Henar Álvarez Costa
TU Dret del Treball i de la Seguretat Social. Universitat de Lleó
L’anomenada revolució tecnològica està comportant, i ja és un lloc comú, contínues disrupcions en el model econòmic i social a qualsevol nivell territorial en el qual s’aturi l’anàlisi. Les conseqüències tant per al volum d’ocupació (la temuda robotització i la transmutació de treball per compte aliè en fals treball per compte propi), com per la precarització de les condicions, entre la qual destaca la perpètua vigilància i connexió, també les estem començant a albirar a l’àmbit laboral.
No obstant això, l’aparent relació de causa-efecte apuntada que ens porta del pitjor escenari possible al següent, dista de resultar immutable i necessària. Ho serà si no hi ha resposta ni intervenció. Precisament, un dels controls democràtics ve donat per l’assumpció de la governança dels canvis laborals per part de sindicats i organitzacions empresarials per assolir una transició justa per a treballadors i empreses.
En conseqüència, la transformació industrial que ha de dur-se a terme no ha de consistir en una mera reacció als avenços tecnològics a manera de ressò social, sinó que ha de ser dissenyada i canalitzada pels agents socials, qui han d’assumir el protagonisme en tots els nivells: diàleg social, negociació col·lectiva, consulta i participació a l’empresa.
Pel que fa al primer, el procés del renovat diàleg social per afrontar la transformació pretesa s’ha de tenir en compte sempre com a perspectiva última les persones; ha d’anticipar i governar els canvis, no reaccionar a ells; ser flexible i adaptable a les circumstàncies canviants; ha d’incorporar la veu dels tradicionalment exclosos; i ha de crear aliances amb altres grups, moviments o col·lectivitats.
El següent pas rau en renovar el seu contingut per abordar la situació descrita, sense pretendre, per descomptat, oferir una resposta uniforme capaç de servir per a tots els col·lectius i territoris afectats. L’accent ha de posar-se en el disseny de la formació i les habilitats a potenciar en cada territori, sector o activitat i a la llum de les característiques i circumstàncies en presència. També ha de incentivar la creació i la tornada d’activitats econòmiques d’alt valor afegit als territoris que més han patit la desindustrialització i en aquesta ocasió la tecnologia pot suposar una important eina per aconseguir-ho si es compta amb una estratègia definida per a aconseguir-ho.
En fi, no es pot oblidar tampoc calibrar els efectes dels algoritmes i l’impacte de la tecnologia en clau inclusiva i per això apostar per una regulació que potenciï la transparència per evitar la discriminació encoberta o l’ocultisme intencionat, capaç de invisibilitzar grans col·lectius.
Pel que fa al conveni, l’aposta per la negociació supraempresarial suposa construir un marc mínim de drets laborals en un sector o subsector d’activitat en un determinat territori i introdueix i/o expandeix els drets de cogestió en els òrgans de presa de decisions de les empreses, però sense pretendre concebre-la com una recepta universal, sent necessària l’adaptació a les necessitats de la concreta empresa o sector, paper que la negociació col·lectiva ha exercit i ha de seguir fent-ho.
En aquest àmbit, és procedent enriquir els continguts, abordant la incidència de la digitalització en relació als canvis en el volum d’ocupació i en la configuració dels llocs de treball; el disseny de la flexibilitat interna; la concreció dels drets i deures del teletreball; les diferents modalitats de el temps de treball, si registre i les possibilitats de desconnexió digital; la protecció de les dades dels treballadors; el control del rendiment i activitat dels que presten serveis; l’esquema retributiu o la coresponsabilitat, tenint com a objectiu transversal en la regulació d’aquestes matèries no només l’adaptació als canvis esdevinguts sinó, sobretot i més difícil, la seva anticipació.
L’últim pas en aquesta línia és apostar per una cultura d’innovació en l’empresa a través del diàleg social i consulta constant i imaginativa, i no puntual ni burocratitzada gràcies al preceptiu compliment legal d’aquesta entre empresari i representants dels treballadors per dissenyar un futur sostenible de l’activitat productiva.
Cal entreveure un futur més esperançador en aquest succint recorregut orientatiu, on només s’han marcat les grans cruïlles, si se segueix avançant en aquest terreny, un horitzó convencional capaç de constituir una important arma defensiva dels drets laborals (i fonamentals) dels treballadors.
Octubre 2020