Carles Feixa
Catedràtic d’antropologia social a la Universitat Pompeu Fabra
El 1980 el pensador francès André Gorz va escriure un assaig, titulat Adieu au prolétariat, que va causar furor perquè des d’una perspetiva marxista, preconitzava la fi del treball com a prolegòmen de la societat cibernètica. Arrencant de la vella teoria del gendre de Marx, Paul Lafargue, per a qui el treball industrial era un càstig, argumentava que la robotització i les noves tecnologies conduïen inexorablement cap a una societat on les màquines remplaçarien el treball humà, la qual cosa suposaria la fi de la classe obrera, que per a l’autor era una altra manera d’arribar al socialisme.
Uns anys més tard, el filòsof llavors progressista Luis Racionero (després es va passar al PP), va guanyar el premi Anagrama d’assaig amb el llibre Del paro al ocio, on aplicava les mateixes receptes al treball juvenil, com a forma d’escapar de l’atur galopant que dominava la crisi econòmica dels 70s, que a Espanya va arribar als 80s, precedent més immediat de la crisi del 2008. L’autor argumentava que la societat de l’atur es podia transformar en societat del lleure si apreníem a fer de la necessitat virtut. Els moviments juvenils havien estat precursors d’una nova actitud davant el treball: la trilogia beat-hippy-punk havien marcat tendència, doncs avançaven estratègies de refús al treball estandaritzat, repetitiu, impersonal, i d’elogi de l’oci diversificat, creatiu, personalitzador, que abonaven el terreny on havia de germinar la cibersocietat.
El 1998 l’assagista nordamerica Don Tapscott, al seu llibre Growing Up Digital, identificava en la generació de la xarxa -la Net Generation- els precursors d’una nova relació amb el treball, més flexible, interactiva, dinàmica i adaptada als temps futurs. L’autor considerava que els empresaris de la nova economia només contractarien a persones educades en l’era digital, doncs les formades en l’era de la televisió no serien capaces d’adaptar-se a les feines i ritmes requerits en l’era d’internet.
En tots tres casos al relació dels joves amb el món del treball estava al centre de l’escenari. Segons va indicar l’antropòloga nordamericana Margaret Mead el 1970, en el seu clàssic assaig Cultura y compromiso, les noves generacions prefiguraven els ritmes del canvi social, experimentant de forma precursora concepcions econòmiques, socials o tecnològiques de la societat del futur. En el cas del treball, els joves experimentaven tot el millor -però també el pitjor- de la tercera revolució (post)industrial: la que conduïa vers una societat on el futur dominava al passat.
En un llibre recent, coeditat amb Maria Àngels Cabasés i Agnès Pardell (Jóvenes, trabajo y futuro, Tirant lo Blanch, 2018), hem analitzat l’impacte dels plans de garantia juvenil en l’actual generació de joves, tot plantejant els efectes perversos de la crisi entre els joves en termes del que anomenem jovenicidi moral:
“En tiempos de crisis, la juventud puede morir de inanición (ya que los recursos familiares y públicos que la alimentaban se reducen o desaparecen). Pero, paradójicamente, puede morir también de éxito (ya que se convierte en una edad que no se acaba nunca, a la cual todos quieren parecerse). El resultado es que los jóvenes reales sufren en carne propia un mal invisible, moral: la imposibilidad de hacerse adultos (…) En ese sentido, creemos que el juvenicidio moral lo que ha permitido observar es una crisis estructural que tiene una de sus más importantes manifestaciones en cuestiones relacionadas con el empleo y el trabajo. Las medidas que se han emprendido desde órganos estatales en coordinación con agentes privados, como sería la Garantía Juvenil, suponen una mirada cortoplacista que comporta observar el desempleo juvenil como una cuestión transicional donde la persona joven es el centro de la problemática” (Cabases, Pardell i Feixa, 2018, p. 454).
La transició vers una societat de la informació és sempre ambivalent. Per una banda, té aspectes negatius que impliquen costos: inestabilitat en la feina, precarietat, discontinuïtat, dificultats en fer projectes a mig i llarg termini, destrucció de llocs de treball, etc. Per altra banda, té també aspectes positius que obren oportunitats; relacions laborals més horitzontals i creatives, flexibilitat horària, valoració de la innovació, trencament de jerarquies obsoletes, necessitat de reciclatge constant, etc. En tot cas, la transició és inevitable: entre l’acceptació passiva i acrítica i l’oposició oberta i conservadora, hi ha molts camins intermedis que cal emprendre, tot intentant governar la transició, per tal que els humans governin les maquines, l’interès socials el guany individual, i les noves generacions puguin contribuir en igualtat d’oportunitats amb les més veteranes. Doncs d’això depèn no només el futur del treball, sinó també la sostenibilitat del nostre sistema de seguretat social i la solidaritat entre les generacions.
Gener de 2019