Invertir en la integració dels refugiats

manos

 

Marco Cilento

Migration Policy Officer, ETUC/CES

 

 

 

El darrer Consell Europeu del 18 de desembre no ha aconseguit millorar el que ha estat un any trist per a la Unió Europea. La Comissió Europea ha presentat als governs 6 reglaments pel control de les fronteres i pel retorn forçat dels no refugiats. Hi ha el temor que el Consell Europeu s’autoenganyi un cop més amb el segellament de les fronteres exteriors tot confiant a les institucions europees la tasca d’aplicar les regles que els propis governs no tenen cap voluntat d’aplicar (recol·locació obligatòria dels sol·licitants d’asil, obertura de canals legals i llista comuna de països segurs).

La crisi dels refugiats és un dels miralls en els quals es reflexa la crisi del projecte comunitari. Si decidíssim de substituir el mirall de l’actualitat per aquell de la història, aquest mirall restituiria la imatge de nosaltres els europeus quan acollíem els refugiats de les guerres dels Balcans. Eren els anys 90. Un ímpetu d’autèntic esperit europeista va permetre oferir protecció a prop de dos milions i mig de refugiats; 15 països varen dur a terme un gran esforç en comú, coordinat per les institucions europees.

Avui, 28 països de la Unió no estan en condicions de gestionar l’arribada d’un milió de refugiats. El clima de desconfiança entre estats és igual a la distància que separa les institucions europees dels governs nacionals. El 2015 ens deixa amb prop d’un milió de persones (refugiades i migrants) per acollir i un conflicte a l’Orient Mitjà encara no resolts. Ens deixa, sobretot, sense instruments operatius per gestionar l’acolliment i la integració de refugiats i immigrants, actuals i futurs.

Però quantes persones han arribat a Europa el 2015? Les dades més fiables ens diuen que en els primers 10 mesos de l’any les peticions d’asil han estat 770.000 (Eurostat i elaboracions dels mitjans de comunicació) i 921.000 persones han travessat les fronteres (UNHCR), de les quals el 80% a través de la ruta balcànica i el 20% a través de la Mediterrània central.
Tot considerant el que afirma el magazine The Economist del mes de desembre, s’ha arribat a una xifra total de 1,2 milions a finals d’any. El 50% són sirians (aquests tan sols per la ruta balcànica) i de vàries nacionalitats tots els altres.

El 2015, el camí més utilitzat és el dels Balcans, però els equilibris geopolítics canvien ràpidament, i amb ells les vies d’arribada a Europa. Per aquest motiu, estats com Hongria, Eslovènia, Grècia i Turquia estan alçant tanques que esperen que desviïn el flux cap als veïns. Cada temptativa de construir una política comú d’asil és erosionada per comportaments oportunistes i condicionada per informacions manipulades. Pensem en la reticència a registrar els nous arribats, les carències en les estructures d’acolliment, l’ús capciós dels permisos temporals o l’accés discriminatori d’asil. Són, tots ells, comportaments que cada govern tolera o incentiva en l’intent de carregar al seu veí el pes del problema. Com es pot construir solidaritat sense confiança recíproca?

Pocs comprenen que aquest repte pot ser superat només a través d’una forta cooperació entre estats. Seria l’elecció més raonable. Si no s’escull la racionalitat és perquè Europa és presonera de les seves pròpies pors. Els polítics són més aviat presoners dels ciutadans. Els sentiments contraposats travessen la població: la pietat nodreix la solidaritat, la por genera ostracisme. Els partits polítics exploten la por per tal de capitalitzar consens electoral. No obstant això, el partit de la solidaritat roman majoritari. Les forces moderades i plenament democràtiques, com ara els sindicats, han de seguir parlant a aquests ciutadans dels valors d’Europa, tot explicant que una societat laica, oberta i incloent, garanteix més benestar que no pas una societat tancada en ella mateixa i temorosa del futur.

Un exemple de poca lucidesa és el pla de recol·locació obligatòria dels sol·licitants d’asil amb quotes obligatòries. Tot i que segurament es tracta d’un pla meritós pel que fa als objectius, que es recolzen sobre la normativa d’asil, el pla presenta rigideses jurídiques i una escassa aplicabilitat pràctica. Els números ho demostren. En comptes de jugar amb solucions falses, els estat podrien activar la Directiva 2001/55 per un pla europeu de protecció humanitària extraordinari i temporal. La Directiva ofereix un quadre jurídic i operacional més fluït, menys burocràtic, que protegeix veritablement a tots aquells que cerquen refugi a Europa. La cooperació europea guanyaria temps per avaluar les situacions individuals dels sol·licitants d’asil en un clima de confiança renovada. És una idea innovadora? No gaire: el Parlament Europeu l’ha proposada com a solució des del 2014, quant els fluxos estaven limitats a menys de 300.000 persones i concentrats en la ruta de la Mediterrània central.

Un pla d’aquesta mena posaria les bases per construir vies d’integració més eficients. Un cop que el beneficiari de protecció temporal fos adreçat al procés més adequat (protecció internacional, permís de residència i treball, reagrupació familiar, blue-card, etc.) la inserció laboral seria més fàcil de programar. De fet, invertir amb recursos de formació i inserció laboral en persones que viuen en la incertesa pel que fa a la seva permanència al país no és el millor ni per a la persona ni per a la societat que l’acull, i encara menys per a l’empresa que els assumeixen. En canvi, les vies jurídiques segures permeten l’aplicació de programes més eficients d’inserció laboral.

Es parla molt d’evolucions demogràfiques i d’escassetat del mercat laboral. Els sindicats a Europa ofereixen assistència a milers d’immigrants i refugiats, en particular per a la inserció laboral. Empresaris alemanys i suecs, sovint amb el suport dels serveis públics d’ocupació i en sintonia amb els sindicats, estan ja mirant d’inserir laboralment els refugiats o els migrants. El perfil mitjà de tots aquells que han arribat a Europa el 2015 correspon a un jove (la mitjana és de 26 anys en virtut de l’alt nombre d’infants), mascle, amb educació primària i molt poca capacitat professional. Al contrari del que es creu, menys de la meitat dels nous arribats romandrà amb el status de refugiat. Molts romandran com a immigrants. Entre els sirians hi ha un percentatge proper al 15% de persones també graduades, però en qualsevol cas és una minoria.

Caldria invertir en polítiques d’acollida i d’integració. En un principi només pot ser integrat aquell regulat, és a dir, la integració ha de ser motiu de regulació. En segon lloc, només pot ser integrat aquell que ha resolt les necessitats bàsiques pròpies (manutenció, allotjament i educació primària per a sí mateix i per a la pròpia família). El recorregut es completa amb l’accés a la feina, que ha de ser concretat el més ràpid possible.

Perquè això passi calen recursos. A qui s’esforça a presentar els ciutadans i els immigrants com a competidors per aconseguir les mateixes fonts de recursos públics, estaria bé de contraposar-li la imatge d’administracions públiques més fortes, la contractació de molts metges, infermers, professors, psicòlegs, i la inversió en infraestructures socials i de seguretat.

En cas d’emergència, cal temps i recursos. El temps, com s’ha dit, ve també de l’aplicació de la directiva 2001/55. Els recursos poden venir d’una major flexibilitat en els objectius d’estabilitat i  creixement dels estats membres, tot permetent una flexibilitat més gran dels pressupostos. Perquè en una societat amb una població declinant i que envelleix, la inversió sobre polítiques d’acollida i d’integració dels estrangers té un retorn segur en la solidesa dels sistemes de seguretat social. Els estrangers paguen en impostos i contribucions socials el doble del que reben en termes de serveis.

Quan s’hi fa front de manera seriosa, el repte dels refugiats d’avui pot ser un recurs per al futur. No ens hem de sorprendre si la història del futur confirma la història del passat: qui haurà invertit avui, en la integració dels refugiats i els migrants, s’adonarà que és més ric en el futur. Qui no ho faci, necessitarà d’un nou culpable que justifiqui les seves pròpies misèries.

(traducció de Josep Maria Benito)

Barcelona, 2 de febrer de 2016