Gabriel Flores
Economista
Poques paraules han tingut en les dues últimes dècades tant èxit en l’ús comú i acadèmic com la globalització. Popularitat que porta associada una inevitable manca de precisió que converteix al concepte en un calaix de sastre que abasta múltiples processos de molt diferent naturalesa (Flors i Luengo, 2006).
La globalització ha suposat la intensificació del comerç mundial de béns i serveis, que s’ha multiplicat per 7 des de 1980. I ha generat un fenomen d’enorme rellevància que distingeix i defineix l’actual onada globalitzadora: l’extrema mobilitat internacional del capital. El 2008, el comerç mundial de béns i serveis rondava els 14 bilions de dòlars l’any, xifra molt inferior a uns fluxos financers que suposaven una mica més de 3 bilions al dia. Les operacions financeres s’han independitzat del comerç, animades per una lògica especulativa en la qual predominen les operacions a curt i molt curt termini. Aquesta financiarització ha facilitat que els grans grups empresarials desenvolupin els seus processos productius en llargues cadenes de valor, desconnectin els espais de producció dels mercats de venda i deslocalitzin els seus beneficis fora dels territoris dels Estats en què desenvolupen la seva producció.
La globalització ha proporcionat un avantatge crucial a les empreses multinacionals en dues qüestions molt importants. D’una banda, en la pugna per distribuir la renda generada i negociar salaris i condicions de treball, limitant les possibilitats del diàleg social i la negociació col·lectiva. De l’altra, en afeblir substancialment el poder dels Estats per imposar regles i aplicar-les als grans grups empresarials que, en sentit contrari, reforcen la seva influència en terrenys tan importants com impulsar reformes del mercat de treball, desregular mercats i operacions financeres, retallar despesa públic o privatitzar l’activitat econòmica rendible que realitza el sector públic. Suposa, en conseqüència, una reducció de les opcions que pot triar la ciutadania i, per tant, l’afebliment de la democràcia. No pot estranyar que la globalització hagi generat propostes i corrents antiglobalitzadores, tant a destra com a sinistra.
La inquietud de bona part de la societat davant la globalització i els seus efectes s’ha manifestat en l’últim any amb rotunditat. Des del referèndum del Brexit fins a l’ascens electoral de Le Pen a les últimes presidencials franceses, passant per l’accés a la Casa Blanca de Trump. L’aposta neoproteccionista i antiglobalitzadora de dretes o extrema dreta carrega els seus arguments amb tintes xenòfobes que centren les seves crítiques en la immigració i en els perills que suposa per a la seguretat i la identitat nacional. Curiosament, la prèdica antiglobalitzadora de les dretes es despreocupa del més important component de l’actual globalització, l’auge de les operacions financeres i les restriccions democràtiques que la seva desregulació ha imposat.
A l’extrem oposat de l’arc polític hi ha també posicions antiglobalitzadores de l’esquerra anti-sistema carregades de principis que centren la seva agitació en defensar l’abrogació i substitució del capitalisme. Poques vegades es troba en els seus discursos una clara diferència entre les crítiques frontals de caràcter polític o ètic al sistema capitalista i les propostes tàctiques a curt termini destinades a controlar el funcionament de la globalització o tractar d’impedir els seus efectes destructius.
Les propostes per democratitzar la globalització
Al marge de disjuntives simplificadores a favor o en contra de la globalització es poden trobar múltiples crítiques progressistes de l’actual onada globalitzadora, que es considera causant d’una intolerable desigualtat social i una excessiva transferència de sobirania a organismes supranacionals que redueixen els marges de maniobra dels Estats i la capacitat d’elecció als ciutadans. Corrents d’esquerres que advoquen per mantenir els beneficis que pot generar la liberalització comercial i, alhora, per moderar la mundialització amb un proteccionisme raonable (Montebourg, 2011). Defensen així una desglobalització que preconitza la posada en peu de regles financeres, destinades a penalitzar els moviments de capital a curt termini per limitar contagis desestabilitzadors, i normes que assegurin que la competència es produeixi entre països amb sistemes socials similars, perquè no exerceixi una pressió a la baixa sobre els sistemes de protecció social i mediambiental existents (Sapir, 2011). El seu objectiu és impedir una pressió competitiva insostenible sobre els països amb majors nivells de protecció social i ecològica per part d’economies que, tot i tenir similars nivells de productivitat del treball, no compleixin obligacions semblants en matèria de protecció social i mediambiental.
Altres autors i corrents polítics aposten per un canvi de governança dels processos de globalització. Les seves propostes s’encaminen cap a la construcció d’organismes mundials que garanteixin una governança global (Lavallée i Siroën, 2006) o, en sentit oposat, cap a un major equilibri entre globalització i democràcia que rebaixi la intensitat de la mundialització per fer-la compatible amb nivells suficients de autonomia nacional (Rodrik, 2012).
A la primera d’aquestes respostes democratitzadores destinades a embridar la globalització, a la qual podríem denominar mundialista, la recuperació de la capacitat de decisió democràtica de la ciutadania s’aconseguiria amb la creació d’un Parlament mundial triat, de manera directa o indirecta, per sufragi universal. Tal iniciativa presenta dos grans problemes: primer, la seva realització sembla impossible en un termini raonable; segon, en cas de ser factible a mig o llarg termini, no asseguraria un tractament específic dels problemes existents a cada país ni una millora de la qualitat democràtica de la representació política o, menys encara, del control ciutadà sobre representants globals. És una opció lògica però irrealitzable que té l’interès d’assenyalar els llaços contradictoris entre globalització i democràcia.
Existeix també una aproximació més cauta al problema de la democratització que considera que la promoció d’institucions i normes globals (una governança mundial) ajudaria molt poc a resoldre els problemes que genera la globalització. L’autor que amb més agudesa ha reflexionat sobre aquest tipus de propostes que apunten a un nou model de globalització és Dani Rodrik. En la seva opinió, en lloc d’obstinar a continuar aplicant normes que promoguin una hiperglobalització, caldria construir un altre model normatiu dirigit prioritàriament a millorar la democràcia i els processos de presa de decisions nacionals. Per sobre de l’impuls del comerç o les inversions estan els requeriments d’una democràcia digna de tal nom en la qual la ciutadania pugui valorar diferents opcions i decidir. Perquè no es tracta de salvar l’actual globalització sinó de reconduir-la o revertir fins a nivells socialment acceptables que la sustentin, perquè la ciutadania percep els seus avantatges. El seu objectiu seria mantenir una economia global raonablement oberta que permeti socialitzar i repartir amb més equitat que ara els avantatges que suposa el comerç internacional, sense condicionar o forçar la voluntat d’Estats i ciutadania. Les fallades o errors que acompanyen els processos de deliberació i decisió nacionals en matèria de política econòmica no s’han d’intentar corregir imposant solucions tecnocràtiques globals, sinó millorant el debat públic i la presa democràtica de decisions a cada país.
Es tractaria d’adoptar un model de mundialització que, en lloc d’orientar-se a impulsar la globalització sigui com sigui, amb el consegüent empobriment del debat ciutadà, procurés millorar la democràcia i la qualitat dels processos deliberatius i decisoris nacionals i supraestatals. Per a això, caldria consensuar i promoure normes i requisits procedimentals destinats a millorar la transparència de les decisions, la representativitat dels òrgans decisoris, la rendició de comptes a la ciutadania i un major ús de pràctiques i evidències científiques en la presa de decisions.
El debat continua, però hi ha ja molts vímets per desenvolupar una proposta viable i eficaç de democratització de la globalització. Proposta que també hauria de concretar-se en un programa de canvi de polítiques i institucions en la desgastada, més amenaçant que protectora i insostenible hiperglobalització que existeix a l’eurozona i la Unió Europea.
Bibliografia:
FLORES, G. y LUENGO, F. (2006), “Globalización, comercio y modernización productiva”, Ediciones Akal, Madrid.
LAVALLÉE, E. y SIROËN, J-M. (2006), Mondialisation et gouvernance, Idées, n°145, p. 27-33. http://www.educ-revues.fr/ID/AffichageDocument.aspx?iddoc=35285
MONTEBOURG, A. (2011), “¡Votad la desglobalización!”, Ediciones Paidós, Barcelona.
RODRIK, D. (2012), “La paradoja de la globalización”, Antoni Bosch Editor, Barcelona.
SAPIR, J. (2011), “La Démondialisation”, Le Seuil, París.
Barcelona, 24 de maig de 2017