Les cures en la societat tecnològica

 

 

Henar Álvarez Cuesta

TU Dret del Treball i de la Seguretat Social. Universitat de Lleó

 

 

Els canvis produïts per l’enèsima revolució industrial —aquesta vegada sota els auspicis de la digitalització i la intel·ligència artificial— semblen dibuixar, per a les persones més optimistes, un futur en què les tasques més perilloses, repetitives o avorrides quedin en mans dels robots. I de manera (potser no tan) sorprenent, no falten veus que incloguin, dins d’aquestes ocupacions que caldria externalitzar mitjançant el factor “no humà”, les cures.

Mentrestant, al marge d’utopies somiades i com a efecte col·lateral d’aquesta revolució, la jornada de treball no deixa d’estendre’s i d’ampliar-se, fins a envair tots els espais personals i familiars. La tecnologia que havia de facilitar la conciliació i reduir el temps de treball provoca, per contra, dos demolidors efectes simultanis.

D’una banda, sembla que eliminarà i farà “inservibles” llocs de treball (i també les persones que els realitzen), mitjançant la substitució de persones per les màquines (sense que aquesta afirmació permeti començar a valorar si més no l’abast i la repercussió a escala emocional d’aquest reemplaçament).

De l’altra, i davant de l’anhelada flexibilitat del temps de treball i la possibilitat oberta de treballar remotament per compatibilizar la vida personal i la familiar amb la laboral gràcies a les tecnologies, la disponibilitat acaba per transformar-se en perpètua, amb jornades llarguíssimes, i es dilueixen els codis d’espai i temps. El resultat és que el treballador o treballadora queda ara atrapat pel procés productiu, amb independència del moment, ja que existeix aquesta accessibilitat total que demana una disponibilitat absoluta. La tecnologia ha complert de manera literal la promesa realitzada: avui dia es treballa “en qualsevol moment i en qualsevol lloc”.

No hi ha dubte que les normes que regulen actualment la jornada de treball i la determinació de l’horari no resulten adequades per a aquesta classe d’empreses. La vida privada dels treballadors i treballadores requereix més protecció en una època de comunicacions digitals mòbils omnipresents, i és per això que es necessiten eines legals o convencionals per restringir la disponibilitat i l’accessibilitat generalitzades.

Com a reacció i rèplica, el dret a la desconnexió laboral fora de la jornada i destinat a garantir el dret al descans i a l’exercici de les cures sembla configurar-se com un dels instruments capaços de reconstruir les fronteres, més o menys infranquejables, entre treball i vida personal i familiar.

No obstant això, l’article 88 del Projecte de llei de protecció de dades, tot i reconèixer aquest dret (“els treballadors i els empleats públics tenen dret a la desconnexió digital per garantir, fora del temps de treball legal o convencionalment establert, el respecte del seu temps de descans, permisos i vacances, així com de la seva intimitat personal i familiar”) i pretendre potenciar el dret a la conciliació de la vida laboral i la familiar, remet, per dissenyar les modalitats d’exercici d’aquest dret, a la naturalesa i a l’objectiu de la relació laboral. És més, acaba per deixar en mans de la persona ocupadora (sense requerir acord), amb l’audiència prèvia dels representants dels treballadors i treballadores, l’elaboració d’una política interna que dibuixarà les modalitats d’exercici del dret a la desconnexió i les accions de formació i de sensibilització del personal sobre un ús raonable de les eines tecnològiques que eviti el risc de fatiga informàtica. En particular, es limita a especificar que “preservarà el dret a la desconnexió digital als supòsits de realització total o parcial del treball a distància, així com al domicili del treballador o treballadora vinculat a l’ús amb fins laborals d’eines tecnològiques”, sense delimitar o marcar límits o estratègies.

Les dues variables descrites, una d’actual i una altra de més llunyana, semblen portar a una mateixa conclusió: les cures, sempre oblidades, infravalorades, invisibilitzades i amb l’empremta femenina, continuaran sent postergades, fins al punt de ser externalitzades. Ho han estat des de fa temps, però ara la via sembla que ha de ser “no humana”.

Davant del panorama descrit, sembla il·lusori (i, malgrat tot, il·lusionant) parlar del repartiment del temps de treball i de cures, de la corresponsabilitat que contribueixi a superar la bretxa de gènere i de la coneguda desigualtat, o de l’aposta per situar al centre de la vida (laboral, familiar i personal) les cures, tal com pretén la Proposició de llei de temps de treball corresponsable, que es configuren com un dret i no com una càrrega de la qual calgui alliberar-se.

Gener de 2019