, sinó que les penalitza. Crec que era Isaac Rosa qui deia, en parlar del seu camp de treball, que ara mateix “la novel·la no compta”, però no perquè no expliqui res, sinó que perquè ja no importa, no marca cap diferència. El mateix es pot aplicar a la historieta actual. El fet que existeixi la mateixa etiqueta de “còmic social” exemplifica ja que estem davant algun tipus excepció, d’alguna cosa que se surt del cànon.
Potser se m’acusi de ser excessivament sever en el judici, però crec que és important l’autocrítica. Malgrat això, o precisament per això, sóc optimista perquè hi ha el treball de molts/es autors i autores entestats/des en què el seu treball serveixi per alguna cosa. Tota persona és un subjecte polític, però no ens enganyem, la nostra capacitat d’intervenció no va molt més enllà del que abasten els nostres braços. El que passa és que, de vegades, l’espai que abracen aquests braços inclou un tauler de dibuix, i en aquests casos es generen obres que indueixen a l’optimisme pel que fa pensar que el còmic pot ser molt més que una font d’entreteniment. Que pot, com a mitjà, resultar rellevant per a la societat que el genera i ho gaudeix.
Tornant al principi, jo tampoc crec en les etiquetes, i per això no crec que hi hagi res que pugui dir-se “còmic social”. Hi ha uns temes per explicar, unes formes de contar-los, una sensibilitat per fer-ho, que poden tenir un ancoratge de tipus social o no, això ja depèn de cada creador/a. Per a aquest cas, penso que vindria bé una metàfora del tipus de les “ulleres morades” en relació amb el feminisme. El component social estarà, o no, a la mirada que s’ofereix de forma inherent. Serà una manera de veure i habitar el món de qui realitza la creació i que podrà ser compartida pels que gaudim d’aquestes obres. Obres com les que procedim ja a ressenyar, i que no són sinó un petit mostrari d’aquesta forma d’entendre la historieta.
Miguel, 15 años en la calle de Miguel Fuster
Miguel 15 años en la calle és una obra punyent i que no resulta una lectura fàcil, aviso ja. És una d’aquelles obres que t’encongeix el cor, sense concessions, un exercici dolorós, però que no per això s’ha d’abandonar. Mirar a una altra banda no és la solució. Si de cas, és el més fàcil, el que menys mal fa i, també, el més covard.
Miguel Fuster parla a la seva obra sobre la dècada i mitja que es va passar vivint al carrer, presa de l’alcoholisme, patint la indiferència, quan no el maltractament, per part dels seus congèneres; també alguna ajuda ocasional, com la dels nois de l’Arrels Fundanció, l’interès per ajudar li va donar forces per decidir, no només a reconduir la seva vida, sinó també a plasmar després totes les seves experiències en el paper. L’obra alterna històries breus en còmic, amb altres narrades en prosa i acompanyades d’il·lustracions, en què Miguel relata en primera persona episodis de la seva experiència. El resultat és commovedor, colpidor per moments, i amb espurnes de solidaritat en alguna ocasió; les menys. Els anys, les penúries, l’alcohol, no han acabat amb el talent de Fuster, que resol l’obra amb un estil gràfic bigarrat, ple de línies que descriuen un món tèrbol, fosc, embolicat, en què a penes penetra la llum, ja sigui la del sol o la de l’esperança.
“Em dic Miguel Fuster. Sóc professional del còmic i pintor i he passat 15 anys de la meva vida al carrer. Vull tornar a guanyar-me la vida pintant i espero que aquest bloc m’ajudi a això”. Aquestes són les paraules amb què Miguel Fuster es presenta al seu bloc, que ha batejat amb el mateix títol que la seva obra, i on segueix oferint treballs ocasionals del mateix tipus, a més d’una tasca de difusió de la problemàtica de les persones que avui dia segueixen omplint els nostres carrers, sense cap altre lloc on viure.
Sansamba d’Isabel Franc i Susanna Martín
“Sansamba és una ficció autobiogràfica que narra la relació d’amistat entre un jove immigrant subsaharià i una europea “d’una certa edat”. Dues cultures, dues races i dues formes de vida totalment diferents que coincideixen en el desig de veure el món de manera multicolor”. Amb aquestes paraules promocionava l’editorial “Sansamba”, en una perfecta definició del seu contingut que seria absurd intentar millorar. Alícia, la protagonista de l’obra, ve a ser l’alter-ego de la seva escriptora i ja havia estat utilitzat per les dues autores en “Alícia en un món real”, obra en la qual mostraven l’experiència de la primera d’elles amb el càncer de mama.
“Sansamba” ens parla del tema de la immigració. Però ho fa en les distàncies curtes. No es tracta tant de xifres, d’un discurs polític, d’un tema de drets humans, d’un discurs polític; és una mica més proper, més empàtic. L’obra arrenca amb el moment en què Alícia obre la porta de casa i es troba a un jove immigrant que tan sols li diu la paraula “treball”.
A partir d’aquí, se’ns mostra la descripció de la manera en la qual s’estableix la relació, superant la desconfiança que la mateixa societat et fica al cap, encara que no vulguis, per passar més endavant a la descripció del malson burocràtic que suposa intentar aconseguir, o ajudar a aconseguir, regularitzar la situació dels immigrants sense papers (i això tenint en compte que l’obra està realitzada abans de les actual paranoia anti-immigrants que està assolant Europa en els últims temps). En tot cas, el treball d’Isabel Franc i Susanna Martin és tota una declaració de principis pel que fa a la necessitat d’acceptar i comprendre a qui és diferent.
Aquí vivió d’Isaac Rosa i Cristina Bueno
El de l’habitatge, amb les seves múltiples variants: desnonaments, gertifricació, especulació immobiliària, fons voltor, pisos buits al costat de gent sense llar…etc, és sens dubte una de les realitats més preocupants amb les que convivim avui en dia. És també la temàtica sobre la qual gira “Aquí vvivió”, primera incursió en la realització d’historietes de l’escriptor Isaac Rosa, que col·labora amb la il·lustradora Cristina Bueno (autora el nom de la qual veuran repetit una mica més endavant i que anteriorment ja havia realitzat, juntament Raquel Franco, “Las abuelas dan el golpe”, una obra sobre quatre àvies que decideixen atracar un banc, que també podria haver format perfectament part d’aquesta selecció).
“Aquí vivió” és la història d’una mare i una filla que es traslladen a viure a un lloc nou per a elles, i que aniran descobrint que el pis al qual han arribat va ser arrabassat mitjançant un desnonament als seus anteriors ocupants (alguns dels quals , “es resisteixen”, d’alguna manera, a abandonar la seva llar). Com en l’obra abans ressenyada, aquí també ens trobem amb una Alícia, en aquest cas Alícia és la filla que es trasllada amb la seva mare, i que anirà descobrint una realitat que esdevenia al seu costat, al nostre costat, sense que ella fos conscient: les execucions hipotecàries per milers (eufemismes per expressar la infàmia d’expulsar la gent de les seves llars) o la tenacitat de moltes persones que porten anys i anys enfrontant-se als desnonaments, lluitant contra vent i marea perquè els drets de la gent prevalguin sobre els interessos del poder econòmic. I si em permeten una digressió com a colofó d’aquesta ressenya no puc deixar d’afegir que actuacions com les de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca són les que realment ens permeten mantenir un mínim de dignitat com a societat.
Presas fáciles de Miguelanxo Prado
En forma de la investigació policial que es planteja quan comencen a aparèixer assassinades diverses persones de diferents escalafons del sistema financer, és la manera en què Miguelanxo Prado ha decidit crear “Presas fáciles”, una obra que orbita entorn a l’escàndol de les anomenades “preferents”. L’obra és, evidentment, una ficció, però en ella es poden reconèixer fets recentment esdevinguts que ens haurien de fer posar vermell com a societat: per exemple, arrenca amb una parella de jubilats que decideixen suïcidar-se quan reben una ordre de desnonament, notícia fàcilment localitzable a l’hemeroteca .
“Presas fáciles”, en darrer terme, no és sinó una reflexió sobre en un tema de dolorosa actualitat, com és el de la indefensió del ciutadà davant els abusos d’aquesta cohort d’individus i entitats implicades en això que abans es denominava eufemísticament “sistema financer” i que ja ha arribat a un nivell de enviliment que fa que resulti difícil trobar-li un qualificatiu apropiat. És també una reflexió sobre com estem tractant a les persones que pertanyen a aquest grup que hem decidit anomenar “tercera edat”, perquè sona millor que “vell/a”, i el benestar del qual ens importa més aviat poc.
Miguelanxo Prado, és un dels nostres creadors del món del còmic i la il·lustració de major difusió i prestigi a nivell internacional, però no per això deixa d’observar el que passa al seu costat i decideix mostrar-ho. En aquest cas concret servir una hipèrbole (els assassinats) perquè Miguelanxo és un dels autors que millor entén que n’hi ha prou amb deformar lleugerament la realitat perquè aquesta se’ns mostri encara més clara.
Pintas mucho de Flavita Banana, Cristina Bueno, Monstruo Espagueti i Lyona
Els CRAE (centre residencial d’acció educativa) són serveis d’acollida per a nens/es i adolescents menors d’edat a què els seus pares se’ls ha retirat la tutela, que passa a ser exercida per institucions públiques. “Pintas mucho” és la història de quatre tallers d’il·lustració impartits per Flavita Banana, Cristina Bueno, Monstruo Espagueti i Lyona en quatre d’aquests centres d’acollida. Un procés de descobriment d’una realitat i una problemàtica que, no per estar succeint al nostre mateix costat, no deixen de ser grans desconegudes per la immensa majoria de la societat. En aquests temps en què es munten debats mediàtics, espuris i interessats, com el dels anomenats ventres de lloguer, no deixa de sorprendre el desconeixement que existeix sobre l’acolliment familiar, per exemple.
Hi ha ocasions en què la distància més curta entre dos punts no és la línia recta (i no estic parlant de geometria no euclidiana, o coses d’aquesta rares dels físics) i “Pintas mucho” és un clar exemple d’això, perquè el que ens expliquen les seves quatre autores en el llibre és com per arribar a connectar amb els seus alumnes dels tallers van haver de fer un viatge primer a través d’elles mateixes, de les expectatives que tenien abans d’arribar, de com les anava modelant en el seu interior les realitats que anaven coneixent, el que els/les nois/es compartien amb elles… en resum, un exercici de sinceritat brutal i la plasmació que, de vegades i paradoxalment, l’empatia és un instrument d’una eficàcia brutal per conèixer-se a un mateix. Sense cap dubte, un dels millors treballs que s’han publicat en el món en les nostres vinyetes en els últims anys.
Barcelona, 20 de maig de 2019