Roger Molinas Amorós
Arqueòleg
Aquest 2016 hem vist com l’auge de diferents propostes situades a l’extrema dreta han arrasat electoralment en diferents països. El més preocupant, però, és que en tots els casos l’augment del populisme xenòfob ha vingut impulsat dels de sectors humils, les classes treballadores manuals sense qualificació acadèmica.
Això ha vingut acompanyat de racisme i de nacionalisme, que han omplert el buit que ha deixat la desaparició de la consciència de classe i la pèrdua d’influència social dels sindicats com a principals vehiculadors del conflicte social.
La globalització neoliberal ha aguditzat l’alienació respecte a un procés productiu a escala planetària, perquè hem deslocalitzat la força de treball manual a zones del planeta on la inversió salarial és més baixa. Per altra banda, les negociacions entre capital i treball ja no es produeixen a nivell local o nacional sinó internacional i minva així la influència dels sindicats en les decisions laborals. Una globalització sense cap frontera al capital o a les mercaderies, però, en canvi, amb traves als proletaris que volen migrar per buscar un futur millor.
La resposta aparentment més fàcil és la proteccionista, és a dir, tornar màgicament a un passat ideal on la producció industrial estava concentrada en un Occident privilegiat, sense fluxos planetaris de migració i mercaderies. Però tractar de desconnectar-nos de la globalització posant aranzels, aixecant murs i fronteres o endurint el racisme institucional, no és una alternativa realista. És impossible deturar les transaccions econòmiques en un sistema planetari connectat digitalment. Aquestes ocurrències populistes tan sols condueixen a arruïnar les exportacions, a produir una inflació galopant i a dirigir el descontentament contra els elements més dèbils de la societat, les persones migrades, en comptes de fer-ho contra els poderosos.
Els sindicats han de ser agents del canvi global. Han d’internacionalitzar les lluites en comptes de protegir els interessos d’uns treballadors nacionals en contra dels drets dels seus veïns. Cal un marc laboral transfronterer on les organitzacions de treballadors puguin negociar de tu a tu amb un capital el qual no coneix fronteres. Cal aturar els tractats de lliure comerç que avalen les desregularitzacions neoliberals. S’han de posar sobre la taula mesures que evitin el “dumping” fiscal i salarial, impulsant organismes supranacionals que redistribueixin la riquesa i el deute. En definitiva, ens cal una globalització alternativa i social, on el paper del món del treball serà fonamental per regular els mercats, per així igualar els drets laborals a escala global.
Barcelona, 13 de gener de 2017