Lídia Brun
Economista i investigadora doctoral en macroeconomia a la Universitat Lliure a Brussel·les
Com era la vida humana quan no teníem ni telèfons mòbils ni internet? Sembla una pregunta per a un Museu d’Història, però en realitat no fa ni 20 anys que aquestes eines s’han generalitzat, i tanmateix ara no passem ni un sol dia sense fer-ne ús. Amb prou feines som conscients de com la Revolució Digital ha penetrat i modificat la nostra vida quotidiana, que costa albirar què pot significar que l’ús d’aquestes tecnologies es generalitzi en els processos productius. Què passarà amb la nostra feina? Ens substituirà un robot molt més ràpid, fort i eficient del que podrà ser mai un ésser humà?
En els últims anys, vàries investigacions han estudiat l’impacte de la robotització en el treball (les més rellevants són les d’Oxford[1], WEF[2] i McKinsey[3]). Totes aporten dades similars: al voltant de la meitat de les tasques seran automatitzades en els propers 20 anys. Parlem de tasques i no de llocs de feina, que comporten tasques diferents, no totes automatitzables. Els estudis coincideixen en que tasques rutinàries, poc qualificades i de transport corren més risc de desaparèixer. Per contra, els treballs que requereixen creativitat o intel·ligència emocional, on el factor humà és indispensable, corren menys perill. Com es distribuirà l’impacte de la robotització professional i geogràficament? En primer lloc, afectarà sobretot l’ocupació de baixa qualificació i és probable que la desigualtat augmenti. Les feines industrials corren més risc que les de sector serveis, o de cura. Les primeres han estat tradicionalment ocupades per homes, i són les que més s’han deslocalitzat als països en desenvolupament, mentre que les segones estan més feminitzades i són difícils de deslocalitzar.
Per altra banda, cal tenir en compte els fenòmens de la digitalització i la intel·ligència artificial, amb robots que fan feines fins ara reservades als humans, com llegir i analitzar patrons discursius. Més enllà de la imatge clàssica d’un treballador de mono blau sent substituït per una màquina, aquests nous fenòmens afectaran segurament una àmplia gamma de tasques de les feines de coll blanc. El ritme d’automatització dependrà en gran mesura del nivell salarial, que determina els incentius de les empreses a estalviar mà d’obra. Així, les feines industrials corren menys perill en països on els sous són més baixos. Però la mecanització total de la producció industrial podria retornar les indústries geogràficament cap allà on hi ha més capacitat de consum, per a estalviar els costos de transport. En un món on les cadenes de producció són globals, l’automatització d’algunes parts dels processos productius pot reorganitzar la distribució geogràfica global del treball i de la creació de valor.
La robotització també comportarà canvis en la naturalesa del treball. Alguns ja es comencen a notar. Per exemple, amb els telèfons mòbils tenim una disponibilitat constant fora d’horari laboral, difuminant les fronteres entre el temps d’oci i de feina i el concepte de jornada laboral, facilitant la sobre-explotació. La possibilitat del treball a distància facilita la flexibilitat i la conciliació, però també esborra la dimensió física del lloc de feina, evitant el contacte humà, i dificultant l’organització sindical. Un exemple paradigmàtic d’això és Uber, un servei de taxis basat en una aplicació mòbil que atomitza els treballadors, i fent-los passar per emprenedors precaritza les seves condicions laborals, fent competència deslleial als sectors tradicionals. Un altre exemple és la creació de software lliure peer-to-peer (p2p), compartint matrius d’aplicacions mentre cadascú les customitza en funció de les seves necessitats, i els avenços d’una persona són compartits i en gaudeix tota la comunitat. Les dinàmiques p2p subverteixen profundament els processos productius tradicionals, però alhora que n’eliminen l’explotació comercial també dificulten la possibilitat de generar-ne rendes laborals.
El treball és un articulador social, organitza els projectes vitals així com les relacions humanes, i un canvi en la seva naturalesa reconfigura el caràcter humà[4], amb conseqüències negatives i positives. Imaginem-nos que es substitueixen les treballadores domèstiques per robots controlats remotament des de l’altra punta del món per una persona cobrant un salari de misèria. Tota la dimensió de cura, de relació i de xarxa de la neteja personal substituïda per una mecànica asèptica que hipermercanitilitza les relacions humanes. D’altra banda, les tecnologies de la comunicació permeten desenvolupar tècniques col·laboratives que, per exemple, posen en contacte directe productors amb consumidors, sense necessitat de comptar amb intermediaris que exploten i abusen, com les xarxes de distribució de menjar local i ecològic, creant vincles comunitaris més forts i propiciant la cura del medi ambient.
Un dels reptes macroeconòmics fonamentals dels efectes de la robotització en el treball té a veure amb el fet que el capitalisme necessita consumidors, i si no hi ha rendes del treball, no hi ha consum. Sobre aquest punt calen dues consideracions. En primer lloc, part de l’alarmisme generat entorn de la robotització i la pèrdua de llocs de feina és interessat. L’actual estancament de les economies occidentals es deu a la falta de demanda agregada, en part produïda per l’augment de les desigualtats i la fi de la bombolla de deute privat. Posar el focus sobre la robotització com a explicació principal, per començar, és fals, perquè les estadístiques de productivitat no mostren que les noves tecnologies hagin tingut encara un impacte significatiu, i en segon lloc, pretén dotar al problema de l’atur i l’estancament d’una certa naturalesa inevitable, amagant la necessitat d’una redistribució significativa per reequilibrar el repartiment del pastís entre rendes del treball i rendes del capital. En aquest sentit, cal anar en compte amb el matrimoni de conveniència entre l’amenaça de la robotització i la proposta de Renda Bàsica Universal (RBU). En les condicions actuals, en una economia com l’espanyola, una RBU serviria com a subsidi del consum i de la taxa de beneficis permetent una pressió a la baixa encara més forta sobre els salaris, sense arreglar els problemes de desigualtat.
Hi ha una altra línea d’argumentació (a ambdues bandes de l’espectre ideològic) que treu importància a la robotització, ja que fins ara els canvis tecnològics han comportat sempre la creació de més llocs de feina dels que han destruït. Tanmateix, el desacoplament entre l’evolució de la productivitat i la quantitat d’hores treballades dels últims 15 anys dóna raons per a creure que aquest cop la destrucció d’ocupació pugui dominar a mig termini. Per altra banda, les noves tecnologies es basen en la informació, que no és un be escàs, sinó abundant, i incorporar-la als processos productius genera costos marginals decreixents. Preneu l’exemple de la impressora 3D que van imprimir amb una impressora 3D. El mecanisme de preu de mercat falla davant de béns abundants, públics i amb costos marginals decreixents[5]. Tampoc es pot descartar la reaparició de l’eterna hipòtesi matlhusiana, perquè el sosteniment actual de la vida humana sobrepassa amb escreix els límits ecològics del planeta.
John Maynard Keynes va pronosticar als anys 1930 que la jornada laboral seria de 15 hores setmanals al 2030. Per evitar els efectes negatius de la robotització és fonamental reduir jornada laboral i posar el focus en treballs no mecanitzables ni exportables, com el treball de cura o el que te a veure amb la transició ecològica. Per a assegurar transicions no traumàtiques, el paper actiu de l’Estat com a contractador d’última instància, amb propostes com el treball garantit[6], i programes de formació al llarg de la vida per evitar l’exclusió tecnològica, és imprescindible per estabilitzar l’economia i garantir a les persones protecció i ingressos estables. I finalment, caldrà anar pensant en canviar l’estructura de la propietat del capital, per a repartir els beneficis de la robotització. Les noves fórmules cooperatives de l’economia social i solidària que permet la tecnologia són ja exemples incipients d’un nou sistema post-capitalista.
[1] Frey, CB, i Osborne, CA (2017), “The future of employment: How susceptible are jobs to computerization?”, Journal of Technological Forecasting and Social Change, pp. 254-280.
[2] World Economic Forum (2016), “The future of jobs. Employmnet, Skills and Workforce Strategy for the Fourth Industrial Revlution.”
[3] McKinsey Global Institute (2017), “A future that works: automation, employment and productivity”.
[4] Sennett, R. (2006), “La corrosión del carácter”, Anagrama.
[5] Mason, P. (2016), “Post-capitalismo”, Paidós Ibérica.
[6] Garzón, A. i Guamán, A., eds. (2015). “El trabajo garantizado. Una propuesta necesaria frente al desempleo y la precarización”, AKAL.
Barcelona, 24 de maig de 2017