Marx ha mort, visca el puntComunisme!

Gina Argemir
Economista de CCOO de Catalunya

 

 

 

Canvi de pantalla

La revolució tecnològica que estem vivint no és com les altres. El seu desenvolupament s’està donant a un ritme molt més superior al de les revolucions precedents. Per aquest motiu, es fa urgent que al sindicat assimilem les noves lògiques i decidim la forma d’adaptar-nos-hi.

El pas de l’economia física o d’àtoms a l’economia de bits suposa el trencament del paradigma materialista i estructuralista de la nostra societat econòmica. Suposa, fins i tot, la fi d’una manera d’entendre la pròpia economia. Si bé l’economia física té com a objectiu la gestió de l’escassetat, l’economia de bits suposa la fi dels recursos limitats i el repte de la gestió de l’abundància. L’economia digital és una economia, en la qual, els béns i el coneixement, al contrari del que havíem conegut fins ara, com més necessaris són, més abundants es tornen.

En poc temps s’està demostrant l’eficiència d‘aquesta nova economia a l’hora de produir, tot i que mostra tenir moltes dificultats de governabilitat. És una economia que no necessita una estructura per produir. No necessita la propietat sinó la disponibilitat; tampoc necessita una entitat financera per obtenir recursos – podent-se aconseguir mitjançant el crowdfounding-, així com tampoc precisa fer pagaments monetaris. És a dir, que aquesta nova economia ha alterat el sentit dels factors de producció i de la cadena de valor.

Sindicalisme 4.0.

Com a organització sindical, som fruit d’una estructura econòmica i social que pertany a capitalisme concret, a una fase capitalista que, com veiem, s’està desvertebrant a fi de convertir-se en una altra realitat. La nova lògica que es dibuixa, per tant, afecta plenament els ciments de la nostra organització i la nostra visió del món. Quin futur sindicalisme podem intuir? Quins perills i avantatges se’ns presenta al sindicalisme del segle XXI i al sindicalisme digital?

Avantatges

Un dels conceptes clau de l’economia i la societat digital té a veure amb l’empoderament i el poder col·lectiu de la xarxa. La nova generació digital són ciutadans informats, que saben el que volen, que volen tenir el control de les seves decisions i que tenen un sentit de comunitat: col·laboren, comparteixen i són afins al concepte del “long tail” –és a dir, a la idea de que “poc de molts” val més que “molt de pocs”. És a dir, ens trobem davant valors, alguns dels quals ja formen part de la nostra cultura, una cultura basada en la democràcia i la diversitat. Per tant, com a organització democràtica tenim un camí recorregut que ens proporciona avantatge i una oportunitat per apropar-nos a la generació digital –especialment, a la més jove.

Però aquesta avantatge cultural i organitzativa cal traslladar-la a la xarxa d’una forma més intensiva. Això no es tradueix en que els sindicats siguem un simple agent partícep de les xarxes socials. No quedar-se enrere en l’aprofitament eficient de la xarxa obliga a un canvi de lògica, de conceptes i d’estructura de l’acció sindical. El nou paradigma ens dona l’oportunitat de convertir-nos en un important node connector i distribuïdor de la nostra experiència, del nostre coneixement i dels nostres recursos humans; una experiència i un coneixement –una informació, al cap i a la fi – que hem de rebre i redistribuir entre els nostres, a la xarxa digital i física. L’economia i la societat digital han canviat la tipologia de les relacions i, en aquest sentit, la bidireccionalitat de la informació  significa poder completar les informacions fragmentades i arribar a aconseguir una informació més veraç que, de ben segur, enfortirà la nostra organització.  Alhora, com a node connector, podrem ser un millor catalitzador de les lluites laborals i socials que es puguin donar en el món físic i en el digital, fent possible una acció sindical que podrà córrer per la xarxa a gran velocitat, arribant als treballadors en qualsevol  espai-temps.

La provisió, per part de la xarxa, de més i millor informació, es traduirà en que podrem filar més prim la nostra acció sindical. Una economia i una societat global no vol dir massives, sino una major accessibilitat a la diversitat, una major selectivitat i especialització en les nostres respostes, que aconseguirem que siguin més eficients si som capaços de flexibilitzar i adaptar contínuament els formats de continguts, els tipus d’acció sindical, etc., a la mida de cadascun dels casos.

Aprofitant les oportunitats, podrem passar de parlar de la “nostra organització” sindical a parlar de les “nostres organitzacions” (o conjunt de nodes, també interconnectats entre ells) i fer possible l’internacionalisme de classe que les dificultats de la llunyania geogràfica i cultural ens han posat a l’hora d’aconseguir aquesta fi. Això, probablement, ens obligui a construir els nostres propis canals de comunicació a nivell global, la nostra específica xarxa social – al marge de les xarxes generalistes com Facebook o Twitter- i, qui sap, si els nostres propis buscadors o servidors de Big Data. De fet, aconseguir aquest nou sindicalisme internacional serà imprescindible a l’hora d’articular i exigir les bases de la democràcia digital i la garantia de drets humans, laborals i de ciutadania. En aquest sentit, caldrà que siguem vigilants en els compliments dels principis d’una ètica digital.

Riscos

El gran risc que correm és el de fer tard. La revolució digital no és un assumpte de futur. La nova economia està succeint avui. Si els sindicats arribem a la lògica digital un cop que l’economia i la societat digitals ja han quedat estructurades, ens pot resultar impossible desplaçar els espais culturals, jurídics i econòmics que ja s’hagin aposentat. Tot i els avenços democràtics que aporta la xarxa, la rapidesa de la revolució digital està provocant molts buits legals que poden ser aprofitats pels monopolis tecnològics –els quals, possiblement, acabaran absorbint els poders financers.

El segon perill, derivat de la incapacitat de reaccionar a temps, és el de la desfragmentació del concepte del treball. Que els sindicats no ens avancem a les conseqüències de la revolució digital pot suposar que la legislació de les noves tipologies del treball acabi resultant extremadament feble i es trenquin del tot els equilibris econòmics i socials. En aquest sentit, cal que busquem i invertim recursos per afrontar aquest repte.

També és imprescindible que transformem els nostres recursos d’acció sindical per afrontar l’entorn digital. Seria un error no apostar per la innovació sindical: per invertir temps per a la formació sindical digital, capital per crear les infraestructures i el software que han de facilitar l’acció sindical digital, fer els debats corresponents, crear espais per a la creativitat i la recerca, captar recursos humans en la xarxa, etc.

El quart repte per al sindicalisme és de tipus cultural i conceptual. L’economia digital és sinònim de procés de desintermediació i, en aquest sentit -i lligant-ho amb la idea de poder crear una gran organització com a conjunt de nodes sindicals-, haurem de saber convèncer a la societat de que el sindicat no és un intermediari sino un connector, un enllaçador de forces. I no només això. Haurem de defensar, jurídica i socialment, el concepte de “ciutadà” per sobre del concepte de “consumidor”, perquè d’aquest reclam depèn l’aplicació d’un ventall més o menys ample de drets.

Marx 4.0. o el puntComunisme

Com ja s’ha dit, la nova economia pot significar la fi de la propietat i, per tant, la fi de la lluita per la propietat dels mitjans de producció. També està suposant el desplaçament del factor treball en favor del tecnològic. Això implica l’existència de sobreexcedents de treballadors, la realitat del taylorisme digital, així com també implica que la distribució de la riquesa generada no podrà fer-se íntegrament per la via de les remuneracions salarials. A les unions estatals els caldrà, doncs, reforçar el seu paper com a redistribuïdores de la riquesa si no volen veure unes societats descohesionades en haver-se trencat per complet els equilibris econòmics i socials. I als sindicats, probablement, ens toqui també reforçar i ampliar la nostra presència i lluita tenint en compte la difuminació de la frontera entre treball i vida, i l’extensió de la precarietat.

Amb la mort de l’antiga economia i de l’antiga societat, mor també una ideologia, el materialisme, que ens ha fet servei mentre la realitat que descrivia continuava viva. Potser la visió marxista acabi morint com Marx hauria volgut. Potser la societat econòmica vagi avançant, al seu ritme, cap a una nova forma d’organització: més col·lectiva i justa, més democràtica i respectuosa, més evolucionada al cap i a la fi. Però, sigui com sigui, aconseguir una societat igualitària en el segle XXI, obliga a democratitzar la xarxa i l’economia digitals, un procés en el qual els sindicats hem d’estar completament implicats.

 Barcelona, 24 de maig de 2017