Patricia Castro
Economista, escriptora
Vivim en un món cada vegada més desigual, on uns quants ho acaparen tot i decideixen el futur de la gran majoria de persones, mentre que la resta -aquesta àmplia majoria- tan sols intenta no deixar-se arrossegar pel corrent de precarietat i vida líquida on veiem passar els nostres dies. El sentiment d’abatiment és generalitzat, i la impotència domina les nostres vides; en aquest context és lògic que la gent busqui respostes i solucions desesperadament. És per això que aquests temps estranys, confusos, fragmentaris, siguin el brou de cultiu perfecte de feixismes, populismes, nacionalismes, etc. La gent intenta agafar-se a una clau cremant, perquè en cas contrari li espera el buit sideral. Ningú no vol caure, a qui li agrada ser l’etern perdedor?
La quadratura del cercle no existeix, tots aquells que tinguin solucions immediates i magistrals menteixen; quan no es pot distingir la ciència de la màgia, és alquímia no química. Ni la renda bàsica, ni la feina garantida, ni la pujada o baixada d’impostos solucionaran uns sistemes del benestar ruïnosos, però sí que és cert que hi ha polítiques que poden ajudar a sortir-ne i crear esperança en la gent. Altres, per contra, són més del mateix: camí de perdició. Richard Sennett, a la dècada dels 2000 ja ho va analitzar. Es va adonar del canvi que s’havia produït a les societats occidentals, on s’havia implantat una cultura del nou capitalisme, on ja no existia la feina estable, ni la possibilitat d’un projecte de vida i família pròsper. La inseguretat havia arrelat als països desenvolupats afectant els vincles socials, i aquests s’havien dissolt en un marasme d’individualitat a curt termini i desconfiança. Així iniciàvem la primera dècada del nou mil·lenni.
Evidentment, aquesta derrota de la societat venia d’un llarg pols que els ideòlegs neoliberals havien estat prenent des de feia dècades; després de tot, la desigualtat havia acabat triomfant i la flexibilització s’imposava com a model de treball. Sennett sosté que aquests canvis tan sols van ser promoguts per precaritzar la població, d’una banda, i mantenir i augmentar els privilegis de les elits econòmiques. La societat occidental s’havia tornat més que mai una selva competitiva, on els que guanyaven s’ho emportaven tot i una gran massa de perdedors -les classes treballadores- es conformaven a repartir-se les restes.
Aquesta nova lògica de mercat va posar de cap per avall la vida de la gent corrent, ja que segons els postulats del “nou” capitalisme, l’individu estava sol, no podia refiar-se de ningú, competia amb tots els seus iguals per guanyar-se el suport. Es va anar desplaçant la cooperació, la confiança mútua, els vells vincles de classe, per l’individualisme extrem que ha arrelat als cors de les persones d’occident. Ja no som ciutadans, ja no ens identifiquem com a treballadors, sinó com a ambaixadors de nosaltres mateixos, emprenedors del nostre projecte vital, sense entendre que no hi pot haver projecte vital -almenys per a la gran majoria que pateix unes condicions dures d’existència- sense comunitat i sense els altres. Dependre de l’Estat i la intervenció de les polítiques públiques també va passar a ser pejoratiu, en comptes d’una manera de crear barris actius, societats fortes i ciutadans lliures i iguals.
Ja ningú no vol dependre dels altres, es considera una vergonya necessitar alguna cosa d’algú, i això a la pràctica quotidiana, mina els fonaments essencials de la confiança i el compromís amb els altres. I sense aquesta confiança en el proïsme, és impossible construir una societat sana, bona, que miri pel bé comú i tingui un projecte de futur. Aquest sentiment de desconfiança afecta l’àmbit del treball, ja que és molt difícil que, en un sistema de torns flexibles, fragmentats, subcontractats, etc. els treballadors es puguin organitzar i conèixer. A més, no tenen temps per compartir condicions de vida i experiències vitals, ja que la mà d’obra és flexible i trencada molt sovint. Aquí cal assenyalar el paper dels Estats com a col·laboracionistes d’aquest nou règim de producció i de pobresa generalitzada dels treballadors.
Lluny d’oblidar-nos del món del treball, hem de reivindicar la seva importància i la centralitat que continua ocupant a les nostres vides, encara que els debats estiguin totalment desplaçats dels àmbits laborals. Les relacions de producció actual maten qualsevol possibilitat de sentir-se realitzat amb la feina, ja que el sistema esprem els treballadors sense importar el que sentin o volen. Una manera de reconstruir el respecte i la dignitat perduda és reconquerir una feina amb sentit i acabar amb les jornades extenuants i horaris infernals. Pretenem enfrontar-nos a la crisi climàtica, a l’extrema dreta, a la implementació de noves jornades de treball i al qüestionament de la família, però de vegades se’ns obliden les coses més essencials: sense dignitat humana no hi ha lluita possible. Una bona manera d’aconseguir-ho és mitjançant allò que fem més i on més hores, dies, mesos i anys dediquem: la feina.
Mereixem ser alguna cosa més que simple carn de canó sobre la qual reposa el món, i començar per restablir el sentit del treball és un bon primer pas, així podrem començar a respectar els altres aprenent a respectar-nos nosaltres mateixos.
Als gossos se li reparteixen les engrunes, les persones fem el pa.
Novembre 2021