No creguin als mitjans, siguin vostès els mitjans!

 

Orsola Casagrande

Periodista, ha treballat 25 anys per al diari italià Il Manifesto, és codirectora de www.globalrights.info

 

 

L’antic lema de la Indymedia als anys 90 del segle passat és avui més rellevant i necessari que mai. La globalització mundial ha comportat també una homogeneïtzació dels mitjans de comunicació que avui en dia es redueixen de fet en la concentració dels diaris i televisions més importants en mans d’uns pocs grups de poder econòmic, i en una multitud de petits mitjans independents que gairebé mai s’interelacionen entre si.

Pràcticament han desaparegut els mitjans tradicionals d’esquerra o alternatius, que feien de la investigació rigorosa, les denúncies, les propostes i les campanyes les seves principals eines de treball. Ens referim per exemple al diari comunista italià il manifesto, al diari basc Egin, Xarxa Pepper a Anglaterra, Alliberament a França, La Jornada de Mèxic, a Ozgur Gundem a l’Orient Mitjà, entre d’altres.

Indymedia feia d’alguna manera de catalitzador de tots aquests mitjans (alguns tancats per ordre judicial), que si bé tenien la seva pròpia vida en els territoris i llengües en les quals es publicaven, al mateix temps compartien i posaven a disposició d’altres traduccions, periodistes, anàlisi i denúncies per armar campanyes comunes que sobrevolaven fronteres i barreres idiomàtiques. Potser els exemples més reeixits d’aquesta sinergia mediàtica des de l’esquerra serien la gran campanya de rebuig a la primera guerra del Golf, i la mobilització en contra de la cimera de G-8 a Gènova el 2001. No es tractava només de protestes i mobilitzacions, era també el moment dels grans Fòrums Mundials Socials, un intent de construir alternatives polítiques des de baix que trencaven fronteres i distàncies.

La intensa repressió després de les protestes en contra del G-8, va significar una retirada conjuntural del moviment no global. Un moviment que va retornar novament als carrers per dir NO a l’estratègia imperialista de guerra permanent declarada el 2001, després dels atacs a les Torres Bessones, quan milions de persones van sortir a manifestar-se en contra de l’ocupació de l’Iraq del 2003. Aquelles mobilitzacions van arribar a ser denominades per alguns dels mitjans mainstream com “la segona superpotència mundial”.

La previsible crisi econòmica i política que va esclatar el 2008 va marcar una diferència. La guerra va continuar i es va expandir, les mal anomenades primaveres àrabs van ser reprimides a sang i foc, mal acompanyades i enteses des de les societats europees, mentre el ja marcit “moviment de moviments” es llepava les ferides, causades per la repressió i les divergències internes.

Els mitjans de comunicacions no van ser aliens a aquestes dinàmiques, internet i les seves immenses potencialitats posaven en qüestió la necessitat i el paper dels mitjans de comunicació coneguts fins aquell moment.

Les notícies van passar ràpidament a transmetre’s en línia amb la qual cosa les estadístiques i càlculs d’influència relacionades amb la distribució i lectures de diaris impresos i televisions es van posar obsolets en molt poc temps.

Molts diaris i cadenes televisives van decidir llavors reduir les seves estructures i apostar per un periodisme web, però sense gestionar ni analitzar en profunditat les eines i possibilitats de les noves tecnologies, així que el resultat va ser en la majoria dels casos desastrós, sobretot en termes econòmics i de sostenibilitat. El paper imprès i els nivells de teleaudiència eren quantificables i per tant permetien establir el preu dels espais publicitaris, però les publicacions digitals van resultar molt més volàtils, i conseqüentment els anunciants podien difícilment calcular la repercussió de la seva inversió publicitària en xarxa digital.

Sens dubte Internet va col·locar al món dels mitjans de comunicacions tradicionals davant la necessitat de repensar els seus continguts, les seves maneres de presentar-se i fins i tot el sentit mateix de la seva necessitat social i de la seva influència.

Els sistemes d’informació, comunicació i debat també s’han vist afectats per la implosió dels mecanismes bipartidistes imperants en la major part del món occidental, però les noves propostes des de l’esquerra tot just van arribar a ser el somni d’una nit d’estiu.

No obstant això la dreta, com a representant de grups i elits de poder econòmic i ideològic, sí va anar trobant noves formes polítiques a partir d’un populisme de fàcil propagació amb missatges simples que apel·len més a les entranyes que a pensar, un bon exemple és el recent lema electoral de Trump “Amèrica primer”.

En aquest esquema d’una dreta globalitzada, simplista en el seu pensament però eficient en el seu actuar, els “enemics”, per exemple, de la doctrina Trump són senzills d’identificar: emigrants, estrangers, especialment a la vostra variable musulmà, negres, llatins…

El mateix es pot dir de la vella Europa a través de l’equació emigrant igual a portador del virus terrorista, i en aquest cas a més caldria sumar els “enemics” interns depenent el cas, posem catalans o bascos per a Espanya, o qualsevol que es s’atreveixi a reclamar els seus drets més elementals com poden ser decidir, votar, expressar-se, i ser amos de les seves vides i destins (de manera pacífica). En aquest sac també poden entrar altres conflictes vius o latents, com la sobirania escocesa, el seu similar al Quebec, o els irlandesos del Nord (que no demanen separació sinó unificació del seu Illa), o qualsevol altre grup o comunitat que posi en perill el status quo imperant.

La democràcia en què vivim i els seus valors acompanyants, estan subjectes a la nostra vida real a la correlació de forces, i sobretot als interessos de les grans potències mundials i d’una petita i una molt exclusiva elit financera supranacional.

Aquest és el context polític en què es mouen molts dels mitjans de comunicació, encara que també podríem dir que és precisament a aquest context al qual han contribuït de manera molt especial molts d’aquests mateixos mitjans.

No tots els mass-media han patit la mateixa manera: els que porten propietaris del capital financer internacional, amb més recursos, tancs pensants i possibilitats d’aguantar dràstica reducció d’ingressos han aconseguit una espècie de reciclatge de si mateixos, almenys fins al moment.

No obstant això des del punt de vista de l’esquerra els seus mitjans afins no han aconseguit, en general, construir paradigmes adaptats a aquests nous temps, i per tant cal parlar en aquest camp d’una crisi cultural i ideològica.

Karl Marx afirmava que la investigació era la base del periodisme perquè es tractava d’indagar sobre els fets (les situacions), identificar-ne les causes i raons, i una vegada establertes llavors es podia passar a proposar solucions, cosa que en principi li correspon a la política, però també al periodisme en la mesura que aquest sigui portaveu de propostes comunitàries. El periodisme d’esquerra o alternatiu ha d’assumir també la funció de “servir de pont” entre les comunitats, els ciutadans i els seus representants.

La difusió de la protesta encara que sigui una condició necessària, no és suficient per poder construir alternatives des de l’esquerra, cal posar al centre del debat, i per tant també de la comunicació, les idees sobre la societat, els seus valors acompanyants i seves inter-relacions.

En el debat polític d’avui dia la qüestió de la relació entre capitalisme i democràcia segueix en el centre de l’agenda. Malgrat que la dreta qualifiqui aquest debat com a propi de la “modernitat dels anys 70”, aquest assumpte és i serà crucial per al futur del planeta i de la humanitat, en tant es relaciona també amb el canvi climàtic. És evident que a partir de la mercantilització de la vida l’economia ja no és una ciència exclusiva d ‘ “experts”, com tampoc ho és l’ecologia. El discurs i els debats es mouen avui al voltant de l’eix economia-ecologia.

Un mitjà d’esquerra, o alternatiu, hauria conjugar el local amb el global en una relació d’anada i tornada. Per exemple, la guerra a Síria és una “cosa nostra” i no només perquè les armes i part de les tropes procedeixen dels nostres països (el que ja seria suficient com a indici de complicitat criminal). També és “la nostra” perquè les societats en què vivim han canviat, ja que com a conseqüència de guerres anteriors es van produir migracions i nombrosos desplaçats que es van instal·lar “entre nosaltres”, i van néixer nens i nenes que avui són els nostres conciutadans.

Molts mitjans de comunicacions “alternatius” tenen una gran responsabilitat per no haver sabut o no haver volgut explicar les històries de transformació social i cultural.

El periodisme d’esquerra o alternatiu pateix de la mateixa crisi d’identitat que Europa, però en lloc d’encapçalar la transformació social i cultural, ha preferit en general mirar-se el melic i formar part de la fira de banalitats i dels perillosos “llocs comuns “que fan servir els mitjans burgesos.

La veritat és que la dreta, i els poderosos interessos econòmics que la financen (amos de les grans cadenes mediàtiques) han invertit molt en transformar els seus mitjans, i com a conseqüència s’ha produït en les últimes dècades la concentració de la propietat d’aquests. Actualment tot just uns grups de poder econòmic reconcentrat són amos i senyors de grups mediàtics gairebé monopolistes que abasten tots els nínxols de mercat: diaris, revistes del cor, científiques, d’oci o per adolescent, etc … Al mateix temps que posseeixen diverses cadenes de televisió i els seus corresponents espais radials i digitals. Aquest fenomen és molt visible a Europa però també és extensible a llocs com Amèrica Llatina.

La dreta i els poders econòmics busquen la perversa utopia d’un monopoli del pensament i de la comunicació, no han aconseguit totalment el seu objectiu però si han aconseguit una notable influència i domini de la “opinió pública”.

Resulta una paradoxa que la dreta estigui fent el que hauria de fer l’esquerra. Per fer uns exemples: El diari El País, cuirassat del poderós grup Prisa, és un mitjà especialitzat en campanyes, que s’estableixen d’acord amb els interessos dels seus propietaris. Les seves investigacions i informacions parcials, interessades, dirigides i seleccionades, no per servir d’eines als lectors sinó perquè confirmin les conclusions establertes per endavant pel grup mediàtic-financer.

Posem dos casos concrets: la campanya contra el dret a decidir dels catalans, i la demonització del Govern veneçolà.

Els propietaris de Prisa té interessos molt concrets econòmics-hegemònics, tant a Catalunya com a Veneçuela. Conseqüentment El País ha dedicat tot el seu esforç a construir una campanya en contra, no de la independència, sinó del dret bàsic dels ciutadans catalans de decidir el seu futur, d’expressar-se, manifestar-se i fins i tot de votar.

En el cas de Veneçuela la tesi immutable és que el President Maduro és un dictador i que a Veneçuela la gent es mor de fam. Fins i tot en matemàtiques, mai es comença per una hipòtesi confirmada sinó que cal verificar-la i comprovar-la, en aquest cas mitjançant reportatges i anàlisi en el terreny. En el cas veneçolà la conclusió està escrita per endavant, no hi ha investigació possible, ni tan mers tan sols indicis en les seves pàgines que puguin fer dubtar als lectors.

Davant d’aquestes realitats cal preguntar-se hi ha espai per a una alternativa? La resposta és afirmativa però condicionada, cal atrevir-se, imaginació i deixar enrere de mirar i analitzar el món en què vivim com fa 30 o 20 anys. Cal tornar al carrer, a les fàbriques, als barris, cal tornar als treballadors, als moviments socials de tot tipus, que ja no són els de fa unes dècades

Hi ha espai i necessitat per a mitjans “subjectius”, militants, que no s’emparin en “generalitzacions” (que és el que fan els mitjans corporatius), que es basin en investigacions serioses i construeixin campanyes, que sàpiguen navegar a la xarxa i l’aprofitin per coordinar-se, intercanviar i construir xarxes actives. Aquesta és la via, avui més que mai.

Aïllar-se i pensar només en els nostres petits espais i àmbits està condemnat al fracàs, el nostre món està avui més connectat que mai abans.

Els mitjans d’esquerres i alternatius han de ser, des de la seva autonomia, instruments complementaris de la lluita sindical i política dels que volen transformacions socials i aposten per ser els seus protagonistes.

Itàlia 18 d’octubre de 2017