Seguretat ciutadana, model policial i sindicalisme

 

Antonio Millares Jorge

Secció Sindical Concello de Pontevedra

Policia Local

 

Que la seguretat ciutadana i per això les Forces i Cossos de Seguretat (FCS) són pilars fonamentals i imprescindibles per mantenir l’estat del benestar ja no ho discuteix ningú, en canvi aquesta obvietat no té reflex al debat social i en la repercussió publica de les denúncies dels atacs de tot tipus que els diferents governs de les administracions han escomès contra el servei públic policial. En canvi sí és notícia, amb cert to “groguenc“, quan es coneixen problemes greus de coordinació entre cossos policials, com en l’atemptat de terroristes de Barcelona i Cambrils, amb titulars de premsa que afirmaven que la falta de coordinació entre policies havia propiciat la comissió de l’atemptat. Posteriorment vam viure la utilització i sobreexposició dels Mossos d’Esquadra en els diferents fets viscuts a Catalunya amb motiu del conflicte independentistes o els detalls de la “vida i obra” de la Policia Nacional I Guàrdia Civil en el seu desplegament. Actualment la notícia és l’equiparació salarial de la policia estatal amb els Mossos, amb una exposició lamentable de l’argumentari de la plataforma reivindicativa del sindicalisme i associacionisme que representa als cossos i forces de seguretat de l’Estat.

Aquestes situacions que es repeteixen cíclicament en la història recent del nostre país, recordem els problemes del mateix tipus que es van donar durant la lluita contra la banda terrorista ETA, no s’aborden des de l’origen del problema simplement per una qüestió política, ja que preval als diferents Governs la necessitat de tenir “la seva policia“, que consensuar la millor “policia de tots i totes“. És a dir, el model policial espanyol va més pel camí d’afermar una policia per cada entitat territorial que definir un model policial integral, i per tant definir un pla de seguretat ciutadana eficaç i eficient.

La qualitat de la seguretat ciutadana ha de ser motiu de debat com ho és la sanitat, l’educació, les pensions, etc si bé passa desapercebut per a la societat perquè els agents socials tampoc acaben de veure la seguretat ciutadana com un pilar de l’Estat del Benestar, i se centren en debats puntuals quan els esdeveniments obliguen. El sindicalisme de classe pel veto acceptat que el legislador li ha imposat en la representativitat del personal en la Policia Nacional i la impossibilitat de fer-ho en la Guàrdia Civil pel seu caràcter militar, s’ha deixat portar per la inèrcia que sense acció sindical i sense participació en les estructures d’organització sindical de l’afiliació d’aquests dos col·lectius, anul·li la seva capacitat d’intervenció en el canvi de model policial i en la qualitat de la seguretat ciutadana. El sindicalisme corporatiu policial tampoc ha sabut provocar el debat necessari per modificar el model policial i, per tant, les polítiques de seguretat ciutadana s’han limitat a defensar al col·lectiu professional que representen, i a vegades amb propostes o reivindicacions que enforteix el model actual. La impossibilitat que els sindicats de classe tinguin representació en la Policia Nacional, mesura clarament discriminatòria, s’ha consolidat malgrat els avanços de la societat espanyola i la modernització i pluralitat del nostre personal de policia. Cal pensar que aquesta mesura podria tenir sentit en el trànsit consensuat des d’una dictadura fins a un règim democràtic, però ja no té justificació més de 30 anys després. Si el sindicalisme de classe es va configurant com un instrument essencial de negociació en la defensa dels drets laborals en les Policies Locals i Autonòmiques, perquè se segueix vetant la seva presència en la Policia Nacional o Guàrdia Civil? La resposta donaria per a un altre debat.

Precisament aquesta situació de veto sindical pot tenir com a objectiu evitar la participació del personal de policia estatal en les organitzacions sindicals de classe, no solament perquè el sindicalisme de classe pot millorar la qualitat de l’acció sindical, sinó perquè els professionals de policia de l’estat tindrien un instrument de concertació social en igualtat amb la resta de treballadors. Malgrat el suport que sempre tenen del govern de torn els sindicats corporatius de policia local i autonòmica a la recerca d’un model sindical similar a la policia estatal, CCOO realitza un important treball en la integració del col·lectiu policial en l’intern del sindicat, organitzant-se en agrupacions i amb una coordinadora dins del Sector de l’Administració Local de la Federació de Serveis a la Ciutadania. La inclusió a la nostra organització de les policies estatals, de modificar-se el model actual de representació, facilitaria sense cap dubte avançar en el model de Seguretat Pública.

Si les aigües baixen revoltes en el que podem anomenar els grans cossos policials i la capacitat de prestar un servei de seguretat ciutadana de qualitat, quan baixem a l’últim graó de l’estructura territorial, els ajuntaments, el panorama ens hauria de preocupar. La utilització dels cossos policials com un instrument dels governs locals per consolidar les seves polítiques, ens ha portat al fet que les prefectures dels cossos locals tinguin més en compte els objectius polítics que els professionals. Amb una politització cada vegada més profunda dels cossos policials, que ha tingut recentment el seu màxim exponent referent a Policia Autònoma Catalana i “el procés“, cal pensar que difícilment els diferents governs amb competència en matèria de seguretat ciutadana proposaran un nou model que millori l’actual i racionalitzi els recursos i competències dels diferents cossos policials.

En conseqüència amb l’exposat és necessari l’estudi i la reflexió entorn d’un nou model policial que adequa les polítiques en matèria de seguretat ciutadana, determinant els cossos policials que han d’existir al país i la seva dependència jeràrquica més professional que política. Aquest model ha de passar sense cap tipus de dubtes per la unificació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que tot els partits comparteixen però que una vegada al Govern obvien. Pel que fa a les Policies Locals i Autonòmiques és necessari afrontar una profunda reforma i avançar en la possibilitat d’unificar la seguretat autonòmica i local en una, tasca més senzilla tenint en compte que les Comunitats Autònomes ja tenen competències en coordinació de policies locals.

En aquest important repte de planificar el model policial i l’ordenació de la seguretat ciutadana per al segle 21, ha de tenir un paper principal el sindicalisme de classe, i especialment CCOO perquè ja treballa en aquests aspectes des de fa anys. Tenim l’experiència d’haver contribuït en la modernització i actualització dels cossos de policia local, que en uns anys han evolucionat i desenvolupen un important paper en la societat. Actualment assumeixen un protagonisme més rellevant en la lluita contra la delinqüència de proximitat i tenen cada vegada més competències i responsabilitats, circumstància en la qual ha influït, a més d’altres factors, la seva condició de policia més propera a la ciutadania. No hem de continuar amb una postura passiva, i una vegada acabat el procés d’aprovació de la jubilació anticipada de la policia local que ens té ocupats/es i preocupats/des, des de CCOO hem de liderar el debat sobre el model policial i de seguretat ciutadana per al segle 21. Tenim aquesta responsabilitat per la gran implantació en els col·lectius policials, per tenir bones relacions amb les organitzacions representatives de la Policia Nacional i Guàrdia Civil, per la nostra autonomia política que ens permet planificar només sobre la base de paràmetres tècnics i socials, i fonamentalment perquè CCOO ha demostrat que té capacitat i preocupació per resoldre els problemes de la societat espanyola, sense que per això es renunciï a la millora de les condicions laborals dels col·lectius afectats.

Dimecres, 14 de febrer de 2018