La cooperació del sindicalisme de classe i els professionals de la cultura

 

Hèctor Maravall

Exconseller del Consell de RTVE en representació de CCOO i advocat laboralista

 

 

Els qui a l’estiu de 1982 assistim entusiasmats al concert de Miguel Ríos al camp de futbol del Getafe, en el marc de la gira “Rock and Ríos”, difícilment podríem pensar que gairebé 40 anys després, la cançó emblemàtica de “Bienvenidos” anava a servir d’obertura del 12è Congrés Confederal de CCOO, amb la intervenció del mateix Miguel Ríos. I el mateix entusiasme que Miguel va aixecar entre els “fills del rock and roll” a principis dels anys 80, es va tornar a produir en aquesta ocasió amb “els néts del rock and roll”.

Tot i això, per aquells anys ja llunyans no era imaginable que en un Congrés confederal de CCOO intervingués una banda de rock, encara que fos la d’un artista que sempre s’ha situat al costat de les lluites progressistes del nostre país.

Tot un senyal de la vitalitat del nostre sindicat i no ha estat l’únic que es va produir en un congrés, amb una sessió inaugural dinàmica, innovadora, fins i tot divertida i amb abundants picades d’ullet cap al món del que s’anomena societat civil i molt en especial a la cultura, per no parlar del llibre de còmics que es va regalar a tots els assistents o l’oportuna intervenció d’Elvira Lindo.

És cert que des de gairebé els seus orígens les CCOO van tenir una estreta relació amb actors i actrius, cineastes, escriptors, pintors, músics, que ens van prestar el seu ajut solidari, suport polític i també econòmic. Posteriorment CCOO, ja en la legalitat, va fer esforços per contribuir a organitzar sindicalment allò que s’anomenaven “forces de la cultura”, recolzant les lluites que es produïen o fomentant les eleccions sindicals.

No podem oblidar que a Espanya (com en molts altres països), els sindicats UGT i CNT des dels seus orígens van tenir especial interès a apropar la cultura a les classes treballadores, molt majoritàriament analfabetes, davant l’actitud de la noblesa, la burgesia i la Església que des de temps immemorials van considerar la cultura com un patrimoni propi i no van moure un dit per fer-la accessible a les classes populars.

Les cases del poble del PSOE-UGT i els centres anarquistes van ser un instrument d’educació i formació, impulsant una cultura pròpia. Els primers anys de la revolució bolxevic van ser un model de trobada entre les classes populars i la cultura, generant una intensa producció cultural de gran calat innovador; una cosa semblant al que va passar a Alemanya durant els governs progressistes i l’auge del moviment obrer a la República de Weimar. També als anys 30 del segle passat i en el marc del “New Deal” proposat pel President dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, escriptors, cineastes, autors teatrals i sobretot músics, van recolzar i es van recolzar en un moviment obrer a aquells temps molt viu, combatiu i solidari.

En definitiva, la cultura i el moviment obrer han viscut etapes de col·laboració, de mútua influència, ben positives per a totes dues parts.

En els darrers anys a CCOO hem anat obrint un debat amb unes noves perspectives que es podrien resumir en tres idees centrals:

– Comptar amb la creativitat, formes i idees que ens ajudin a millorar les nostres vies de comunicació amb la societat, a renovar la nostra imatge, a resultar més atractius a sectors que per diverses raons s’han deixat d’interessar pel sindicalisme o fins i tot són molt crítics i reticents.

– Afrontar i col·laborar estretament en la imprescindible lluita ideològica que cal donar a la societat espanyola en defensa dels valors de solidaritat, progrés social, cohesió social i territorial, de la igualtat entre homes i dones, de respecte a la diversitat sexual, de polítiques de protecció de la naturalesa i de creixement sostenible…

– La reivindicació del paper del sindicalisme de classe, dels seus inqüestionables èxits (que no sempre hem estat capaços de publicitar i posar en valor), davant dels atacs i calúmnies que s’han convertit en moneda corrent en els darrers anys, com una qüestió important en aquest marc de lluita ideològica pels valors de la democràcia, la igualtat i el benestar social.

Tres objectius fonamentals que per res no han de relegar altres treballs comuns i iniciatives de col·laboració que hem realitzat en les últimes dècades.

Assolir dissenyar i posar en marxa un camí de més, millor i més diversa cooperació entre el sindicat i els professionals de la cultura no és una tasca fàcil ni ràpida. Hem de ser conscients que actualment l’ofensiva ideològica del neoliberalisme econòmic i l’extremat conservadorisme d’amplis sectors socials (recolzat sense descans i amb nombrosos recursos per la majoria dels grans mitjans de comunicació i també des d’influents àmbits de gairebé totes les confessions religioses), ha calat intensament en sectors de la cultura que tradicionalment eren poc permeables a les idees reaccionàries.

No hem d’ignorar que són molts els que o ens veuen com un aparell burocràtic amb forts interessos corporatius o els que pensen en el millor dels casos que som una relíquia del passat, al seu dia valuosos i necessaris, però que no hem sabut adaptar-nos a les noves realitats.

En aquest escenari de trobada i col·laboració és imprescindible defugir qualsevol temptació protagonista, que ningú es cregui que busquem suports només per millorar la nostra imatge pública; cal evitar plantejaments a curt termini o conjunturals o per a moments o necessitats puntuals. Cal apostar per un treball sistemàtic, permanent, capil·lar, a totes les nostres estructures i no només a l’àmbit Confederal. Que no es converteixin en els bons desitjos després d’un procés Congressual amb forta renovació als seus òrgans de direcció, que després a poc a poc es van diluint (cosa que ens ha passat en el passat recent). Una estratègia de confluència en què s’han d’implicar la màxima direcció a cada àmbit territorial.

Hi ha quatre qüestions més que convindria subratllar.

En primer lloc, el suport sindical als joves professionals de la cultura en un sentit doble. D’una banda, defensar davant les entitats privades o públiques els seus drets i condicions de treball, la protecció de l’obra creada, el compliment de les obligacions fiscals i de seguretat social dels qui els contractin…etc. D’altra banda, contribuir a difondre la feina d’aquests professionals, aprofitant les possibilitats de comunicació directa amb prop d’un milió d’afiliats, així com la disponibilitat d’una xarxa àmplia de locals sindicals. Tot això ajudaria també que els joves professionals de la cultura coneguessin la realitat del treball sindical, sens dubte desconeguda per a la immensa majoria.

En segon lloc, plantejar-se l’actuació sindical en l’àmbit de la cultura en una clau feminista que podríem resumir en dos aspectes. El suport al treball de les dones professionals de la cultura, que continua sent menysvalorat, sovint silenciat als grans mitjans de comunicació o oblidat per les institucions públiques i privades a l’hora d’establir els seus programes i iniciatives. I, per descomptat, facilitar l’accés de les dones treballadores i molt especialment les afiliades al coneixement de la cultura i a les activitats culturals.

Hi ha una tercera qüestió a tenir molt en compte. El paper que han de tenir l’àmplia xarxa de centres i entitats culturals que hi ha a Espanya i que s’ha anat creant i augmentant des de la consecució de la democràcia. Biblioteques, museus, escoles de belles arts, de música, de ballet i dansa, de pintura i dibuix, auditoris i sales de concerts, orquestres, corals i grups de cant, associacions culturals de diversa índole…etc amb la dramàtica excepció de les sales cinematogràfiques, que han anat desapareixent o reduint dràsticament la seva activitat a tot Espanya i avui la majoria dels pobles i ciutats petites i mitjanes ja no tenen cines.

L’entramat cultural contribueix a formar i desenvolupar les capacitats artístiques de la gent, de nens i nenes, joves i grans; faciliten la popularització i difusió de la creació cultural; afavoreixen elevar el coneixement i nivell educatiu de la població…Sense oblidar l’importantíssim jaciment d’ocupació que tot plegat representa.

No obstant això, aquesta xarxa cultural, malgrat els importantíssims avenços aconseguits, de la considerable quantia de recursos materials i humans amb què es compta, té encara carències importants en diversos aspectes, que s’han accentuat amb les polítiques de retallades i contenció del despesa pública que s’ha produït en els darrers deu anys, aguditzada per la paràlisi imposada per la pandèmia; i el mateix pel que fa a la inversió privada en cultura.

Encara cal millorar el manteniment i modernitzar bona part dels equipaments i les seves dotacions materials. Com que és imprescindible incrementar raonablement les plantilles i perfeccionar i actualitzar la seva formació i qualificació professional. Per això és imprescindible acabar amb aquesta nefasta pràctica que les partides pressupostàries de les tres administracions públiques dedicades a la cultura passin sense pena ni glòria als debats pressupostaris, perquè no són una prioritat ni tan sols de segon o tercer nivell.

Si això és així amb caràcter general, excepte honroses i molt localitzades excepcions, la situació és especialment greu en allò que ara s’anomena “Espanya buidada”, la penúria de la qual de dotacions culturals i de presència periòdica d’activitats culturals és palesa i és un factor afegit en el procés de despoblació rural. Encara continua sent un lloc comú aquesta frase “passaré uns dies a Madrid (o Barcelona) per veure exposicions, musicals, obres de teatre o concerts”.

El suport confederal i territorial del nostre sindicat a una dotació suficient i equilibrada per als centres i activitats culturals de tot Espanya no es pot oblidar i deu tenir prou visibilitat en les nostres posicions reivindicatives.

Una quarta qüestió és assumir de manera coherent que l’interès, el coneixement, el desenvolupament de la cultura, ha de començar inexcusablement a l’escola. Tot i això, hi ha profundes mancances en la formació cultural dels nens i nenes, dels joves. Des d’un currículum educatiu que menysprea la cultura i les belles arts, fins a la generalitzada infradotació de professorat i de material especialitzat, que puguin donar a conèixer, fer accessible i atractiva la cultura als alumnes. Els ingents avenços tecnològics i de les xarxes de comunicació no són aprofitats adequadament en aquest objectiu d’informar, formar i despertar el plaer del gaudi amb la creació cultural.

Les reformes successives del sistema educatiu no han tingut cap interès per abordar la necessitat d’incloure la cultura com un element essencial en el procés formatiu i, en conseqüència, disposar d’una dotació pressupostària suficient de mitjans suficient. Manca que el sindicat ha de posar en relleu, defensant el canvi d’aquesta situació.

La major part dels plantejaments i propostes a què he fet referència tenen com a destinatàries les tres administracions públiques, ja que les polítiques i programes relacionats amb la cultura estan àmpliament descentralitzats, però, el grau de responsabilitat política és molt diferent. Per això és imprescindible començar per un canvi radical d’actitud des de l’Administració General de l’Estat, que serveixi de referència i d’al·licient per a les altres administracions públiques.

Hi ha algunes altres reivindicacions més concretes que cal tenir presents.

“L’Estatut de l’Artista”, que malgrat els anys i els anys de promeses polítiques i fins i tot de recomanacions al Congrés dels Diputats, no acaba de fer-se realitat. Ja a la clandestinitat, CCOO va recolzar i va participar a través dels seus militants en les lluites dels actors i actrius d’Espanya pels seus drets laborals bàsics. Una lluita que amb diverses formes i exigències i també d’avenços s’ha mantingut fins avui. El posicionament del nostre sindicat és clar i hem de continuar defensant-lo fins a la seva adequada consecució.

La regulació legal del “mecenatge” és una altra promesa llargs anys incomplerta per les Corts Generals. Sense ignorar la complexitat legal d’aquesta llei i les conseqüències que una regulació inadequada podria tenir en matèria d’elusió d’obligacions fiscals o els riscos de reducció de la despesa pública a Cultura, el buit que hi ha en aquesta matèria i les oportunitats que s’estan perdent any rere any és absolutament injustificable.

Tant “L’Estatut de l’Artista” com la “Llei de Mecenatge” haurien de ser una realitat a l’actual legislatura, aprofitant el teòric compromís que en totes dues qüestions tenen els partits del govern de coalició progressista.

En resum, hi ha un amplíssim àmbit de suport i col·laboració entre el sindicalisme de classe i els professionals de la cultura i una necessitat peremptòria de treballar junts. La nova etapa oberta després del nostre procés congressual ha de ser l’al·licient per reprendre la iniciativa.

Novembre 2021