La informació té un preu

Jéssica Beiroa (Teo-La Corunya, 1983) és llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat de Santiago de Compostela (2005), havent realitzat les especialitats de Periodisme Audiovisual i Periodisme Electrònic-Multimèdia. Ha treballat en la producció audiovisual, seguiment de mitjans i premsa digital; no obstant això, la major part de la seva trajectòria professional ha transcorregut en gabinets de premsa o realitzant treballs com a periodista autònoma per a artistes, empreses i altres entitats.

 

Què és un/a periodista? Qui és periodista? Heus aquí les preguntes més breus que podríem fer sobre aquesta professió, però que, paradoxalment, necessitaran les respostes més llargues per a la seva resolució. Tots dos interrogants són rics en matisos i tanquen el diagnòstic sobre la situació del periodisme i esbossen les claus per entreveure l’horitzó de possibles sortides de l’actual mal pas.

Des de la facultat se’ns inculca que periodista és la persona que es dedica professionalment al periodisme, el qual, al seu torn, és un tasca de mediació entre els fets noticiosos i la ciutadania. No obstant això, aquesta mediació no és asèptica, sinó fruit d’un treball professional. El/la periodista recull la informació, la jerarquitza, la treballa i la distribueix. Aquesta dinàmica es fa seguint els codis i criteris professionals, el compliment correcte és el que permet que parlem de professionalitat. Repeteixo en diverses ocasions, i amb tota la intenció, termes de la família lèxica de la professió. Arribarem a això.

Definit en allò essencial el treball periodístic, semblaria senzill definir qui ho exerceix. «És periodista qui fa periodisme». Potser, però la realitat ens diu que hi ha moltes persones que ho fan sense estar formades acadèmicament per a això. «És periodista qui està llicenciat/a en Periodisme». Pot, però hi ha moltes persones llicenciades que no exerceixen. «És periodista qui està llicenciada/o en Periodisme i exerceix la professió». Llavors tornem al primer cas i deixem fora de la definició a persones que exerceixen brillantment la professió i no tenen la formació acadèmica. Però ens aproximem, tornarem sobre això.

Manca de regulació

i xoc de legitimitats 

Amb la llei a la mà, qualsevol pot ser periodista, ja que la professió no està regulada legalment. La importància del periodisme no s’esmenta explícitament, però sí de manera implícita, a la Constitució Espanyola (CE). Malgrat aquesta rellevància, i al contrari que en altres professions, per a l’exercici del periodisme no s’exigeix ​​la possessió d’un carnet professional, ni estar llicenciada/o -o graduat/a-, ni de bon tros hi ha l’obligació d’estar col·legiat/da.

Alguns exemples de carnets professionals que totes i tots coneixem són els de manipulador/a d’aliments, instal·lador/a… o d’entrenador/a, que cada vegada en més esports s’exigeix. Alguns exemples de professions que exigeixen estar col·legiat/a per al seu exercici són, per exemple, l’advocacia, la medicina o la infermeria. En el cas periodístic, hi ha tants carnets com col·legis professionals, sense que la possessió o pertinença a un o altres siguin obligatoris actualment.

Una manera de sortir d’aquest mal pas potser és el separar legalment el dret constitucional a la informació de l’exercici de la professió periodística. L’actual article 20 de la CE és un batibull en què es barregen la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, la llibertat de càtedra o la regulació dels mitjans de comunicació públics.

Pel que fa estrictament a la premsa, es barregen el dret constitucionalment reconegut -i que afecta a tota la ciutadania- amb l’exercici professional. En concret, l’article 20a de la CE assenyala que «[Es reconeixen i protegeixen els drets:] A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció»; mentre, l’art. 20d exposa que «[Es reconeixen i protegeixen els drets:] A comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats ».

Aquesta confusió -o indefinició, segons es vegi- xoca, per exemple, amb la concisió que més endavant veiem pel que fa al tractament d’un altre important dret constitucional, com és la protecció de la salut. Així, l’article 43.2 de la CE diu (la cursiva és meva): «Correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris. La llei establirà els drets i deures de tothom en aquest punt».

Potser la solució passi, com deia, per fer una distinció entre el dret de totes les persones a rebre i transmetre informació veraç -i què millor defineix la veracitat sinó l’adequat compliment de les normes professionals?- i l’exercici professional del periodisme .

Quan fa quaranta anys es va redactar la Constitució, el periodisme era més un ofici que una professió. En aquest temps es van crear a tot l’Estat diverses facultats del ram -com la meva ànima mater, que data de 1991- i col·legis professionals, alhora que desenes de promocions de periodistes es van sotmetre a una àrdua formació d’entre quatre i cinc anys -segons els diferents plans d’estudis-, moltes vegades complementada per programes de postgrau, màster, pràctiques remunerades o contractes formatius.

Cada vegada més, els mitjans de comunicació exigeixen la titulació específica per a l’accés a vacants periodístiques i progressivament es va conformant redaccions en què comencen a ser majoria les persones titulades. Segons dades de 2011, més del 60% de les persones que exerceixen el periodisme a Galícia posseeixen la titulació, xifra que va en augment.

Ens hem venut barat

Un dels principals problemes del periodisme gallec, extrapolable a la resta de l’Estat, és que hem venut la nostra força de treball molt barata. Anys de formació -quatre com a mínim- abocaments pel desguàs quant ens oferim al millor postor tirant els preus -quan no de franc- pel sol fet de fer alguna cosa i figurar.

Posem-nos en situació. Un/a periodista acaba la seva carrera, potser fins i tot sense haver fet pràctiques en empreses del sector, i es troba amb la inhòspita realitat. «Què faig?». Hi ha qui opta per seguir formant-se, hi ha a qui li sona la flauta i encadena facultat amb una feina, i hi ha qui es troba amb una mà endavant i l’altra al darrera. En aquesta tercera situació, la desesperació ens envaeix; no tenim res més a oferir que el pas per la Universitat, potser una o dues línies ressenyant pràctiques professionals. Per més que tinguem una formació d’anys, ens sentim com un foli en blanc, ens embarga la necessitat de dotar-nos de contingut i valor addicional que ens diferenciï de la -creixent- competència en idèntica situació.

És llavors quan ens trobem amb el que el periodista David Lombao, director del diari digital Praza.gal, anomena cobrar -ja no en euros comptants i sonants- «en visiblos», un pagament en visibilitat, és a dir, amb diners invisibles però a canvi que el nom de la persona figuri en algun lloc. En resum, un treball professional realitzat de manera gratuïta, amb l’esperança que això permeti obtenir una referència pseudolaboral que aporti valor al nostre currículum i ajudi a futures recerques d’ocupació.

Ens riem de qui pugui pensar en pagar per treballar, però no hi ha tanta diferència! Davant la manca d’un treball d’incloure en el currículum, estem disposades/ts a regalar-nos, a treballar gratis, perquè a continuació de la formació acadèmica puguem introduir alguna referència encoratjadora en el buit camp de la trajectòria professional. «He col·laborat amb …», «he participat en projectes com …» i altres eufemismes de la pila.

Això succeeix també perquè els/les periodistes oblidem amb molta facilitat que, abans de res, formem part de la classe treballadora. No som ni artistes ni plometes, sinó que som treballadors i treballadores que, a canvi d’un salari, posem a disposició la nostra força de la feina. La mateixa facilitat amb què analitzem els valors notícia d’un fet semblem tenir per passar per alt una realitat tan òbvia. I oblidem que tota activitat professional ha de ser remunerada.

Tampoc ajuda el fangar en què es troba el bon nom de la professió: el prestigi que un dia va ostentar és ja un somni molt llunyà. L’intrusisme, la teleporqueria, la premsa groga, el sensacionalisme i les xarxes d’interessos -factors tots ells que van moltes vegades de la mà- han deixat molt tocada la percepció del periodisme i de la seva tasca.

No hi ha explotació

sense explotadors

Ens hem venut barat, massa barat, sí. Però tot i tenir la nostra petita quota de responsabilitat, no podem oblidar que som les víctimes d’una explotació, i que no hi ha explotació sense explotadors. Els explotadors tenen mil cares -i molt dures, generalment-.

El perfil d’explotador no correspon sempre a l’empresari de la comunicació que es solaça a la coberta del iot a l’estiu mentre acumula dos o tres mesos de retard en el pagament de les seves nòmines a un model d’aspirants a mileuristes. No, l’explotador s’amaga també darrere del rostre -petri- de l’ONG que recluta a preu fet persones voluntàries per a l’exercici d’una tasca professional, desvirtuant el mateix concepte de voluntariat. Explotador és també el responsable de recursos humans que inunda la web amb ofertes de feina en què exigeix ​​saber del diví i l’humà, però a cost de fastfood. Explotador -i pocavergonya- és també el responsable d’una institució pública que tolera -quan no fomenta- el treball no remunerat en els projectes o iniciatives que finança.

Les coses no marxen bé per al periodisme gallec i em penso que en el conjunt de l’Estat tampoc van pròspers. La crisi no ha servit per reconvertir el sector, sinó per estendre la precarietat per tot arreu. Abans maleíem la desgràcia de ser mileuristes, ara enyorem un salari de «mil euros pelats».

Problemes arrossegats de tants anys no es solucionaran de la nit al dia, no. Seran necessaris anys de batalles a múltiples bandes, sobretot en els terrenys laboral i legal, perquè puguem arribar al dia en què la professió aixequi cap.

Treball precari,

informació precària

És difícil aixecar-se i donar la cara per la professió quan la ciutadania té tan mal concepte d’ella. Més difícil encara poder defensar-la quan no són defensables ni les condicions laborals.

Un estudi realitzat per Sergio Roses el 2011 -i la situació no haurà millorat, em temo- assenyalava que un terç dels periodistes espanyols cobrava menys de 1500 € nets mensuals en 14 pagues.

En el mateix any, el Colexio Professional de Xornalistas de Galícia, la Consellaría de Traballo i la Facultade de Ciències da Comunicació van publicar un exhaustiu estudi que, entre altres variables, analitzava l’estructura salarial de la professió a partir d’una mostra dels professionals col·legiats . Segons aquest treball, el 65,07% cobraven menys de 1800€ bruts en 14 pagues. No obstant això, la dada més descoratjadora és que quatre de cada deu cobraven menys de 1200€ bruts, és a dir, rigorosos mileuristes, quan la crisi estava gairebé començant.

El resum de gairebé una dècada de crisi és que a Galícia han tancat diversos mitjans de comunicació i els restants han reajustat les seves plantilles mitjançant brutals regulacions d’ocupació. Els quadres de personal es van reduir a la mínima expressió, igual que els salaris, incrementant-los la càrrega de treball.

La crisi empresarial del periodisme a Galícia va arrencar el 2008 amb el tancament de les delegacions d’ADN. A això va seguir, el 2009, amb el fi de Metro a Espanya -i la desaparició de la publicació, encara que residual, a Galícia-, així com l’eliminació de vuit de les quinze delegacions de 20Minuts -entre elles les dues gallegues-.

Però el més dur vindria al trienni 2010-2013, amb el tancament de nombroses publicacions -especialment afectades les editades total o parcialment en gallec i expedients de regulació d’ocupació -amb acomiadaments i importants retallades salarials- en tots els grups de comunicació rellevants .

El 2010, la companyia pública CRTVG va tancar les delegacions de El Ferrol i Burela, mentre que la de Pontevedra es va integrar en la de Vigo. A l’estiu del mateix any van tancar el diari digital gallec de referència, Vieiros.com, i el setmanari A Nosa Terra. Al començament de 2011 tancà la publicació A peneira i, en un altre estiu nefast, els diaris Galícia Hoxe i Xornal de Galícia, al costat de la versió electrònica d’A Nosa Terra. Al desembre de 2013 va desaparèixer el cuasidiario -sortia cinc dies a la setmana, com indicava el seu nom- de dilluns a divendres, durant un temps associat a ADN.

Aquesta autèntica escabetxada va provocar l’ús i abús de figures com les becàries i becaris, els contractes en pràctiques, beques FEUGA -Fundació Empresa-Universidade Galega-, recurs a freelances i col·laboradors/es d’allò més variat. En resum, una desestructuració de les redaccions, marcades en molts casos per la pèrdua de referents i per l’eventualitat. Segons una enquesta del Colexio Professional de Xornalistas de Galícia (2016), només el 60% dels professionals col·legiats tenen un contracte indefinit. Gairebé el 20% són eventuals i el mateix treballa per compte propi.

L’especialització temàtica, un valor antany, s’ha difuminat i cada vegada més són els periodistes que es veuen obligats a cobrir informativament temes dels quals no tenen ni idea ni context. Aquest treball, exercit en condicions precàries i a sobre mal pagat, sol tenir el seu correlat en notícies pobres o fins i tot amb errors d’embalum que serien impensables molt pocs anys abans. Però succeeix, i qui ho paga és la ciutadania.

Galícia, 18 d’octubre de 2017