La crisi del diàleg social europeu

vista-general-Parlament-Europeu

 

Javier Doz

Membre del Comitè Econòmic i Social Europeu per CC OO

 

 

 

Deixaré de banda en aquest article el diàleg social que es desenvolupa en el Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), institució ja prevista en el Tractat de Roma (1957), de caràcter consultiu i amb capacitat d’iniciativa i que, al costat dels representants de les organitzacions empresarials i sindicals de cada un dels Estats membres, integra també als d’aquelles que són denominades del “tercer sector” (agràries, de consumidors, de l’economia social, etc.). Em referiré només a les institucions i pràctiques de negociació i consulta d’àmbit europeu, en què intervenen directament els interlocutors socials europeus; tant les de caràcter bipartit com tripartit.

El procés de Val Duchesse

El diàleg social europeu, interprofessional i sectorial, tal com el coneixem avui, té el seu origen en l’anomenat procés de Val Duchesse (1985). Amb anterioritat a aquesta data es troben antecedents com el Comitè Consultiu de la CECA1, o les institucions i pràctiques impulsades en els anys 70, a partir de la constitució d’organitzacions representatives dels interlocutors socials de caràcter europeu. Aquestes organitzacions comencen a superar una tendència anterior per la qual sindicats i patronals, sobretot aquestes últimes, semblaven preferir pressionar en defensa dels “seus” interessos europeus a través dels governs nacionals. Entre aquests antecedents, impulsats per la cimera del Consell de l’Haia (1969), destaquen la creació del Comitè Permanent per a l’Ocupació (1970), les taules paritàries dels interlocutors socials i les trobades tripartits, en què, a més de la Comissió Europea (CE), intervenien els ministres d’economia o/i els d’ocupació i assumptes socials dels governs nacionals. A partir de 1974, la CE va desenvolupar amb caràcter plurianual el Programa d’Acció Social (posteriorment Agenda Social) que era consultat amb els interlocutors socials.

Els subjectes del diàleg social europeu han estat sempre la Confederació Europea de Sindicats (CES), creada el 1973 amb caràcter unitari, i tres patronals europees: Business Europe (creada el 1958, es va dir UNICE fins a 2006, i representa el sector privat), el Centre Europeu d’Empreses amb participació pública i Empreses d’Interès Econòmic General (CEEP, fundada el 1961), i l’Associació Europea d’Artesans, petites i mitjanes empreses (UEAPME, 1979). Els interlocutors del diàleg social sectorial són les federacions sindicals europees, que estan integrades a la CES i avui són deu, i les organitzacions sectorials de les patronals (al voltant de 40).

La cimera del Consell Europeu que es va celebrar el 1985 al Castell de Val Duchesse, situat al sud de Brussel·les, marca l’inici de les formes de diàleg social europeu que han perviscut, amb alts i baixos, fins al dia d’avui. L’impuls el va donar la Comissió presidida per Jacques Delors, sota la consideració que un diàleg social supranacional europeu fort contribuiria al procés d’integració alhora que serviria d’instrument per a la construcció del pilar social que compensaria la construcció del Mercat Únic i la Unió Monetària sota els principis del liberalisme econòmic.

El Protocol Social del Tractat de Maastricht

Es van crear instruments com el Comitè de Diàleg Social (1991), que es va sumar al preexistent Comitè d’Ocupació i, després de consulta amb els interlocutors socials, es va promulgar, el 1989, la Carta de Drets Fonamentals dels Treballadors. Es van promoure pràctiques de diàleg social avançades l’expressió més potent de la qual va ser la possibilitat, consagrada en el Protocol Social del Tractat de Maastricht (1991), que acords bipartits dels interlocutors socials europeus es transformessin en lleis europees (directives). Això conferia al diàleg social bipartit una gran fortalesa, superior a la de qualsevol model de diàleg social nacional. L’Acord sobre política social d’octubre de 1991, subscrit per la CES i les patronals europees, consagrava l’aposta per la primacia d’un diàleg social bipartit basat en la negociació entre els interlocutors socials europeus.

Alhora, es va establir la consulta obligatòria de totes les normes socials. Si els interlocutors socials es comprometien a negociar, dins de determinats terminis, el contingut de les iniciatives de la CE, les directives recollirien el contingut del que s’ha acordat com a fruit d’aquesta negociació. Si els interlocutors socials no arribaven a un acord, la CE es reservava el dret a promoure la norma. En els anys 90, com a resultat del diàleg social bipartit es van aprovar tres directives: permisos parentals (1996), treball a temps parcial (1997) i contractes de durada determinada (1999).

A més del diàleg social interprofessional, es va fomentar el diàleg social sectorial. Es van crear fins a 37 comitès de diàleg social sectorial. Una de les dificultats a superar ha estat l’excés de patronals europees de caràcter sectorial: més de 50 federacions. Els resultats del diàleg social sectorial han estat molt desiguals. Destaquen els resultats en el sector del transport, on les negociacions bipartites sobre jornada de treball van portar a acords, que també es van transformar en directives europees, que afecten subsectors com el marítim, l’aviació civil, els ferrocarrils i el transport per carretera.

Del començament del declivi a la ruptura del contracte social europeu

El canvi de segle va oferir resultats paradoxals, com també ho va ser en cert sentit la dècada dels noranta. En aquesta última, coincidint amb l’hegemonia ideològica i política del neoliberalisme a nivell mundial, a Europa com hem vist s’anava a contracorrent; almenys en part. A principis de la dècada inaugural del segle XXI semblava que la UE anava a tenir un nou impuls en la seva construcció política i que no s’anava a relegar el seu pilar social. La Cimera del Consell de Laeken (2001) va crear nous instruments com la Cimera Social Tripartida o al Diàleg Macroeconòmic de l’Alt Nivell. Al mateix temps, s’iniciaven els processos que, a través de convencions, anaven a redactar la Carta de Drets Fonamentals de la UE i el projecte de Constitució Europea. La CES va intervenir activament en les dues convencions. No obstant això, al segle XXI ha acabat succeint tot el contrari, fins al punt d’anul·lar o congelar el diàleg social europeu i deixar completament buides de contingut les seves principals institucions.

L’impuls polític va acabar amb l’aprovació de la Carta, de contingut avançat en termes democràtics i socials. El projecte de Constitució va quedar paralitzat pels resultats contraris dels referèndums de França i Holanda (2005). Però els factors contraris, tant a una major integració política europea com aquells que han promogut un seriós debilitament de la seva pilar social, estaven ja en marxa. La crisi financera i econòmica i la gestió política d’aquesta han culminat en un profund procés de deteriorament del model social europeu que ha afectat molt seriosament al diàleg social i la negociació col·lectiva. A partir de 2010 s’ha prescindit fins i tot de les formes: les institucions de la UE, sota l’hegemonia ideològica del neo-ordolliberalisme alemany i la política del govern presidit per Angela Merkel, han imposat l’austeritat i la devaluació interna sense cap respecte pel patrimoni social europeu. La CES ha qualificat aquesta acció política com la ruptura del contracte social europeu construït després de la 2a Guerra Mundial. Però no s’ha d’oblidar que una part important d’aquesta regressiva agenda d’economia política ja havia estat formulada per alts funcionaris de l’DGECFIN2 i del BCE bastant abans de l’esclat de la crisi com recullen les publicacions especialitzades.

Des dels primers anys del nou segle els governs nacionals van anar girant a la dreta i els partits de dreta i centre dreta es van radicalitzar en la mateixa direcció, a la calor del sorgiment de corrents nacionalistes i d’extrema dreta en els seus països. Les presidències de la Comissió i del Consell van quedar en mans de polítics del PPE. Només hi va haver un curt interval, entre 2008 i 2010, en què es va trencar aquesta tendència, quan les institucions europees es van plegar de no molt bon grau a les orientacions macroeconòmiques neokeynesianes del G-20, mentre que Nicolás Sarkozy declarava allò que calia “refundar el capitalisme “. La reunió de l’Ecofin del 9 i 10 maig 2010 tanca abruptament aquesta curta etapa. Austeritat i devaluació interna es van convertir en els paradigmes de l’economia política europea amb les conegudes conseqüències d’aguditzar i allargar la crisi; augmentar l’atur, la pobresa i la desigualtat; i promoure la divergència entre els Estats i la ruptura de la cohesió europea. En suma: promoure la profunda crisi política que viu avui la UE.

L’orientació neoliberal de les polítiques europees va ser reforçada pels nous països del centre i l’est d’Europa que van ingressar a la UE a partir de 2004. També la tendència atlantista, oposada als valors de la política exterior europea, que va tenir la seva culminació en el suport al govern de George W. Bush a la insensata aventura de l’Iraq, en oposició frontal a la “Vella Europa”.

La patronal europea ja no vol normes europees

Les patronals europees van manifestar des de 2000 un interès nul a continuar promovent, a través del diàleg social bipartit, directives laborals o socials europees. Expressaven la seva oposició a l’excés de regulacions europees, en particular les de caràcter social. En els últims 16 anys només es va utilitzar una vegada aquest poderós instrument de diàleg social i negociació col·lectiva supranacional europea: va ser el 2008, per acordar el text de la directiva d’empreses de treball temporal. Les patronals europees van acceptar, al principi, utilitzar l’altra via que contemplava el Protocol Social del Tractat de Maastricht: la dels acords que obliguen a les parts. D’aquesta manera es van aconseguir acords entre els quals cal destacar els d’estrès laboral, violència i assetjament a la feina i teletreball. El caràcter obligatori dels continguts d’aquests acords està, però, lluny d’arribar a totes les empreses i tots els treballadors, tenint en compte el complex procés d’aplicació a cada país i de l’existència de moltes i diferents tradicions de diàleg social nacional.

Però en els últims acords entre la CES i Business Europe i les altres patronals europees sobre els programes trianuals del diàleg social europeu, tot just apareixien compromisos de negociació d’acords obligacionals de les parts. En ells, pràcticament només es parlava d’anàlisi, opinions o orientacions conjuntes, anàlisis o codis de bones pràctiques, etc. És a dir instruments summament febles, que no obliguen a les parts i que no són sinó l’expressió del buidament del diàleg social europeu, de la seva profunda crisi.

Coincidint en el temps, les sentències del Tribunal de Justícia Europeu (TJE) en els casos Laval, Vicking, Rüffert, Luxemburg van suposar un clar suport al dúmping salarial dut a terme mitjançant el desplaçament temporal de treballadors d’un país comunitari a un altre, per a la realització d’una obra o la prestació d’un servei, amb els salaris i les condicions de treball del país d’origen de l’empresa. El TJE es va recolzar en la mala regulació de la Directiva de desplaçament dels treballadors (1996)3 per, anant més enllà, dictaminar la primacia de la llibertat d’establiment empresarial sobre els drets laborals i sindicals fonamentals.

El que ha passat, a partir dels primers anys de la dècada 2000-2010, és que mentre que els nous instruments de diàleg social creats per la cimera de Laeken mai van arribar a funcionar amb resultats apreciables, els anteriorment potents del procés de Val Duchesse van anar perdent progressivament la seva força, fins quedar uns i altres congelats per la imposició de les polítiques d’austeritat. Com a testimoni directe de les reunions dels Cims Tripartits del Diàleg Social i del Diàleg Macroeconòmic d’Alt Nivell puc afirmar que, a partir de 2010, es van convertir en un insofrible diàleg de sords.

La responsabilitat dels dirigents polítics de la Comissió, el BCE i l’FMI, integrants de la Troica, i del Consell Europeu en el procés de degradació del diàleg social i la negociació col·lectiva ha anat molt més enllà, ja que han intervingut de manera decisiva i coactiva per degradar també en nombrosos àmbits nacionals. A través dels memoràndums de condicions dels plans de rescat de les finances públiques o privades (va ser el cas d’Espanya) o de les recomanacions específiques per país de la Comissió Europea dins dels procediments del Semestre Europeu s’han imposat dures retallades de la despesa social i s’ha promogut la devaluació salarial, vulnerant per a això les legislacions sobre negociació col·lectiva i els convenis fonamentals de l’OIT i congelant totes les formes del diàleg social. Si és el cas, imposant o promovent reformes laborals que afeblissin la negociació col·lectiva per facilitar la disminució dels salaris (cas d’Espanya i altres països).

En el pobre document dels “cinc presidents”4 que planteja un conjunt bastant limitat de mesures per avançar en la realització de la Unió Econòmica i Monetària, el pilar social de la construcció europea ha quedat totalment oblidat. Com a gran aportació per millorar la competitivitat no se’ls ha ocorregut una altra cosa que la creació en tots els països de l’eurozona d’unes “autoritats nacionals de la competitivitat”, formades per experts independents que, entre altres funcions, proposin els augments salarials compatibles amb el seu concepte de competitivitat. Tot i que la proposta de la Comissió, que desenvolupa aquest punt, el matisa una mica -parla de “consells nacionals de la competitivitat” i afirma que cal respectar els procediments de negociació col·lectiva de cada país-, l’acció d’aquests consells interferiria necessàriament en la llibertat i autonomia dels interlocutors socials en la negociació col·lectiva.

Algunes conclusions

Una primera conclusió extrec d’aquesta història: si la legislació, les institucions i els procediments del diàleg social i la negociació col·lectiva poden facilitar o dificultar la seva realització o els seus resultats, aquests, en última instància, acaben depenent més de la voluntat dels subjectes polítics i socials, de la correlació de forces i del marc polític existent.

La segona és que el diàleg social europeu viu una profunda crisi que està d’acord amb la també profunda crisi política que viu la Unió Europea.

La prioritat del sindicalisme europeu -de la CES i les seves federacions sectorials europees i de les centrals nacionals- hauria de ser la de construir una correlació de forces que permeti acabar amb les polítiques d’austeritat i les reformes estructurals de caràcter neoliberal.

La CES hauria de formular una proposta de revitalització del diàleg social europeu i procurar la seva posada en pràctica. Caldria omplir de nous continguts el funcionament dels òrgans i institucions existents, canviant això sí els mètodes de treball. En particular, caldria dissenyar amb precisió com es participa mitjançant un diàleg social estructurat en els nous instruments de governança econòmica europea, els del Semestre Europeu, tant a nivell europeu com en els àmbits nacionals. I procurar una articulació eficaç entre ells. El Diàleg Macroeconòmic d’Alt Nivell i els Cims Tripartits del Diàleg Social no són d’una gran utilitat amb els mètodes i pràctiques desenvolupats fins al moment. No obstant això, a partir de les seves reunions i mitjançant la creació d’estructures especialitzades poden acollir aquest nou diàleg social estructurat per al govern econòmic i social de la zona euro amb projecció cap al conjunt de la UE. Podrien establir-se estructures diferenciades per a l’àmbit euro i el general.

Recobrar la capacitat de negociar normes laborals i socials europees a través del diàleg social bipartit hauria de ser un objectiu permanent. Requereix un consens sindical previ fort sobre el que es vol regular, perseverança i força.

Finalment, al meu entendre, el sindicalisme europeu hauria d’implicar-se en la formulació d’un projecte de refundació política europea basat en l’aprofundiment de la integració sobre bases democràtiques i de justícia social. Si més no perquè si no es resol la crisi política que avui viu la UE difícilment es podrà avançar en el camp social.

Europa necessita més reflexió i noves propostes i pràctiques.

1 CECA: Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer, creada el 1951; antecessora de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la UE. 
2 DGECFIN: Direcció General d'Economia i Finances de la Comissió Europea 
3 La Directiva 1996/71 sobre el desplaçament dels treballadors en el marc d'una prestació de serveis va ser complementada, 18 anys després i després del fort conflicte que les sentències del TJE van motivar, per una directiva d'aplicació i de garantia del seu compliment, la Directiva 2014/67, que no satisfà ni de bon tros les crítiques plantejades pels sindicats. 
4 Promogut el passat mes de juny per Jean Claude Jean Claude Juncker (Comissió), i confirmant pels també presidents Martin Schulz (Parlament), Jeroen Dijsselbloem (Eurogrup), Donald Tusk (Consell) i Mario Draghi (BCE).

 

Barcelona, 2 de febrer de 2016