Bea Ballestín González
Doctora en Antropologia Social i Cultural, i Llicenciada en Sociologia
Professora associada i investigadora al Departament d’Antropologia Social de la UAB
Quan pensem en les dinàmiques i els impactes associats a la idea de “globalització” acostumem a fer-ho des dels àmbits més públics, polítics i econòmics, de l’estructura social, però tenim poc present com afecten les esferes més privades de les nostres vides quotidianes, i en especial les d’aquells més vulnerables i dependents dels escenaris adults: els infants. En tot cas, quan el focus es posa sobre ells, es privilegia una focalització (justificada sens dubte) sobre els “altres infants”, aquells en països “en vies de desenvolupament” (eufemisme per referir-nos als països empobrits de la perifèria econòmica) i que pateixen les formes més flagrants de vulneració dels Drets humans…
En canvi, de portes endintre, en el disseny de les polítiques adreçades a la infància (a excepció del sistema educatiu, on s’han concentrat els esforços) s’acostuma a prestar poca atenció a les formes amb què les forces de la globalització estan modelant fins i tot les pròpies nocions i significats atribuïts a la infància. Aquesta manca d’atenció és problemàtica donada la creixent evidència dels efectes de la globalització en aquest sector de la població i en les polítiques socials que se li destinen. Diversos estudiosos (p. ex., James i Prout, Hess i Shandy, Finn, Nybell i Shook) en el context dels EEUU han explorat les relacions entre infància i globalització, analitzant els vincles entre la infància com a constructe social, i la lògica i pràctiques del neoliberalisme com a ideologia hegemònica en el sistema econòmic global. Moltes de les troballes i resultats d’aquests estudis són perfectament aplicables al nostre context local, català i espanyol.
Tant allà com aquí les idees neoliberals han anat guanyant terreny fins a convertir-se en “sentit comú”. La majoria de governs nacionals, bé voluntàriament o bé sota pressió esperonada per la darrera crisi econòmica, han aplicat les consignes liberals per reduir i escanyar l’Estat del Benestar, baixar determinats impostos (especialment els progressius, i els que graven les grans empreses del capital) i desregular i fragmentar el mercat de treball, expulsant-ne cada vegada més població d’unes condicions laborals dignes. En l’àmbit dels serveis socials (polítiques familiars, educatives, de lleure, d’atenció a la població en risc, etc.), els que afecten més directament les famílies i els infants, les directrius neoliberals han estat les retallades dels fons públics i l’incentiu i expansió d’alternatives privatitzades (subcontractació, o partenariat en la més suau de les modalitats).
Però com es concreten els impactes de totes aquestes accions sota el patró neoliberal en les vides quotidianes dels infants? Quina és la relació entre globalització i infància? Com els processos de globalització estan (re)configurant no solament les vides dels infants sinó els mateixos significats del concepte “infància”? Què necessiten comprendre els agents socials (tant de l’Administració pública com del denominat Tercer Sector) sobre els processos de globalització, la construcció social de la infància, i els vincles entre ambdós, de forma que puguin nodrir-se d’una perspectiva crítica i reflexiva per repensar les accions i les polítiques socials destinades al col·lectiu infantil i juvenil en la nostra era global?
De fet, hi ha qui, com Scheper-Hughes i Sargent (1998), caracteritzen els infants com els “canaris de la mina” el benestar dels quals constitueix un indicador de primer ordre de les condicions polítiques i econòmiques globals d’una societat. En aquest sentit, la infància està al centre de la globalització, des de la seva mateixa invocació simbòlica per mitjà de diverses imatges controvertides d’esperances, projectes, pors, i riscos, fins a d’altres dimensions més materials com la contribució que fan (treball visible i visible) als mitjans de vida familiar, o la seva mobilitat global sota diferents formes de migració. Cada vegada més infants tenen vides fins a cert punt nòmades, i vincles transnacionals, mentre naveguen i negocien complexos circuits migratoris i significats canviants d’identitat i pertinença. Es troben en primera línia del “tira i afluixa” de les estratègies familiars relatives a aquests projectes migratoris i les condicions laborals, d’habitatge, etc., condicionades per contextos més amplis d’explotació i vulnerabilitat.
Cal prestar atenció a com els processos de la globalització estan transformant tant les dimensions espaials com temporals de la infància en formes complexes. Entre les iniciatives de recerca ja endegades a nivell internacional, algunes (Katz, 2005) han explorat les geografies infantils i les maneres amb què els infants incorporen i es vinculen a imaginaris, recursos, sabers i pràctiques globalitzades en els contextos locals de les seves vides, modelant els contorns més “tradicionals” o nacionals, del que enteníem per “cultures infantils”. D’altres (Chin, 2003; Nybel et alt., 2009) han examinat les formes canviants d’inclusió i exclusió que moldegen les vides infantils, els límits de la “infància”, i els supòsits relatius a qui compta com a “infant” sota quines circumstàncies. Per exemple, analitzant com algunes responsabilitats i angoixes de l’adultesa s’estan transferint als infants en determinats contextos, o investigant les pressions als sistemes judicials per fer que infants cada vegada més petits es facin “responsables” de les seves accions (Cole i Durham, 2008).
A partir d’exemples com els anteriors, podem distingir, tal i com mostren Finn, Nybell i Shook (2009) -sense ànim de ser prescriptius ni conclusius-, 5 processos diferents, per bé que interrelacionats, a través dels quals les forces globalitzadores afecten les vides dels infants i configuren la ideologia, les orientacions i les pràctiques de les polítiques socials que se’ls hi adrecen: la mercantilització, la marginalització, la medicalització, la mobilització, i la militarització. En desenvoluparem quatre d’elles[1] amb més detall:
- Mercantilització
La concepció moderna de la infància rau en bona part en considerar-la un reialme protegit de les forces del mercat i les seves polítiques. Tanmateix, unes de les premisses principals de les teories i estratègies neoliberals ha estat la defensa i glorificació del mercat com la millor “guia” per l’acció humana (Harvey, 2005). Aquesta consigna ètica, que presumeix que tot pot ésser tractat com una mercaderia, ha permès insinuar o directament promoure la privatització i la competència dins la infància en una diversitat creixent i novedosa de formes. Per començar, i de forma ben òbvia, els infants actualment se situen com a “consumidors” dins una economia global. Des dels jocs d’ordinador i consoles, fins a la roba de disseny, fins a cada vegada més sofisticades i tecnologitzades joguines i gadgets, i altres productes (Disney, etc.) de la indústria destinada al col·lectiu, tot aquest consum mostra com els infants són cada vegada més considerats “target” pels actors econòmics del mercat global. És cert que aquestes dinàmiques vénen de lluny, però s’han intensificat en les darreres dècades, amplificant les desigualtats i els sentiments i distincions de classe entre els infants amb capacitat familiar adquisitiva i els que no la tenen.
Amagades sota les pràctiques de consum conspicu (majoritàriament concentrades en països rics “occidentals”) de l’economia global, trobem formes emergents i divergents, però predominantment en condicions evidents d’explotació i/o formant part de l’economia submergida, de treball infantil (agricultura, indústria tèxtil, indústria d’extracció, servei domèstic, etc.) concentrat en la “perifèria” econòmica; només l’abordatge d’aquesta dimensió ja demanaria un article propi que no tenim espai de desenvolupar aquí… Una altra penosa forma d’explotació afavorida per les dinàmiques globalitzadores és el tràfic sexual infantil. Malgrat les advertències i els esforços de les institucions compromeses amb els Drets de la infància davant l’alarmant extensió del tràfic infantil i altres pràctiques delictives, les forces de la globalització econòmica neoliberal continuen expandint l’abast d’aquesta i d’altres inquietants formes de mercantilització dels infants i la infància.
Una altra forma de mercantilització que val la pena abordar té a veure amb la circulació internacional d’infants dels països pobres als països rics per motius d’adopció. Al marge de la discussió ètica i ideològica de fins a quin punt els processos d’adopció impliquen un interès lucratiu, el cert és que demanden transaccions econòmiques importants per poder realitzar tots els tràmits i obtenció de documentació, a banda dels costosos viatges per conèixer els possibles “candidats” a l’adopció i agilitzar les operacions. El paroxisme de tot plegat ha arribat per mitjà de la proliferació, en determinats països que ho permeten legalment, de la denominada “gestació subrogada”, que de facto implica la compra-venda d’un nadó, per mitjà del lloguer de l’úter de la “mare subrogada” (sempre procedent de les classes socials més empobrides i/o de països de la perifèria econòmica: Índia, Tailàndia, Brasil, Rússia, Ucraïna i altres de l’Est, etc.).
No podem oblidar tampoc en aquest bloc, tot i que no podem entrar-hi en profunditat, l’àmbit escolar, on la pressió globalitzadora ha cristal·litzat en polítiques educatives els efectes de les quals conflueixen en la privatització i mercantilització de l’ensenyament, així com en la penetració d’objectius i ideals economicistes en els sistemes educatius. En el nostre context més proper, el manteniment de dispositius segregadors com la doble xarxa escolar pública-privada/concertada així com les creixents retallades en recursos d’atenció a la diversitat i la desigualtat educativa esperonades per la darrera crisi econòmica, entre d’altres, estan tenint un impacte negatiu en termes d’equitat i oportunitats de promoció social. A Catalunya, per exemple, d’acord amb el darrer Anuari de l’Educació de la Fundació Jaume Bofill (2015), la inversió educativa el 2013 va ser de només el 2,8% del PIB, al mateix nivell de països com Perú, Laos o Guatemala. A més, el govern autonòmic va fulminar el 2014 el finançament de les llars d’infants municipals, el que ha implicat apujar notablement les quotes de matrícula…
Les famílies, i per tant els infants, més afectats per les retallades en els serveis educatius i socials, estan essent aquells amb condicions econòmiques més precàries i de classe treballadora. En el cas de molts infants immigrants o d’origen immigrant, a més, l’accés als dispositius públics de protecció social es veu clarament dificultada per la seva situació jurídica: cada vegada hi ha més famílies que no poden renovar les seves autoritzacions de residència i de treball i passen a situació d’irregularitat administrativa, si és que no han estat sempre immigrants irregulars. Amb aquestes condicions administratives, les polítiques socials i les prestacions compensatòries públiques es redueixen considerablement, situació que s’agreuja amb les retallades pressupostàries imposades des dels governs estatals i regionals. Tot plegat només provoca la persistència i/o l’augment de la pobresa d’aquests infants.
Una altra faceta de mercantilització menys evident però igualment en auge és tota la relativa a la “seguretat” i “protecció” tant “dels nostres infants”, com “envers els altres infants”, objectivats com a “infants en risc” i/o com a responsables de determinats pànics morals. Al voltant d’aquestes pors s’han expandit i consolidat diversos mecanismes materials i socials per a la perpètua vigilància i protecció dels infants, especialment entre les classes més acomodades: des d’una planificació inacabable d’activitats extraescolars supervisades i monitorizades (de pagament), fins a càmeres de seguretat (usades des que neixen, al bressol), o la dependència creixent i ubiqua dels telèfons mòbils com a eina per controlar els adolescents. Motivats per aquestes pors situades en l’espai públic urbà, moltes famílies restringeixen les activitats de lleure infantils a aquelles que passen per un consum o control mercantilitzat, deixant ben poc espai per la pràctica del joc lliure i no supervisat als carrers i places, la qual cosa limita sens dubte les seves habilitats per jugar i relacionar-se de forma independent.
Davant tot això, els actors responsables i implicats en els serveis públics d’atenció a la infància haurien de preguntar-se: a quins interessos serveix la transformació dels contextos infantils en dominis per al capital i els interessos corporatius, privats? Realment reverteix en el benestar de tots ells i elles? Sota quines condicions i desigualtats?
- Marginalització
Es tracta d’un àmbit que només pot separar-se analíticament de l’anterior dimensió de la globalització, ja que hi està inextricablement vinculat. Malgrat la infància i el seu benestar sempre formen part dels discursos orientadors dels grans eixos d’actuació política, el compromís i la preocupació reals per aquest benestar han estat marginalitzats en el nostre context polític i econòmic contemporani. Durant les passades dues dècades, els advocats de la globalització neoliberal han preconitzat que el suport a la llibertat dels mercats, la privatització dels serveis estatals i la retallada de l’estat del benestar conduirien a un creixement i expansió econòmiques que revertirien positivament sobre els més vulnerables. La darrera gran crisi econòmica ha mostrat fins a quin punt s’equivocaven, i justament un dels principals indicadors ha estat el creixement de la pobresa infantil, com mostren amb detall informes de diferents institucions que vetllen pel benestar del col·lectiu com Unicef, Creu Roja, o Càritas a nivell estatal…
En aquest sentit, l’aplicació de polítiques neoliberals sota la pressió de la globalització ha afeblit moltíssim la resposta del sistema de benestar i les polítiques familiars davant aquest panorama. Estudis de diversos autors (p. ex., Flaquer, 2010) i entitats (p. ex., FEDAIA, 2012) en el nostre àmbit local mostren com l’actual disseny del sistema de prestacions socials concedeix una menor protecció relativa a la infància que a la resta de la població. A això contribueix especialment el fet que les transferències a les famílies amb infants han estat i són escasses (especialment en comparació amb altres països europeus). Les últimes xifres consultades corresponen a l’any 2010 i és bastant probable que en aquests moments la situació sigui més crítica. De fet, a casa nostra aquest “efecte globalitzador” es suma una situació que ja ve de lluny, de mancances importants en la decidida creació d’un sistema sòlid de polítiques d’infància i família. Tal i com ho expressa l’analista Maria Truñó: “a Catalunya i a Espanya partim d’un dèficit històric en polítiques d’infància i suport a les famílies amb fills, entre d’altres, perquè socialment continuem pensant que els infants són de les seves famílies i que són elles les que se n’han d’encarregar com bonament puguin”[2].
En termes internacionals, els moviments de reforma que han demonitzat i patologitzat la “dependència” dels serveis públics, han marginalitzat alhora la preocupació pels infants. Una de les potències líders en hegemonitzar aquesta lògica han estat els EEUU. Presa de la lògica neoliberal, EEUU ha obert el camí a d’altres països per fer reformes centrades en responsabilitzar les persones de forma individual del seu propi benestar, o les ha exportat internacionalment pressionant amb el control sobre les majors institucions financeres globals: Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, o l’Organització Mundial del Comerç. Al mateix temps, els compromisos universals envers els infants s’han vist minats i debilitats, substituïts per aquest individualisme competitiu que emmascara alhora que exacerba les desigualtats existents. Així, per exemple, les retallades han estat força dràstiques, com ja hem mostrat anteriorment, en recursos clau per a l’equitat i la igualtat d’oportunitats entre els infants de diferents entorns socials, no només dins el sistema educatiu o sanitari, o en els serveis socials assistencials, sinó també pel que fa a la inversió en polítiques contra la segregació en l’àmbit del lleure i les activitats extraescolars (el que ha comportat un deteriorament dels espais públics pel joc i el reforçament de les barreres d’accés a activitats que reverteixen positivament en les trajectòries escolars i, doncs, de mobilitat social): investigadors en el context d’EEUU (Katz, 2004; Kozol, 2005) han mostrat els efectes nefastos de la desinversió dins aquests i altres àmbits (programes i actuacions per infants en risc, etc.) que centren les vides infantils en barris de classe treballadora. De ben segur que aquí aquests efectes no són gaire diferents.
Al mateix temps, no ho oblidem, en molts països dels anomenats en vies de desenvolupament, que es troben cada vegada més lligats a les vicissituds de l’economia mundial i exposats als canvis radicals en les economies del món “desenvolupat”, les famílies i els infants han de fer front en condicions més dramàtiques de desprotecció als “efectes col·laterals” d’una crisi que ells no han provocat (Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides, 2009).
- Medicalització
Un tercer eix força lligat al de la mercantilització, és el de la medicalització (especialment en l’àmbit de la salut mental), dins el qual els problemes i les preocupacions relatives als infants són interpretats en termes mèdics, és a dir, se’ls hi atribueix significació a través de l’aplicació d’etiquetes de diagnosi clínica, i, doncs, són sotmesos a una miríade de tractaments psicofarmacològics. D’acord amb alguns estudiosos, tan intens ha estat aquest procés de medicalització que fins i tot sembla que la infància sencera ha estat construïda com una forma de patologia que ha de ser monitoritzada, conduïda, tractada i/o continguda. Durant les passades tres dècades, hem estat testimonis de la proliferació de categories diagnòstiques per anomenar i classificar les patologies de la infància, així com d’un creixement exponencial en la prescripció de medicaments per tal de controlar i contenir els nens i els adolescents “problemàtics”, de forma que infants cada vegada més i més petits (hi ha cada cop més casos d’infants menors de 3 anys medicats amb antidepressius, o estimulants…) han de carregar amb el pes de diagnosis (depressió, trastorn bipolar, etc.) fins no fa tant considerades exclusivament pels adults.
Curiosament, és en uns temps en què el suport públic de l’estat del benestar als serveis pels infants i les famílies ha minvat ostensiblement alhora que l’alarma social sobre l’estat de la salut mental infantil s’ha generalitzat. No és pas casualitat. Tal i com adverteixen alguns professionals de la psicologia i la psiquiatria (López Castilla, 2015), en uns contextos com els nostres la invenció o extralimitació de malalties ja existents a amplis sectors de la població, com els infants, no només és una forma de control social (Moral, 2998; Manuel, 2010), reflex dels designis culturals i morals dels nostres temps, sinó també un lucratiu negoci per a les indústries, altament globalitzades, cimentades sobre la salut (Blech, 2005; Martínez, 2006). L’atenció a la salut infantil, doncs, no és aliena al fenomen de transformar situacions normals en patològiques i generar malalties a partir de situacions potencialment tractables. Aquesta patologització no es tracta, per tant, de quelcom inherent als canvis en el comportaments dels infants, sinó que el que ha anat canviant, en ares de la globalització, és la forma amb què la infància és vista en les nostres societats capitalistes contemporànies, fent equivaler “conducta inapropiada” (terme catchall) a “conducta patològica”.
Un cas paradigmàtic d’això és la consolidació del denominat Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDA-H), suposadament un dèficit neurològic objectivament diagnosticable i tractable mitjançant una medicació més o menys intensa segons el cas. Només a Espanya, es calcula que a finals de la primera dècada del s.XXI hi havia uns 400.000 infants i adolescents diagnosticats amb TDA-H (Fernandez-Jaen, Fernández-Mayoralas, Calleja y Muñoz, 2007). Nombroses veus crítiques (sobre tot en equips interdisciplinars d’experts en ciències de la salut i ciències socials) s’han aixecat en paral·lel a aquest creixement desorbitat de casos per posar en dubte les bases clíniques d’aquest trastorn i els mitjans farmacològics de tractament. Uns protocols que actualment estan guiant multitud de professionals, independentment de les seves intencions ètiques, cap a severes pautes de medicalització de la infància i l’adolescència en grans àrees del planeta.
Com dèiem, no podem dissociar la crítica a la medicalització de la infància de les negligències o desatencions de molts d’aquests infants respecte als ambients tòxics (en quant a condicions de vida, de segregació social, etc.) en els quals han de (mal)viure. Potser l’exemple més extrem que ens serveix per argumentar aquesta necessitat el trobem en el deteriorament dels recursos d’atenció a la infància en risc. A mode il·lustratiu, fa uns mesos (febrer de 2017[3]) alguns sindicats denunciaven la “greu situació” en què es troben els Centres Residencials (CRAE) per al col·lectiu a Catalunya, en els quals hi viuen prop de 2.800 menors, atès que molts es troben “massificats i sobreocupats”, fins el punt que “en alguns casos hi ha menors que dormen al terra, sense llit ni habitació”. A rengló seguit s’advertia de l’ “elevadíssim nombre de menors amb greus trastorns mentals” en aquests centres, alguns d’ells “altament medicalitzats amb fàrmacs psiquiàtrics”, pel que reclamaven la creació de Centres Residencials Terapèutics per tractar de forma personalitzada aquestes situacions, a més de l’augment de les ajudes econòmiques i professionals per a les famílies que acullen aquests menors, així com l’increment de places als Centres Residencials d’Educació Intensiva, entre d’altres mesures socials.
Quan es cedeix a la pressió atomista d’enfocar els problemes infantils només des de la dimensió individual, descuidant el context social més ampli, els professionals, tècnics i treballadors socials de l’atenció directa als infants perden una oportunitat crítica d’entendre com la globalització i el neoliberalisme moldegen les vides dels infants i la forma en què les entenem, limitant les possibilitats per desenvolupar intervencions que atenguin els múltiples eixos dels quals en depenen els seus estats de salut i benestar.
- Mobilització
Per últim, i en contrast amb les anteriors, abordem una dinàmica globalitzadora amb impactes certament positius sobre el nostre col·lectiu. Tal i com constaten Finn et alt. (2010), malgrat, i en resposta a, els discursos, les polítiques i les pràctiques adultistes que configuren els significats i les experiències de la infància, els propis infants s’estan mobilitzant. S’estan definint a ells mateixos com a actors socials amb la finalitat de participar i fer sentir la seva veu en totes les instàncies on es prenen decisions que els afecten, convertint-se en activistes per al canvi polític i social. En aquesta tasca, mica en mica estan aconseguint posicionar-se com a actors globals, que sumen compromisos i esforços en la defensa del seu benestar i contribucions a les seves societats.
Els adults hauríem de reconèixer plenament l’agència dels infants com a productors ara i aquí (no simplement projectats en el futur) de significats, com a teòrics que posseeixen de forma col·lectiva una vida cultural, política, moral i intel·lectual ben rica. Un primer pas per poder fer-ho ha estat la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, aprovada el novembre del 1989, i ratificada al llarg dels anys 90 del segle passat per 191 dels 193 Estats membres de les Nacions Unides, convertint-se en el document internacional més consensuat de la història de la humanitat. La Convenció suposa, almenys en el pla intencional, l’inici d’un nou període per a la infància, que deixa de ser considerada únicament com a subjecte de protecció i beneficència, per passar a ser reconeguda en el seu protagonisme social i els seus drets de ciutadania. La Convenció conté 54 articles que es basen en quatre pilars principals: la no discriminació, l’interès superior de l’infant, el dret a la vida i la perspectiva de la infància. Es tracta del primer tractat internacional específic sobre la infància que reconeix per primera vegada als infants drets socials, econòmics, culturals i polítics, és a dir, els reconeix com a ciutadans de ple dret. El caràcter vinculant de la Convenció, a més, la fa d’obligat compliment per als països que l’han ratificat –tots, excepte, simptomàticament, els Estats Units, i Somàlia. L’estat espanyol va adoptar la Convenció a l’any següent, i Catalunya la va fer seva amb l’aprovació de la Resolució 194/III, de 7 de març de 1991, on es proclama, entre altres qüestions, l’interès superior de l’infant, i s’afirma la necessitat de fer conèixer aquests drets a la ciutadania en general.
La Convenció reconeix, entre d’altres, el dret a un nom, una família, i una ciutadania; el dret a l’educació, a un entorn segur, a l’atenció sanitària i unes condicions de vida adequades; i el dret a viure lliures de violència i explotació (Nacions Unides, 1989). En el terreny internacional s’ha consolidat una certa tradició que, considerant que tots els drets són igualment importants, els agrupa a l’entorn de tres principis, coneguts com les “3 Ps”. Els dos primers, drets de Provisió i de Protecció, es refereixen als drets tradicionals, mentre que el tercer, Drets de Participació, està relacionat amb els drets i llibertats civils, reconeixent explícitament als menors d’edat per primera vegada en l’escenari internacional (Casas et alt., 2008). A la Convenció els drets de participació són: el dret d’opinió (article 12), la llibertat d’expressió (article 13), la llibertat de pensament, de consciència i de religió (article 14), la llibertat d’associació (article 15), la protecció de la vida privada (article 16), el dret a una informació adequada (article 17).
Precisament amb la finalitat de la promoció activa dels drets de participació social auspiciada per la Convenció, han florit marcs d’acció internacional com la Child Friendly Cities Iniciative (http://childfriendlycities.org/) impulsada per UNICEF, la qual ofereix un exemple ben palpable i poderós de les possibilitats d’arrelar els principis dels drets dels infants en accions concretes a escala tant local com global. Aquesta iniciativa proveeix d’eines i orientacions per promoure la participació dels infants en tots els assumptes públics que els importen. Una ciutat Child friendly és un sistema local de bona governança compromès amb la implementació efectiva dels drets dels infants per a tots els seus petits ciutadans. Queda molt camí encara per recórrer en aquest terreny, però experiències com les dels Consells Infantils Municipals i els Consejos Municipales de Infancia i Adolescencia, en el cas de Catalunya i Espanya, són petites llavors des d’on créixer en la materialització de la participació infantil.
I en referència directa als efectes de la globalització en el marc dels Drets de la infància, cal destacar el treball realitzat per algunes ONG, com Save The Children, tot denunciant ja fa uns anys (Globalisation and Children’s Rights: what role for the private sector, 2002) les implicacions per als infants de dues dimensions econòmiques principals de la globalització econòmica, especialment en els països empobrits de la perifèria: les inversions privades estrangeres, i la privatització de serveis bàsics, introduint lògiques neoliberals en l’accés a l’atenció sanitària, l’educació, l’aigua i altres recursos, o les energies… I criticant durament els efectes d’aquesta globalització sobre l’equitat, la qualitat i la capacitat d’uns serveis mercantilitzats per garantir els drets més bàsics dels infants.
Una altra faceta interessant dins les dinàmiques globalitzades de mobilització és l’ús creixent dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies per part de nens i adolescents, que els utilitzen per explicar les seves històries i experiències, criticar els sistemes polítics i econòmics en els aspectes que els afecten, i establir vincles que creuen les fronteres culturals, geogràfiques, nacionals i generacionals. Les expressions pròpies vehiculades a través de la parla oral, el teatre, la poesia, o la música (p. ex., el hip hop) transmeten globalment les seves visions i forgen connexions entre nois i noies de procedència i entorns molt diversos.
Per concloure…
En aquest article ens hem focalitzat en dibuixar breument quatre dimensions o processos a través dels quals operen les forces de la globalització en relació amb la infància. La intenció no és una altra que suscitar la reflexió crítica entre els professionals i tècnics de l’atenció educativa, sanitària, i social en un sentit ampli sobre les formes amb què les consignes i lògiques (de tall neoliberal) predominants dins aquests processos penetren les polítiques socials i les pràctiques socials quotidianes d’atenció al col·lectiu infantil i adolescent. Amb d’altres paraules, visibilitzar de forma sistemàtica els vincles entre infància i globalització esdevé d’utilitat per repensar les polítiques públiques i el treball social que se li adreça en un context local determinat. Per últim, amb la darrera dimensió de “mobilització”, hem volgut cridar l’atenció sobre la importància i la necessitat d’estimular les xarxes de suport global i transnacional (sota el paraigües de la Convenció) per i entre els infants de forma que acompanyin les seves aliances i les contribucions al canvi social, garantint que puguin ser veritables agents actius capaços de fer sentir les seves veus i els seus projectes.
[1] Deixem fora les dinàmiques i experiències globalitzades associades a la militarització perquè, en contrast amb el context estatunidenc, d’on prové la font que inspira aquesta classificació, en el context europeu té un pes menys significatiu.
[2] http://diarieducacio.cat/blogs/senderi/2015/04/29/els-fills-dels-altres-o-els-infants-de-tothom-desigualtats-i-pobresa-en-la-infancia/
[3] http://www.lavanguardia.com/vida/20170222/42226420258/cgt-denuncia-la-grave-situacion-de-la-proteccion-a-la-infancia-en-cataluna.html
Barcelona, 24 de maig de 2017