Carmen Barrios Corredera
Escriptora, fotoperiodista i responsable de Feminismes de Podemos Madrid
“És tota una experiència viure amb por, oi? Això és el que vol dir ser esclau. Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu, atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs C brillar a la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja. És hora de morir”. Després d’aquestes paraules, un colom blanc surt volant lliure de les mans del replicant esclau Roy Batty a l’última escena de Blade Runner, Ridley Scott, 1982. Amb llenguatge cinematogràfic, en un pla fix poètic i simbòlic com pocs, Scott col·loca un missatge polític que és un cant al valor de la vida, a l’emancipació de les cadenes, a la llibertat i a la igualtat, fortament emocional, al capdavant de milions d’espectadors de llarg a llarg d’aquest món. L’esclau Batty traspassa la frontera de la mort sentint-se lliure en respectar la vida i dóna una lliçó d’humanitat a un sistema que els vol esclaus i explotats o morts.
I és que els éssers humans, els homes i les dones estem representant el nostre món i, sobretot, la justa baralla per les coses de menjar, pel pa i també per les roses, a l’esdevenir de l’art al llarg de la història des de les cavernes. Pintem, escrivim, fem música o representem en pedra, sobre llenç, paper, cel·luloide o sobre la pantalla d’un ordinador, un mòbil o al mateix aire del cel amb bengales de colors, tant se val el medi, qualsevol és bo per expressar el pes de les vides, les alegries, les frustracions, les lluites i les morts, allò aconseguit i allò perdut, tot el nostre món està en el que Neruda expressa a Les mans del dia.
“Mans que només robes i cossos
van treballar,
camises i malucs
i llibres, llibres, llibres
fins que només van ser
mans d’ombra, xarxes
sense peixos, a l’aire:
només van certificar
l’heroisme de les altres mans
i la procreadora construcció
que dits morts van aixecar
i continuen dits vius”.
(Pablo Neruda, fragment del seu poema L’oblit, del poemari, Les mans del dia, ed. Losada, Buenos Aires, 1968)
Col·loquem tot el pes de la Història a les mans dels comuns, els que la fan, la treballen, la representen, la pateixen i la transformen amb les seves lluites en un diàleg perpetu que es debat sense treva en el pla de la cultura. Registrar el que ha passat d’una manera o altra no és mai innocu.
Art, cultura, treball, política han caminat de la mà, i no es comprenen les unes sense les altres. La cultura i l’art no són alienes als temps i canvis polítics ni a les reivindicacions socials i sindicals de cada època i a cada societat. Amb la particularitat que l’expressió artística en qualsevol de les formes actua com a cronista sentimental i combativa tant de les petites coses com dels grans esdeveniments històrics.
Coincideixo plenament amb Marta Sanz quan afirma a No tan incendiari, Perifèrica, Càceres, 2014, que la cultura no és una cosa secundària ni es pot separar del treball polític. Jo afegeixo que des que hi ha les agrupacions de treballadors, del sindical tampoc, ja que van units, perquè com va escriure Celaya cal “prendre partit fins a tacar-se”. Que potser no hi ha el món del treball i la seva representació íntimament relacionat amb la creació artística en el seu conjunt?
No concebo, com tampoc ho concebia Picasso, que deia que “l’art mai no és cast, o si és cast, no és art”, que les formes culturals siguin neutrals. Això de “l’art per l’art” té implicacions polítiques, perquè en el mateix exercici de negar un compromís social o polític de l’artista amb el món i l’entorn social que li toca viure ja hi ha una posició política expressa. La cultura deixa un pòsit que ens mou a actuar d’una manera o altra, per això el poder s’ha esforçat i s’esforça tant per apuntalar guerres culturals i intentar guanyar-les.
Considero que és un deure de qualsevol artista abraçar compromisos i contribuir a remoure consciències, provocar preguntes i reflexions, establir aquest permanent diàleg i aquesta comunicació necessària, que la dialèctica imposa per trobar camins millors per a totes. I aquí la cultura i l’art són part competent i activa de tots els canvis i les millores socials que es proposin.
El cinema i les arts visuals, la literatura, la pintura i l’escultura, així com la música formen part d’aquelles mans del dia que contribueixen a posar sobre l’aparador les lluites per millores democràtiques a la recerca de justícia social, i participen en una baralla permanent amb el poder per establir l’hegemonia cultural que assenteix el relat dels i les comunes. Dels fotogrames del cinema en surten exemples de lluita de classes Espartaco, (Stanley Kubrick, 1960) i de moviments emancipatoris des dels seus inicis. El motí dels mariners contra els oficials de l a armada tsarista el 1905 per les coses de menjar, contra els maltractaments i el menjar escombraries, que relata El cuirassat Potemkin (Eisenstein, 1925) queda registrat a la retina de qualsevol ull per a la resta de la vida. La lluita d’aquests mariners per la seva dignitat vital és un relat universal sobre justícia social poderós, que transcendeix el temps i roman com a marca cultural política. Podríem esmentar milers de pel·lícules que expliquen lluites socials i sindicals que tenen a veure amb la pura lluita de classes, des de pel·lícules de ciència ficció com ara Alien, el 8è passatger o Els jocs de la fam (per citar una mica més propera i comercial ), fins a una recentíssima i àcida ‘comèdia’ de Lleó d’Aranoa, titulada El bon patró, totes contribueixen a explicar el que pateix i anhela una majoria aclaparadora de les persones que habiten aquest planeta i que no es troben entre aquest 1% d’escandalosament privilegiats que s’apropien de la riquesa de molts. Contra aquesta barbaritat de l’acumulació sense fi dels poquíssims lluitem, perquè ens va la vida pròpia i la del planeta i les seves espècies, i algunes entenem com Celaya que la poesia és una arma carregada de futur.
De la mateixa manera, de les pàgines dels llibres han sortit revolucions relatades frase a frase com a Los Miserables, 1862, de Víctor Hugo, o El taló de ferro de Jack London o La mare de Gorki, o simplement idees que modifiquen conductes per la seva brutal i conscient anàlisi social com a Lectura fàcil: Ni Déu, ni amo, ni marit ni partit, ni de futbol, de Cristina Morales, i cròniques de derrotes, com a GB-84 de David Pace, que actuen com a manuals dels abusos brutals dels poderosos per sortir-se’n amb la seva i canviar un paradigma històric i dels errors dels subjugats a l’hora d’enfrontar-los.
Comptar les lluites
Durant els darrers 10 anys de la meva vida porto treballant en una sèrie de relats sobre la recuperació de la memòria de lluita de les dones. Abraço aquest compromís perquè considero que cal que quedin per escrit, paraula rere paraula, frase a frase, exemples de lluites sindicals, polítiques, veïnals, socials protagonitzats per dones, perquè si no ho expliquem nosaltres només ens queda la invisibilitat de la nostra participació en la consecució de drets i millores. Les millores en el món del treball tenen molt a veure amb els esforços de les dones, i és massa habitual que no es compti la seva participació a les conquestes de drets.
És la memòria de les lluites de les dones un espai cultural lligat a la feina? Moltes han estat les que s’hi han entestat, a participar-hi i a explicar-ho. La revolució russa contada per Aleksandra Kolontái no és la mateixa que la contada per exemple per John Reed, no es fa des de la mateixa perspectiva, ni des del mateix lloc. Ella abunda en el fet social, en la necessitat de pa, les coses de menjar i la preservació de la vida, la pau, a la tornada dels fills del front de les dones russes, totes a una, que van aturar les fàbriques de Sant Petersburg, iniciant una vaga que es va estendre, fent caure al Tsar als 9 dies. Vet aquí el món del treball, del col·lectiu, com a protagonista històric, el món del treball de les dones russes que reclamaven pa i pau.
Per mi, com a creadora, és molt important que la perspectiva imaginativa, creativa i col·lectiva de les lluites per drets socials, polítics, veïnals i sindicals de les dones quedi per escrit i abraço el compromís que em toca fins i tot quan escric relats eròtics o poesia, perquè sóc conscient que les paraules fan política i tenim una necessitat bàrbara de nomenar i armar un relat conscient, que faci hegemonia cultural de la realitat dels i les comunes, que són els i les propietàries d’aquelles mans del dia que juntes i entri totes teixeixen els esdevenirs de la Història.
*Agraeixo les observacions de l’historiador Enrique Corredera Nilsson.
Novembre 2021