Per un nou Contracte Social europeu

 

Manel Garcia Biel

Sociòleg i ex secretari de comunicació de CCOO Catalunya

 

 

 

El procés d’industrialització capitalista va ser parell a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació i per la millora de les seves condicions de vida i  treball. Aquestes lluites comportaven també la dels drets del conjunt de la ciutadania per unes societats més justes i lliures. En finalitzar la II Guerra mundial, i com a conseqüència d’aquesta, de l’arrelat procés d’industrialització, de l’existència d’un model alternatiu simbolitzat per la URSS i el bloc sota el seu domini, així com la força del moviment obrer i els seus sindicats, es va produir un Contracte Social implícit, no escrit, als països de l’Europa Occidental. Aquest contracte social es basava en dos vectors en tensió: la justícia del mercat i la justícia social.

El Contracte Social a Europa Occidental entre capital i treball va comportar tres llargues dècades d’or, des de 1945 a l’inici dels 80, pel que fa a la millora de les condicions i els drets dels treballadors i del conjunt de la ciutadania. Va ser un període històric excepcional per la reducció de desigualtats i la implantació d’un estat de benestar amb àmplia cobertura de prestacions socials i redistribució de la riquesa mitjançant els impostos, amb el reconeixement d’amplis drets civils i llibertats socials (universalitat de la salut i l’educació pública i l’accés a l’ocupació entre d’altres) resultat de l’acció dels governs i de la negociació col·lectiva dels sindicats. Cal dir que les bases d’aquest model eren compartides pel conjunt de les principals forces polítiques i socials. En aquell període les propostes del liberalisme a ultrança eren per a la gran majoria inimaginables i totalment minoritàries.

A principi dels 80 s’inicia la Revolució Conservadora de la mà de Reagan i Thatcher amb la seva proposta de fonamentalisme econòmic basat en mercats lliures de tot control i reducció de l’acció de l’estat malgrat mantenir-los com a proveïdors dels grans oligopolis i garants del nou ordre. Segons ells el mercat manté l’equilibri per si mateix i genera resultats racionals i d’eficiència entre els quals inclou l’estabilitat i la plena ocupació.

És una doctrina que rebutja per principi tot allò públic i col·lectiu i potencia l’extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, és el foment de l’individualisme, de l’anomenat “capitalisme popular” i la segmentació de la classe treballadora i les classes mitjanes. El mercat assigna a cadascun recursos segons el seu mereixement.

La revolució conservadora respon a un canvi en el sistema productiu. En els estats desenvolupats d’Europa es produeix una progressiva reducció de la producció manufacturera  amb el desmantellament de la indústria que es desplaça a països en vies de desenvolupament on la producció és més barata. Això provoca un procés de terciarització de l’economia als països més desenvolupats, amb un predomini cada cop més gran del capital financer especulatiu sobre el capital industrial, així com un canvi qualitatiu en el si de la classe treballadora amb la substitució de l’obrer industrial per treballadors del sector serveis. Amb la desaparició del sentit comunitari i fomentador de l’instint de classe industrial i la menor consciència de classe entre els nous sectors de treballadors es produeix el consegüent debilitament del sindicalisme de classe, fruit també d’una legislació regressiva en allò laboral i sindical.

L’objectiu de les empreses és la maximització del benefici i la màxima remuneració a l’accionista. Els beneficis són cada vegada majors en relació al cost de producció. La revolució conservadora es veu potenciada per la globalització derivada de l’aplicació de les TIC, la pràctica del “Offshoring” global com a ecosistema mitjançant el qual el moviment de capitals s’oculta total o parcialment a les autoritats i a la societat i permet eludir la jurisdicció dels Estats-nació.

Tot això aconsegueix la seva plenitud a partir de la Gran Recessió de la primera dècada del segle XXI. L’hegemonia del neoliberalisme provoca un canvi radical en la “finestra de Overton” com descriu encertadament Owen Jones, “la concepció que era marginal en l’etapa anterior és l’hegemònica ara, i el que llavors es considerava normal ara és alguna cosa antiquada i en tot cas definida com a radical”.

És evident que per a l’èxit d’aquesta hegemonia conservadora s’han precisat diverses variables: Inexistència d’alternativa al sistema des de la implosió del bloc soviètic; transformació de l’estructura i l’organització del treball i en conseqüència del poder i la capacitat sindical; el lliscament cap a l’individualisme consumista i l’absència de tot sentit de solidaritat i ciutadania nacional i internacional.

Així hem arribat a una situació extrema referent a la desigualtat i a la cohesió social. L’individualisme hegemònic converteix l’altre en un competidor, tot el que és diferent és un enemic i algú que et pot disputar la teva precària posició social. És el renaixement de la insolidaritat especialment respecte al diferent i el replegament cap a la idea del nacionalisme excloent a través dels populismes nacionalistes. I tot això ha posat en crisi el propi projecte europeu.

I malgrat això l’alternativa és Europa com a concepte, no hi ha alternativa en el retorn a l’Estat-nació. L’única alternativa capaç de canviar l’orientació de les polítiques i fomentar alternatives només pot donar-se a escala europea. La lluita per establir un Nou Contracte Social i un manteniment amb reformes de l’Estat del Benestar només serà possible si es planteja a escala europea.

L’alternativa no pot basar-se únicament en interessos socioeconòmics sinó fonamentalment en valors progressistes que qüestionin els costos socials i ambientals a que ens porta el neoliberalisme sense control. Per a aquesta alternativa es precisa una aliança entre els moviments indignats de les classes mitjanes amb un sindicalisme reforçat que sigui capaç de representar els interessos de les plurals i segmentades classes treballadores. I és imprescindible plantejar-ho per a operar en l’àmbit del conjunt d’Europa.

El seu objectiu ha de ser establir un Nou Contracte Social mitjançant la construcció d’una altra Europa amb més democràcia,  més capacitat de creació d’ocupació, amb polítiques públiques inclusives i amb respecte a la diversitat, més Europa monetària, fiscal, econòmica, social, ecològicament sostenible i política, i des del respecte a cert grau de sobirania dels estats. I per això s’ha d’establir  un nou relat per a una nova era, capaç d’encarnar un nou propòsit col·lectiu, un ideal polític que ha de ser aquesta nova “Europa social”.

Barcelona, 13 de gener de 2017