Globalització i proteccionisme

 

Joan Carles Gallego i Herrera

Ex-secretari general de CCOO Catalunya

 

 

 

D’un  temps ençà el fantasma del populisme aïllacionista s’agita darrera les fronteres de l’ordre l’establert. Ens alerta del “mal”, qüestiona “certeses” i proposa “simpleses”. Amb indiferència envers les causes de la seva aparició és criticat per les formes de la seva expressió. Però aquest populisme creix i avança i concreta respostes polítiques, amb amplis suports socials, que prometen aixecar barreres proteccionistes per oferir un espai tancat ple de seguretats i auto suficiència. Així el Brexit, l’elecció de Trump, l’auge de l’extrema dreta i del sentiment xenòfob a Europa s’explica per l’oferta de certeses simples que ens protegeixen d’un futur desesperançat.

La proposta política proteccionista és la resposta en clau populista conservadora i reaccionària als malestars que genera la globalització. L’anàlisi immediat i simple de la realitat mostra com la globalització genera pèrdua de drets socials i econòmics en la majoria de la població i castiga de forma especial les classes mitjanes, la classe treballadora estable i amb drets, que veu esvair-se la seva zona de confort i les expectatives de futur dels seus fills i filles. Una realitat on arrela el creixement d’una resposta proteccionista com a contrapunt a la lliure circulació de mercaderies i, en especial, de treballadors i treballadores que facilita la globalització.

La manca d’anàlisi crítica en relació a les polítiques concretes que generen la base institucional, material i cultural on creix el malestar i la insuficient proposta política d’esquerres en relació a alternatives polítiques creïbles, facilita l’auge dels valors més extrems de la dreta. Aquests valors que volen salvaguardar la seguretat individual en base al tancament, aïllament, l’autosuficiència i la protecció vers tot allò diferent, estrany, incert.

La indistinció amb que els diferents governs d’Europa han acceptat les receptes polítiques d’austeritat dogmàtica imposades per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i els Fons Monetari Internacional (la troika), ha contribuït al desencís polític i allunyament institucional de la ciutadania. També a Catalunya, sota governs de CiU primer i en coalició amb ERC després, i a Espanya, amb el PSOE o el PP, les polítiques aplicades han estat mimètiques, gens diferenciades de les receptes dictades i aplicades al conjunt de la UE. L’obsessió de les diferents forces al govern per ocupar el centre polític i demostrar responsabilitat fiscal mentre s’és incapaç de contrarestar –en el discurs i en les polítiques- el dogma neoliberal imposat, allunya a amplis sectors socials del marc institucional establert i de la seva representació política. Els greus efectes socials d’aquestes polítiques, la pèrdua d’expectatives de canvi i la manca d’oferta política alternativa creïble fa créixer la indignació. Així s’explica en bona part el que ha estat l’emergència de noves ofertes polítiques que ací convulsionen l’escenari polític del bipartidisme i a Europa trastoca, també, el mapa institucional.

Les dinàmiques proteccionistes que apareixen darrerament, les que expliquen el Brexit, l’elecció de Trump o l’auge de l’extrema dreta, aborden el malestar confrontant-se amb la globalització, però no qüestionant la vigència de l’ultraliberalisme que dirigeix les relacions econòmiques internacionals en un món cada cop més obert i interdependent. La globalització entesa com mobilitat mundial de persones, idees, mercaderies i capital ha existit sempre i, amb més o menys intensitat, s’ha desenvolupat en diferents àrees del planeta. És cert que l’acceleració tecnològica i la seva aplicació a la comunicació i el transport ha fet el món més petit i facilitat la mobilitat i la interrelació. Permet que les estructures jeràrquiques piramidals es converteixen en xarxes horitzontals, però no qüestiona capacitat de control i direcció des del nucli central, que pot ser igual o superior, ja que el nucli de poder pot ser més petit però també més potent. Un procés de globalització d’una economia mundial financiaritzada, que tot i els cants de sirena i promeses de canvi realitzats el 2008 arran la fallida del sistema financer internacional, segueix aprofitant-se de la feble regulació. Els escassos controls al moviment de capitals permeten al sector financer augmentar la seva posició de poder i supeditar els processos productius i les relacions comercials internacionals a la recerca de la major rendibilitat, obviant responsabilitats socials i ambientals.

Les dinàmiques de descentralització productiva i deslocalització creixen en aquesta realitat. Indústries que identificaven un territori, i el definien social i culturalment, es traslladen a d’altres països on es pot produir a més baix cost i on és possible obtenir rendibilitats més altes i més ràpides a les inversions financeres. Ho hem vist aquests anys de crisi i recessió. Les arrels industrials ja no es determinen per la proximitat a la matèria primera, ja que els costos de la seva mobilització és una variable més, no la determinant, que gaudeix de les avantatges dels canvis operats en el transport i l’energia. Les idees, l’organització, la innovació, són bens intangibles d’ubicació global en un món on la comunicació planetària és immediata. Deslocalització per produir productes més barats que després ens venen a nosaltres.

Processos que generen atur i desocupació, que pressionen a la baixa les condicions salarials i de treball. Descentralització productiva que permet externalitzar el risc de la gran empresa al petit proveïdor, de l’empresa a la contracta o subcontracta i l’autònom. Externalització del risc que té en el treballador la darrera baula, la més feble, d’una cadena on la flexibilitat és la nova icona per determinar la competitivitat productiva i que, per tant, justifica la devaluació del dret laboral per garantir la lliure disponibilitat del treball a les necessitats de la rendibilitat empresarial.

És cert que l’impacte negatiu de la globalització en els drets dels treballadors, tant en els països desenvolupats com en els països en desenvolupament, que la pròpia gestió de la crisi ho ha accentuat, ha deixat a milions de treballadors en l’atur, en la pobresa i en la precarietat. Sens dubte la manca d’eficàcia del Dret Internacional del Treball i de l’acció de la OIT explica la situació. Però precisament això comporta treballar per dotar de més eines a aquesta acció mundial que doti d’eficàcia un conjunt de regles globals que garanteixin el treball decent arreu, en els termes que determina la pròpia OIT, i reforçar les organitzacions internacionals dels treballadors, el sindicalisme internacional, per fer de contrapès d’un procés de globalització que bandeja els drets laborals i les demandes socials.

Descentralització productiva i deslocalització pressionen a la baixa també els controls mediambientals i els compromisos socials de les empreses. El mantra de la competitivitat és l’argument suprem al que hem de sacrificar drets socials, laborals, ambientals i… democràtics. Pagar impostos, redistribuir la riquesa, mantenir l’estat del benestar, drets laborals, són estigmatitzats com a frens a la competitivitat i han de ser sacrificats.

És la forma en què es produeix i dirigeix la globalització el que consolida i aprofundeix les desigualtats a nivell planetari i a nivell local. No és la globalització en sí, sinó el marc polític institucional global que la governa. Si bé és cert que milions de ciutadans al món han sortit de la situació d’extrema pobresa, també ho és que s’ha consolidat una fractura important en determinats països que no tenen  alternativa ocupacional que no passi per la mobilitat de persones disposades a treballar a preus molt baixos a qualsevol lloc. Així la migració es tradueix en un element més de pressió a la baixa dels salaris i els costos laborals en els països desenvolupats i en una font que alimenta l’economia submergida.

És en aquest marc, i en absència de proposta política progressista basada en programes de benestar social, regulació laboral, protecció social i mediambiental, on apareixen les propostes polítiques tipus Trump,  Brexit o Le Pen que prometen protecció “pels de casa”, que alimenten les pors i el fanatisme que poden créixer amb facilitat. Són propostes que van en sentit contrari a la història, al propi desenvolupament tècnic i científic de la societat, ja que difícilment es pot limitar la lliure circulació d’idees, bens, serveis i persones, aixecant de nou uns murs que varen ser enderrocats fa temps. Sens dubte aquest llarg procés de construcció d’un nou ordre internacional resta inacabat i és ple d’insuficiències, en especial un dèficit de govern democràtic global, i ha de ser revisat. Però difícilment pot ser negat.

Hi ha problemes planetaris comuns en el terreny del medi ambient i el canvi climàtic, les cadenes de producció de valor de les empreses avui ja són globals, l’amenaça terrorista és un fenomen també mundial, la desigualtat és un fre al creixement i desenvolupament i la pobresa és una amenaça a la cohesió social. Aquestes són unes realitats a les que la resposta proteccionista no és funcional. Ni socialment acceptable. El proteccionisme de Trump, del Brexit, de Le Pen, no obvia l’existència de la globalització, però es planteja intervenir-hi des de dins la frontera i, per tant, competint en base a la pèrdua de drets socials i laborals i l’afebliment de la democràcia, alimentant valors insolidaris i individualistes, alimentant odis i fanatismes. No vol regles justes i equilibris socials i territorials per a les interrelacions econòmiques mundials, sinó reforçar la pròpia avantatge comparativa d’un intercanvi desigual, on la millor posició relativa s’assoleix a costa de l’augment de la bretxa entre països i dels drets i les persones del propi país.

Sens dubte la globalització i l’apertura de les societats genera canvis importants en la relació entre el poder econòmic i polític a les societats i en la gestió dels governs. El poder econòmic es va concentrant cada vegada més, limitant la capacitat d’acció dels governs però sobretot establint posicions dominants, especialment del sector financer, que limiten la competència, condicionen les inversions i eliminen proteccions. Cal regular aquests canvis, aquestes relacions de poder, però sobretot sabent qui són els guanyadors i els perdedors de l’actual procés de globalització per capgirar les polítiques que ho provoquen. Del contrari el malestar social creixent, alimentat per la pèrdua de drets i la manca d’expectatives, engreixarà les files electorals de les propostes populistes i proteccionistes.

Però aquesta realitat no pot obviar que en una mirada de llarg abast constatem que avui estem millor que fa 100 anys, que en fa 50 o que en fa 30. Cada cop més persones tenen accés a les noves tecnologies de la informació i comunicació, la productivitat augmenta per aplicació d’aquestes noves tècniques, la capacitat d’innovació i l’augment general del coneixement. El procés d’integració econòmica dels darrers 35 anys ha estat molt intens, gràcies especialment a la revolució de les comunicacions, el transport i l‘energia. La renda per habitant mundial s’ha doblat i la pobresa extrema ha passat del 40% al 10% de la població mundial, l’analfabetisme ha disminuït del 50 a l 15%, han emergit països que tornen a ocupar una posició en el repartiment de la riquesa global. És cert que això no ha estat igual arreu i per a tothom. Ha estat més intens a Àsia, Europa de l’Est i Amèrica Llatina. Àfrica ha quedat relegada, però tot i això la pobresa també s’ha reduït del 60% al 40%.

Des de la fallida del sistema financer i la propagació de la crisi econòmica el 2008 el creixement econòmic global s’ha ressentit i s’han generat dinàmiques de replegament en les polítiques nacionals. La ruptura de la tendència de creixement que es va iniciar els passats anys 80 ha generat nous desequilibris i ha fet créixer la desigualtat entre països i a l’interior de cada país. Els darrers 30 anys la mitja global del PIB per càpita ha crescut un 25%. Però ho ha fet de forma diferent pel 20% més pobre, que ha vist créixer la seva renda per càpita en un 40%, que pel 5% més ric que l’ha augmentat un 60%. Mentre, el que anomenem les classes mitges occidentals, entre el 75% i el 90% dels més afavorits de les societats, només ha vist créixer la seva riquesa en un 5%, el que explica en bona part el perquè són precisament aquests els sectors que més expressen el malestar i la pèrdua d’expectatives de futur en l’actual context.

Les polítiques amb que s’ha abordat la crisi els darrers anys ha generat inseguretat econòmica –precarietat, atur, caiguda de la protecció social- i ha difuminat les expectatives d’amplis sectors socials. La fórmula de l’austeritat ha limitat la capacitat d’intervenció autònoma dels estats i ha comportat la rebaixa de bona part de les garanties socials. Però ha afectat de manera important precisament a aquells sectors que més s’identificaven amb els valors liberals i cosmopolites (multiculturalisme, laïcisme, tolerància, etc.) que es troben desprotegits i abandonats per les forces polítiques dominants. Ni els governs locals ni les institucions globals no han estat capaces de generar confiança de futur. Això genera desafecció política.

Correm el perill que la resposta al lliure comerç, a la lliure circulació de persones, mercaderies, informació i capitals i a la integració econòmica dels països, segueixi la llei del pèndul i atribueixi tots els mals de la crisi, l’estancament econòmic, la creixent desigualtat i la injustícia social, a la globalització sense més. I que el rebuig a la globalització ens porti a al proteccionisme, a l’aïllament i l’autarquia. És necessari orientar l’economia mundial vers el desenvolupament sostenible social i ambientalment si es vol vèncer la desafecció social i això passa per canviar les polítiques amb que s’està dirigint avui la globalització, redefinir el paper dels organismes internacionals i buscar fórmules de globalitzar i democratitzar la intervenció política.

A les acaballes del segle passat un ampli moviment antiglobalització va fer convergir diferents àmbits polítics i socials en la critica social a la globalització. Un moviment divers, crític amb un procés de globalització que beneficiava les grans multinacionals i els països rics, que consolidava la desigualtat i estenia la pobresa, que atacava el model d’estat del benestar i precaritzava el treball i que era refractari amb la democràcia. Vist avui aquell anàlisi dibuixa el present. Però el moviment antiglobalització no fou simplement una resposta negativa a la realitat. Va evolucionar configurant-se com a  “altermundista” i sota el lema “un altre món és possible” (i necessari hem d’afegir) va traduir l’anàlisi crítica i la denuncia en l’exigència d’una globalització que posi al centre el desenvolupament humà, els valors socials, el respecte al medi ambient. Un moviment confrontat amb el neoliberalisme, amb l’acció i els valors que s’establien des del FMI, el BM i l’OMC.

Aquest moviment anualment actualitza critica i propostes en les trobades del Fòrum Social Mundial –recordem Portoalegre-. Interfereix en el pensament únic que impregna en el conjunt social els valors de la resignació i la inutilitat de l’acció col·lectiva i el canvi social. Un moviment ampli, d’abast internacional, que ha mantingut la capacitat de respondre, tot i en posició de minoria social i amb febles altaveus mediàtics, a una hegemonia ideològica global que avui dirigeix aquest procés de globalització sense regles ni controls que no siguin els marcats i determinats pels centres del poder econòmic i financer mundial. El moviment va fer un salt important en la seva articulació en la lluita contra la guerra i per la pau. Un moviment que en l’actualitat es reflecteix en la campanya antiTTIP i StopCETA o en la resposta social a les polítiques insolidàries i repressives de la UE en la crisi dels refugiats.

Hi ha un ampli moviment planetari crític amb el paper i funció dels organismes internacionals (troica) que “governen” les relacions econòmiques internacionals i que alimenten espirals de dependència econòmica nord/sud- i regressió de drets i llibertats; que imposen endeutaments i polítiques ultraliberals, que consoliden les situacions de pobresa i desigualtat que es diu voler combatre. La crítica és al paper dels organismes internacionals que actuen com extorsionadors dels governs dels països econòmicament dependents, als que forcen a aplicar polítiques antisocials.

La critica al procés de globalització ho és a les polítiques avui dominants i és per tant una exigència de canvi. No s’invalida el procés de mobilitat internacional de idees, informació i coneixement, de persones, mercaderies i serveis, de tecnologia i capitals. Es qüestionen les polítiques pels efectes que genera. La circulació global –de persones, mercaderies i capitals- fa segles que es produeix. Amb unes regles o altres. En èpoques de manera més lenta i altres més ràpid i s’ha anat desenvolupant amb diferents nivells d’intensitat en diferents àrees del planeta. Els països petits i en vies de desenvolupament necessiten del comerç internacional pel seu desenvolupament i eliminar la pobresa interior, l’alternativa de l’autarquia o autoabastament el deixa en posició pitjor, de subordinació i submissió.

Davant de l’auge del populisme proteccionista cal reforçar una posició política alternativa que ofereixi respostes als problemes reals i retorni l’esperança a la ciutadania que “un altre món és possible”. Ser conscient que l’actual interdependència dels països en un context global com l’actual no es pot respondre en exclusiva des de polítiques nacionals, però també que les polítiques nacionals han de respondre als problemes concrets al temps que interfereixen en les dinàmiques globals. Per això avui cal reforçar les mesures de protecció social i d’impuls del treball de qualitat i amb drets, recuperar el valor de la redistribució de la riquesa a partir d’un sistema fiscal suficient i just, promoure la inversió pública social orientada a reforçar la capacitat d’innovar i cooperar en l’entorn econòmic i obrir-se al món, establir controls i garanties d’utilitat social del capital financer.

És possible respostes polítiques nacionals que recuperin l’esperança i reprenguin una via de desenvolupament econòmic, social i sostenible. Cal entendre que cal més Estat i més democràcia per embridar el mercat un cop s’ha demostrat, per activa i per passiva, que el funcionament lliure d’aquest, sense regles ni controls, només beneficia a pocs –els que parteixen en situació d’avantatge per la posició de poder que ocupen- i perjudica a la immensa majoria. La diferència de la posició de partida o la posició de domini, l’accés a les eines d’informació i la distinta capacitat de decisió, qüestiona el sagrat dogma de la llibertat de mercat i justifica la necessitat d’una intervenció democràtica, establint regles i controls que limitin la desigualtat que es genera. Regles i controls, però sobretot transparència i democràcia són receptes fonamentals.

Però ho és també definir un marc d’intervenció global que eviti respostes autàrquiques i proteccionistes. Necessitem més Europa, però una Europa bastida sobre una major unitat política, social i fiscal i no en l’exclusiva unió econòmica i monetària sobre la que actualment pivota i que s’imposa des de institucions no representatives, com la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, i dictant normes alienes a les necessitats socials. Ens cal una Europa que disposi d’un Pressupost amb capacitat d’impulsar polítiques i mesures orientades a la plena ocupació i a la cohesió social, que persegueixi l’equilibri territorial i la garantia d’igualtat de drets, que promogui valors i elimini barreres i discriminacions. Caldrà revisar l’arquitectura institucional d’aquesta UE, dotant de major competència al Parlament i supeditant el paper i la funció de la Comissió a la representativitat democràtica. Caldrà apuntalar i reforçar un pilar social, on la garantia de drets laborals i socials sigui exigible arreu i no siguin  valoris devaluables a canvi de competitivitats i rendibilitats. Caldrà un nou paper al Banc Central Europeu que incorpori l’objectiu de la plena ocupació i vigili i limiti el capital financer en les seves dinàmiques especulatives. Caldrà contribuir a la lluita contra els paradisos fiscals i promoure una fiscal social i ambientalment justa.

Hi ha marge per donar una resposta no proteccionista als problemes actuals. El perill del proteccionisme rau en que no pretén combatre les polítiques que estan en la base del malestar social existent, sinó simplement tancar fronteres per reforçar un model de relacions desiguals entre països i també entre persones. Darrera la proposta proteccionista es sustenten valors individualistes i mercantilistes que contribuiran a fer societats menys democràtiques, més insolidàries, més pobres i més desiguals. La resposta proteccionista promet solucions fàcils aixecant fronteres i estigmatitzant l’estrany, però no qüestiona les bases de la ideologia neoliberal ni les polítiques austeritàries que han generat el dolor i malestar.

Front al proteccionisme hem de reforçar la capacitat d’intervenir globalment a partir dels problemes locals. Aïllats i tancats no superarem els problemes que genera l’actual model de globalització. La devaluació dels drets laborals, la pèrdua dels drets socials i la negació dels drets ambientals es fonamenta en l’hegemonia de la ideologia neoliberal que és justifica pel mantra de la competitivitat i la voluntat d’augmentar la taxa de guanys i l’acumulació de poder i riquesa en poques mans. El proteccionisme no aborda aquestes qüestions, al contrari les reforça, perquè en un sistema econòmic mundial la inexistència de regles de joc comunes i globals per a les relacions econòmiques i comercials entre països reforça l’estratègia del dumpig social i aquest ja sabem que recau en les esquenes dels treballadors i treballadores i en la devaluació de les condicions de treball i de vida del conjunt social.

Reforçar l’acció global partint dels problemes locals ens ha d’obligar a construir espais d’intervenció social a nivell mundial. En aquest sentit és important l’espai que juga el sindicalisme internacional, la Confederació Europea de Sindicats i la Confederació Sindical Internacional. Una acció sindical global que ha de pressionar per reforçar els espais d’intervenció i diàleg social, sigui davant el G-20, sigui davant la Comissió Europea, per tal de situar les propostes i exigències del moviment dels treballadors i l’horitzó de globalització dels drets. Reforçar el paper i les funcions dels comitès sindicals –europeus, mundials- a les grans empreses transnacionals que no només coordinin sinó que dotin d’estratègia global l’acció sindical a l’empresa per disputar l’estratègia empresarial i forçar la responsabilitat social i global d’aquestes empreses globals. Una responsabilitat social, exigible i vinculant, que ha de comportar l’establiment de protocols d’actuació negociats i pactats amb la representació els treballadors que determinin per a les empreses que formen part d’aquesta cadena mundial de valor el compliment de les regles del treball digne, l’eradicació del dumping social i ambiental i el respecte als drets i llibertats sindicals arreu.

Cal dotar d’eines i institucions eficients que interfereixen en l’actual globalització, fent jugar a determinades institucions internacionals un paper actiu i eficaç per combatre les desigualtats i els fonts de l’actual malestar, per estendre drets i limitar els abusos. Així reforçar a OIT i la seva funció de regulador de dret laboral internacional, la creació d’un Fons Mundial contra la pobresa, l’establiment de la Taxa Tobin a les transaccions financeres i l’eliminació dels paradisos fiscals, la democratització del FMI i de l’OMC, etc., són alguns dels mecanismes possibles. Promoure un marc de regles i controls que superin les imperfeccions i injustícies del lliure mercat i crear instruments de compensació i intervenció que permetin un desenvolupament global més harmònic i equilibrat.

L’alternativa a l’actual model de globalització no es combat amb l’aïllament i l’autarquia que proposa el populisme proteccionista, sinó amb la construcció i execució de polítiques, locals i globals, que canviïn les bases materials que l’originen.

Barcelona, 25 de maig de 2017