Per uns mitjans de comunicació que no ens menteixin

 

Siscu Baiges

Periodista

 

 

 

Les “fake news” (falses notícies) s’han obert camí als mitjans de comunicació. Molt camí. Tant que alguns teòrics del món del periodisme consideren que tenen més pes i incidència en la formació de l’opinió pública que les notícies reals. Ja no es tracta tant d’informar correctament i objectivament sinó d’influir en la mentalitat i les idees dels ciutadans enganyant-los descaradament.

Costa de determinar en quin moment de la història del periodisme recent apareixen aquestes falses notícies com a eina propagandística. Però no podem remuntar-nos massa lluny. Potser per pudor o potser per honradesa els responsables dels mitjans no les han utilitzat de forma massiva fins fa uns pocs anys.

La seva aparició ha coincidit en una etapa en què els mitjans de comunicació tradicionals han anat perdent força davant els digitals i on s’ha polaritzat molt l’oferta. En les campanyes electorals o en la baralla política de temps relativament propers s’intentava soscavar el suport als rivals mitjançant periodistes que investigaven afers que els perjudiquessin: negocis bruts, corrupció, embolics sentimentals o, fins i tot, si havien fumat marihuana de joves. No es tractava d’inventar res sinó de descobrir els defectes o secrets inconfessables de la peça a abatre i posar-los al descobert.

D’un temps ençà, però, aquestes investigacions periodístiques han anat deixant pas a les mentides pures i dures. I a l’inrevés dels processos judicials, els afectats han de demostrar la seva innocència en comptes que calgui confirmar l’acusació. Donald Trump va escampar, amb l’ajut dels mitjans de la seva confiança, que Barack Obama no havia nascut als Estats Units i, a hores d’ara, encara hi ha molts ciutadans d’aquell país que creuen que va néixer a l’Àfrica, per més partides de naixement que hagi posat sobre la taula.

Juga a favor dels mentiders que la progressiva polarització ideològica dels grups mediàtics fa que molta gent s’informi només a través de mitjans d’una única corda. Són mitjans que menteixen i que no se senten obligats a publicar els desmentiments. Només si la justícia es posa per enmig i els obliga a fer-ho, accepten publicar o emetre les rectificacions oportunes.

Exemples d’aquestes notícies falses en trobem a tot arreu i a gairebé totes les grans polèmiques polítiques i socials dels darrers temps. La campanya del Brexit en va anar plena. Fins i tot el líder dels partidaris que Gran Bretanya abandonés la Unió Europea, Nigel Farage, ho va reconèixer després de guanyar aquesta batalla. ‘Hem mentit i ho sabíem, però què passa?’, va venir a dir. Ja no hi havia marxa enrere i ningú li he demanat responsabilitats per les seves falsedats.

Xavier Trias està convençut que no continua sent l’alcalde de Barcelona perquè el diari ‘El Mundo’ es va inventar que tenia un compte corrent a Suïssa amb diners amagats a la fiscalitat espanyola. El compte no ha aparegut i ‘El Mundo’ no ha rectificat la seva acusació. Un debat diferent és si Trias va perdre les eleccions per aquesta enganyifa o per mèrits propis.

Trump va escampar moltes mentides contra la seva contrincant demòcrata en la cursa cap a la presidència dels Estats Units, Hillary Clinton. El digital Breitbart, dirigit pel seu amic Steve Bannon, el va ajudar molt en aquest ús desvergonyit de les falsedats per desgastar l’adversari.

I és en el món digital on les notícies falses s’han escampat més. Els debats entre candidats que es consideraven tant determinants a l’hora de decantar les preferències dels electors han perdut força davant les informacions que circulen a gran velocitat per les xarxes. Els assessors dels polítics ja no es preocupen tant de la seva oratòria o de com vesteixen sinó que es concentren en crear equips de persones que inundin les xarxes amb missatges de tota mena, amb un apartat destacat per les mentides o distorsions de la realitat.

El procés independentista català ha jugat fort aquesta carta. Missatges falsos han omplert facebook, twitter, portals digitals o xats de telefonia mòbil. S’han imputat cartes favorables a la independència a persones que mai no les havien escrit. Imputació que ha afectat periodistes com Julia Otero o Iñaki Gabilondo o polítics com Julio Anguita. Va tenir una gran acceptació la carta d’una suposada adolescent que no podia votar l’1 d’octubre perquè era massa jove i que es va difondre per Internet amb una fotografia que va resultar que corresponia a una actriu i model dels Estats Units. Major d’edat, per cert.

Diuen que s’agafa abans un mentider que a un coix. A aquestes alçades del segle XXI, als mentiders tant els fa que els agafin si abans ja han aconseguit decidir qui presideix un país o cap a quin costat es decanta un referèndum.

És feina de polítics i de periodistes recuperar l’imperi de la veritat als mitjans de comunicació. Sense oblidar que la lluita per l’objectivitat i la pluralitat als mitjans encara estem molt lluny de guanyar-la.

Barcelona, 18 d’octubre de 2017