Mario Rios
Politòleg
El crash econòmic del 2008 ha provocat grans transformacions socials i, com a conseqüència, una profunda alteració dels sistemes polítics en la gran majoria de països a tots dos costats de l’Atlàntic. A dia d’avui, les democràcies occidentals es troben en una crisis existencial de gran magnitud: l’ascens de la desigualtat econòmica i social, provocat per una cada cop més alta concentració de la riquesa en una elit econòmica i financera global que ha segrestat les institucions polítiques pel seu propi benefici, ha provocat una gran precarització dels drets socials i laborals i ha sostret a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els assumptes públics que ens afecten en el nostre dia a dia. La democràcia liberal s’està buidant del seu contingut polític i social transformant-se en un simple mecanisme formal de selecció d’elits.
El resultat de tots aquests canvis ha estat un augment espectacular de la fragmentació social, una forta pèrdua de benestar material, un fort debilitament en la confiança en les institucions públiques i en la política mainstream, una creixent ansietat econòmica en molts sectors de la població davant les inseguretats materials i una pujant sensació d’incertesa davant el que ens depara el futur. Aquesta manca d’estabilitat social i de legitimitat política està afectant negativament les nostres democràcies.
La finestra d’oportunitat oberta per aquest deteriorament fruit del crash econòmic de la globalització neoliberal i de la seva gestió ha estat aprofitada per una onada de formacions polítiques que s’estan estenent per Europa. Aquestes formacions s’erigeixen en representants del poble i, criticant la classe política tradicional, prometen a les classes populars protecció davant la pèrdua de benestar social, el deteriorament de les condicions de vida i laborals, la incertesa econòmica i els canvis tecnològics que afectaran la seva posició laboral. Les formacions polítiques que fan bandera d’aquesta protecció són conegudes com la nova dreta nacionalista i populista.
La nova dreta nacionalista i populista ha aprofitat el buit polític deixat per les formacions polítiques tradicionals i per l’esquerra que ha fet que amplies capes de la població se sentissin menystingudes en el joc polític tradicional. Davant d’aquesta percepció, les classes populars que li han girat l’esquena a l’esquerra i s’han llençat en braços d’aquestes forces polítiques que brandant la bandera del replegament nacional ofereixen una solució als seus problemes econòmics reals i percebuts. Per fer-ho, aquestes noves dretes nacionalistes advoquen per un ideari basat en mesures nacionalistes, xenòfobes, racistes, proteccionistes i aïllacionistes que es materialitzen en un replegament nacionalista, una defensa del welfare chauvinism basat en un fals augment de la protecció social per als ciutadans originaris del país, i una aposta per l’Estat-nació westfalià trencant així amb qualsevol cooperació o col·laboració entre estats.
Les conseqüències d’aquest programa polític suposen un fort deteriorament de la democràcia liberal i dels drets civils i polítics que d’ella emanen, un atac a la cohesió de les nostres societats plurals amb la criminalització de la immigració o de l’Islam, i un qüestionament de l’ordre liberal existent, el que podria conduir a una espiral d’alta conflictivitat entre Estats. Les darreres eleccions a Àustria o Països Baixos, així com el Brexit i el paper actiu que va tenir l’UKIP tant en la celebració del referèndum i la campanya del Leave o les presidencials franceses, ens mostren com aquests actors polítics situats estan en condicions no només de marcar l’agenda, sinó de ser opcions electorals competitives provocant nefandes conseqüències. L’amenaça és ben real.
Davant d’aquesta situació, l’esquerra, tan social com política, ha de combatre aquesta línia política basada en un replegament nacionalista que ens porti a defensar societats més tancades i excloents. En un moment en que les nostres societats cada cop són més plurals i diverses i en que els reptes de futur són cada cop més globals, les esquerres han d’apostar clarament per ser la corrent política que garanteixi una alternativa basada en la defensa de societats justes, obertes i lliures, que garanteixen benestar material als seus ciutadans, i que creen lligams institucionals, culturals, econòmics i polítics per viure en fraternitat. Han de garantir el contingut social de la democràcia.
Per garantir la preservació d’aquests valors, els sindicats de masses són una peça fonamental. Com a força social vertebradora de gran sectors del món del treball han d’assumir part d’aquesta tasca amb l’objectiu de revertir la tendència actual que fa que en molts països, una part gens menyspreable dels suport als partits de la nova dreta nacionalista com el FN o el FPÖ vinguin de la classe treballadora i dels sectors més pauperitzats de les nostres societat. Els sindicats han de ser la punta de llança en el combat per redirigir el conflicte redistributiu després de la implosió del consens neoliberal. Mentre que la nova dreta nacionalista i populista pretén horitzontalitzar aquest conflicte enfrontant a l’últim contra el penúltim en una guerra de banderes on la redistribució de la riquesa passa desapercebuda, els sindicats han de redirigir aquest conflicte cap a una major verticalitat, és a dir, ha de recuperar una versió actualitzada de la lluita de classes en la que la unitat dels de baix (classe treballadora, precaris, joves, pensionistes, etc.) és més necessària que mai per fer front a la desigualtat, la pobresa, la precarietat i l’exclusió que les elits econòmiques i financeres ens aboquen. Els sindicats han d’oferir una alternativa social que vetlli per la protecció social, el benestar material i l’enfortiment de les condicions de vida de la majoria social que veu com la inseguretat, la incertesa, la precarietat i la pobresa avancen sense aturador. Si no ho fan, altres aprofitaran l’ocasió. El futur de les nostres democràcies està en joc.
Barcelona, 24 de maig de 2017