La sostenibilitat com a contingut de la participació en l’empresa 3.0

 

Henar Álvarez Cuesta

Professora TU Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universidad de León

 

 

Al costat de l’enèsima revolució industrial, aquest cop tecnològica, el món laboral (i sense recórrer a l’adjectiu) ha d’enfrontar un desafiament potser més gran, el canvi climàtic. La via per detenir i evitar el “progrés destructiu” no és altra que fer una “transició justa” (en els termes encunyats per l’OIT) cap a un desenvolupament sostenible refermat en tres pilars: social, econòmic i mediambiental.

En aquest repte mundial no pot ser aliè ni el Dret del Treball, ni els treballadors, ni els seus representants, en tant la transició justa (i els processos a ella semblants) ha d’abordar també les arestes laborals i socials que presenta aquesta transformació.

Si s’exigeix ​​als sindicats que intervinguin no només en les lluites tradicionals sinó també en l’escalfament global; el deteriorament de la capa d’ozó; la contaminació de mars i oceans; el deteriorament de boscos i llacs; l’enverinament dels rius i aqüífers; la desaparició d’ecosistemes i extinció d’espècies; la sobreexplotació dels cursos d’aigua dolça; la contaminació de sòls agrícoles i de les ciutats; l’externalització internacional cap a països empobrits de la producció bruta i un llarg etc. per desgràcia de tots conegut, els treballadors també han de participar, com a subjectes actius, pel que fa al coneixement i actuació en l’àmbit laboral d’aquestes decisions i estratègies.

En cas contrari, d’adoptar les resolucions d’espatlles i sense comptar amb l’opinió, valoració i, si escau, aquiescència dels que seran els principals afectats, com a ciutadans i com a empleats, no es pot qualificar el sistema de relacions laborals com a democràtic ni de bon tros participatiu.

Per això, es proposa en aquestes línies, prendre com a referència l’estrat inicial i més proper de participació, l’empresa, i d’entendre la cooperació com a mecanisme destinat a complir objectius d’ordre ètic, de caràcter politicosocial, de tenor econòmic i que porta implícita un cert control de la gestió empresarial, té també un camp d’actuació molt poc explorat (i cada vegada amb més importància) en el sector mediambiental.

L’afirmació anterior queda validada en constatar com encara no s’han assolit els nivells necessaris (o requerits pels objectius a complir) ni en la legislació mediambiental ni en la laboral que propiciïn una veritable implicació per part dels representants dels treballadors, i de forma mediata dels propis empleats, en aquest àmbit.

Respecte a la primera, resulta insuficient i inadequada, en tant ha ignorat als treballadors i ha menyspreat la força que suposen els subjectes col·lectius. Aquesta normativa només ha arribat fins al primer pas d’aquesta participació (el nivell més baix): l’accés a la informació mediambiental, amb caràcter general.

Quant a la segona, la legislació laboral sí va obrint, tímidament i amb restriccions, camí cap a una participació 3.0: l’art. 64.2.b) de l’Estatut dels Treballadors reconeix el dret dels representants unitaris (i per extensió dels sindicals) a ser informats sobre les actuacions mediambientals que tinguin repercussió directa en l’ocupació. Per la seva banda, l’art. 64.7 ET encomana al comitè d’empresa (i per extensió a tots els representants dels treballadors): “col·laborar amb la direcció de l’empresa per aconseguir l’establiment de totes les mesures que procurin el manteniment i l’increment de la productivitat, així com la sostenibilitat ambiental de l’empresa”, tot i supeditat el dret al seu reconeixement pel conveni col·lectiu d’aplicació.

L’exigència d’informació sobre el compliment de la normativa mediambiental deriva també de la normativa preventiva; i, en fi, els representants exerceixen una funció de control i denúncia d’il·lícits mediambientals vinculada a la seva funció de controladors de les normes laborals i d’aquelles amb incidència en l’empresa, en particular pel que fa a les connectades amb la prevenció de riscos laborals; fins i tot es podria plantejar estendre aquesta tasca als propis treballadors (sense rebre represàlies per part de l’empresa, és clar).

Al final, si es pretén avançar un pas (o més) més en la participació dels treballadors en l’empresa i, per tant, en la democratització de les relacions laborals, la sostenibilitat apareix com a tema transversal que requereix la seva articulació tant mitjançant el conveni col·lectiu com a través de les diferents normes sectorials i laborals d’aplicació, defugint la seva reducció a un mer tràmit burocràtic i creant consciència mediambiental entre treballadors i empresaris.

Dilluns, 16 de juliol de 2018