La globalització en la cruïlla? Una reflexió sobre el paper del sindicalisme i de l’esquerra

 

Javier Doz

Conseller del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), CCOO

 

 

  1. La globalització qüestionada?

Està la globalització en alguna mena de cruïlla? Existeixen tendències polítiques poderoses que poden paralitzar-la o frenar-la? És el model neoliberal de globalització el que està en qüestió o la globalització mateixa? Vencerà la lògica econòmica de les forces productives i de les innovacions de la revolució digital o la “lògica” política dels nacionalismes renascuts? Què diuen de tot això les forces polítiques de l’esquerra i els sindicats? Poden jugar algun paper rellevant en una nova cruïlla històrica, o deixaran passar (de nou) l’oportunitat? Aquestes són, al meu parer, preguntes de palpitant actualitat i resposta complexa i difícil. Intentaré respondre-les, encara que sigui parcial i esquemàticament, i sempre amb molta precaució per ser conscient de les incerteses i riscos dels processos als quals em refereixo.

  1. Recordem algunes coses del primer procés de globalització del capitalisme i la seva tràgica fi

La primera gran globalització del capitalisme (1870-1914), impulsada per les innovacions del calibre de l’ús del petroli i l’electricitat com a fonts d’energia, l’acer per a la construcció d’edificis, infraestructures i armes, del motor d’explosió per al transport, i del telègraf i el telèfon per a les comunicacions, va concloure quan la pugna econòmica, política i militar entre els nacionalismes europeus va esclatar en els “canons d’agost”, obrint un dels períodes més tràgics -si no el que més- de la història de la humanitat, període que es va tancar el 1945.

Les forces polítiques i sindicals que defensaven els interessos de la classe obrera als països industrialitzats -socialistes marxistes de la 2a Internacional, en la seva part més important- es van plegar de forma majoritària, en les grans potències europees, a la influència dels nacionalismes. Assassinat el gran líder del socialisme francès i conseqüent pacifista, Jean Jaurés, el 31 de juliol de 1914, la majoria dels diputats socialdemòcrates van votar els crèdits per fer la guerra als parlaments nacionals dels principals països contendents, seguint les indicacions dels seus governs conservadors i embolicats per les onades de patriotisme –d’aquest tipus de patriotisme al que tan bé se li podia aplicar la màxima de Samuel Johnson de ser “l’últim refugi dels canalles” -, inoculat pels polítics, intel·lectuals i periodistes nacionalistes.

La gran carnisseria va començar per un complex conjunt de raons que interactuaven en la pitjor de les direccions però, sens dubte, un dels seus vectors de major força va ser la combinació, d’una banda, del proteccionisme comercial i el nacionalisme econòmic impulsats pels nacionalismes conservadors embrancats en la pugna interimperialista i, d’altra banda, l’absència d’alternativa sòlida al nacionalisme polític i econòmic per part dels partits socialdemòcrates, els sindicats i altres potencials aliats polítics de l’esquerra. En això va influir que la primera globalització del capitalisme, que havia produït una gran expansió de la indústria i dels processos d’urbanització i de creació de grans contingents proletaris que van tenir el seu reflex en l’expansió dels sindicats i dels partits socialdemòcrates d’ideologia marxista, va ser vista amb molt recel per part dels militants d’aquestes organitzacions, a cada país, per les conseqüències que portava d’acomiadaments, tancament de les empreses menys adaptades a la competència capitalista i per l’augment de l’explotació laboral -segons sectors i països – i el creixement de la desigualtats socials.

El gran fracàs del compromís de la 2a Internacional d’aturar la guerra, mitjançant el que hauria estat la primera vaga general europea, va portar a la seva ruptura i la creació -triomfant revolució bolxevic a Rússia mitjançant- de la 3a Internacional. El menyspreu a la democràcia des dels seus inicis -quines lúcides van resultar els advertiments al respecte de la gran revolucionària polonesa/alemanya Rosa Luxemburg! – i la posterior degeneració estalinista van acabar convertint la Revolució Russa i els seus epígons en un fracàs històric d’extraordinària envergadura les conseqüències de la qual segueixen vives. La profunda divisió del moviment obrer entre els seus components socialdemòcrata i comunista va ajudar als més importants triomfs del feixisme i el nazisme a Europa, fins al gir de la 3a Internacional que va propiciar la política dels fronts populars, d’una banda, i el desenvolupament del New Deal roosveltiano/keynesià, de l’altra.

Per acabar d’assenyalar algunes altres similituds entre els processos històrics de la primera i segona globalització del capitalisme -aquesta última la podríem datar des de 1980 fins als nostres dies- es poden assenyalar les que hi ha entre la Gran Depressió dels anys trenta del Segle XX i l’actual Gran Recessió. La primera es produeix en aquest període de relativa calma -com la que hi ha a l’ull dels huracans- dels anys vint. En aquests anys es produeix una notable expansió del capitalisme financer, a la calor de les necessitats de finançament de la reconstrucció de les nacions europees més afectades per la Gran Guerra, per suportar l’endeutament dels seus Estats. La creació de bombolles financeres i borsàries, amb epicentre a Wall Street, també va ser fruit de l’augment de les desigualtats -en la seva base hi ha el debilitament del poder sindical i de la negociació col·lectiva, segons han analitzat Thomas Piketty i altres autors-. Les polítiques d’austeritat, practicades pels governs conservadors, van transformar la Gran Crisi en la Gran Depressió, terreny favorable per l’auge del nazisme i el feixisme a Europa. En particular, les brutals retallades de despesa i ocupació públics, practicats pel Canceller Brunning entre 1930 i 1932, van conduir a Alemanya a una profunda depressió amb sis milions d’aturats, factor que va ajudar a l’ascens de Hitler al poder juntament amb l’enfrontament frontal -en el Reichtag i al carrer- entre socialdemòcrates i comunistes.

  1. El model neoliberal de globalització

La segona gran onada de globalització del sistema capitalista mundial té a la base la tercera gran revolució tecnològica -la de les tecnologies de la informació i la comunicació- que ha enllaçat, al cap de 30 anys, de manera que una part dels analistes cataloguen com a quarta -la revolució digital-, mentre que altres la consideren una prolongació i aprofundiment de la tercera. Entre els factors polítics que determinen el caràcter de la 2ª globalització i que permeten definir-la des dels seus orígens amb l’etiqueta de “neoliberal” estan: la influència profunda de la “revolució conservadora anglosaxona” (Tatcher i Reagan) en les elits econòmiques i polítiques mundials i la ràpida implosió (1989-1991) del “socialisme real” a la URSS i el seu glacis geopolític de l’Europa central i oriental.

Una de les característiques essencials del model neoliberal de globalització és l’hegemonia del capital financer, propiciat per la seva capacitat de circulació en temps real gairebé sense controls, que porta al que molt descriptivament es diu financiarització de l’economia mundial. Aquest fenomen va acompanyat dels d’evasió i elusió fiscals, propiciats per l’existència dels paradisos fiscals que les elits econòmiques i polítiques no volen suprimir i només amb prou feines es veuen obligades a controlar una mica quan puja la pressió de les opinions públiques. Aquest és un dels factors principals de l’erosió fiscal dels Estats nació, utilitzada hipòcritament com a fonament de l’anomenada “crisi fiscal de l’Estat” per part dels mateixos que la generen voluntàriament. L’erosió fiscal induïda per les baixades d’impostos, el frau fiscal i els paradisos fiscals, ha estat la palanca per a justificar davant les opinions públiques el deteriorament dels Estats de benestar als països desenvolupats. Les baixades d’impostos han beneficiat sistemàticament a les persones de més renda. Tot això produeix un debilitament de la funció redistributiva de l’Estat (repartiment secundari de la renda). Els atacs a la negociació col·lectiva i a la capacitat d’acció dels sindicats debiliten, d’altra banda, el repartiment primari de la riquesa entre capital i treball. Junts són els factors d’augment de la desigualtat en els països desenvolupats que van preparar, juntament amb la desregulació financera, les condicions per a la creació de l’enorme bombolla financera que va esclatar el 2007/2008. Les polítiques de gestió de la crisi no han fet sinó augmentar la desigualtat en una majoria de països.

Cal cridar l’atenció que el creixement de la desigualtat és una tendència general des de 1980, però que presenta notables diferències per països i períodes més curts. Alguns països europeus en situacions ben diverses, com Alemanya i Portugal, no la veuen incrementada en el període més agut de la crisi actual (2009-2013), mentre que es dispara a Espanya i Grècia i creixen els seus valors mitjans tant a la UE28 com a l’eurozona. Si considerem tot el període de la 2a globalització, els últims estudis de l’FMI sobre evolució de la desigualtat en els 30 anys compresos entre 1985 i 20151, ens mostren que, sobre una àmplia base de països analitzats, només en tres d’ells va disminuir la desigualtat -al Brasil, França i Corea del Sud-, mentre que va augmentar en la gran majoria i en la mitjana global d’una manera notable. Espanya i Itàlia, se situen a la part mitja/baixa de l’augment, EUA i el Regne Unit estan en llocs de cap, però la negativa palma se l’emporten, en ordre ascendent, aquests sis països: Índia, Nigèria, Bangladesh, Indonèsia, Rússia i Xina. Xina destaca sobre tots ells i el que aquesta dada sigui compatible amb el fet d’haver tret de la pobresa absoluta a gairebé 400 milions de persones, des que Deng Siaoping impulsés el 1978 la via accelerada cap al capitalisme, sota la dictadura del PCX, només s’explica per les enormes taxes de creixement de la seva economia des de llavors.

L’augment de la desigualtat i l’hegemonia del capital financer van conduir irremissiblement -davant l’absència de reacció política- a la creació de les bombolles financeres -acompanyades en diversos països per bombolles immobiliàries- l’esclat de les quals va produir la crisi actual de la qual encara no hem sortit en termes econòmics, i molt menys encara en termes socials i polítics. La crisi política ha afectat molts estats, a Europa i en altres regions del món, qüestionant la legitimitat dels seus sistemes polítics i, en particular a la UE, la pervivència s’està posant en qüestió.

Sense caure en alarmismes innecessaris -encara la situació que viu Europa i el món està lluny d’arribar a la gravetat que tenia en el període d’entreguerres de la primera meitat del Segle XX-, algunes de les tendències polítiques actuals més preocupants són recognoscibles amb què llavors es van manifestar. En primer lloc, l’auge dels nacionalismes autoritaris i dels partits d’extrema dreta que qüestionen amb diferent grau d’intensitat els sistemes democràtics i els drets humans i, per descomptat, la Unió Europea. Aquests partits són al govern de Polònia i Hongria; han incrementat la seva força electoral per tot arreu, el que ha permès a Marina Le Pen aconseguir, en la segona volta de les presidencials franceses, el millor resultat de la història del Front Nacional (33,9% dels vots); o ser la primera força al Regne Unit en les últimes eleccions europees, cas de l’UKIP, i apuntar-se, juntament amb l’ala dreta dels tories, el triomf en el referèndum del Brexit, que ha suposat un cop dur per a la UE.

El paper que en els anys 20 i 30 van jugar els jueus i els apàtrides, el tenen avui els immigrants, en particular els musulmans, estigmatitzats en bloc utilitzant els brutals accions terroristes d’Al-Qaida i l’Estat Islàmic. El racisme, la xenofòbia i la islamofòbia han aconseguit convertir-se en esquer de l’extrema dreta per amplis sectors socials, també per a les classes populars colpejades per la crisi i la gestió neoliberal i ordoliberal alemanya de la mateixa.

L’avanç del nacionalisme i l’extrema dreta i la degradació autoritària de sistemes democràtics, a la calor del racisme i la xenofòbia, s’estenen per totes les regions del món: Donald Trump en els EUA, Putin a Rússia, Erdogan a Turquia, Al Sisi a Egipte, Rodrigo Duterte a Filipines, etc.

L’elecció de Donald Trump com a president dels EUA té un altre significat que es relaciona directament amb les preguntes que formulava en el començament d’aquest article. El seu programa econòmic es basa en el nacionalisme i el proteccionisme comercial, combinat amb liberalització financera, baixada brutal d’impostos, enormes retallades socials i mediambientals i augment de les despeses militars i suposadament de la inversió pública (encara que aquestes “comptes” són impossibles de quadrar). La sortida del TP, la congelació del TTIP i la renegociació del TLCAN, posen en qüestió, sens dubte, un dels pilars de la globalització: la liberalització comercial. La ideologia del nacionalisme econòmic impregna la majoria dels votants del Brexit, encara que el Partit Conservador faci equilibris entre els seus principis lliurecanvistes i l’oportunisme polític extrem d’alguns dels seus dirigents.

Encara és aviat per predir si el proteccionisme comercial i el nacionalisme econòmic es consolidaran i paralitzaran la globalització o si acabaran vencent les tendències profundes marcades per la revolució digital i pels interessos de fons dels capitals multinacionals. Però, en tot cas, un escenari mundial definit per vectors com: un increment del proteccionisme, que suposés una disminució del comerç mundial; l’anul·lació de la capacitat regulatòria de l’economia mundial de les estructures multilaterals globals -com el G7, el G20, el Consell d’Estabilitat Financera (Basilea), etc.-, per limitada que avui sigui aquesta capacitat; una Unió Europea incapaç de resoldre la seva crisi política, no diguem ja una Unió Europea que entrés en un camí de desintegració; i, a més, la tornada a la desregulació financera completa, com acaba de decretar Donald Trump; és a dir l’escenari que es deriva de l’aplicació del seudoprograma electoral de Donald Trump no només posaria en qüestió la 2a globalització sinó que produiria una profunda crisi econòmica i política de conseqüències imprevisibles.

  1. La crisi de la socialdemocràcia i la divisió de l’esquerra

Una altra de les similituds entre el que ha passat en l’actual crisi amb el que va passar en el primer terç del Segle XX, ve donada per la crisi de la socialdemocràcia i pel fet que les seves relacions amb les forces polítiques que, a Europa, sorgeixen a la seva esquerra estan marcades per la disputa de l’hegemonia en aquest camp polític la qual cosa origina una divisió profunda de l’esquerra. Encara que sigui un fenomen difícilment evitable, almenys en un principi, no cal deixar de subratllar que aquesta divisió es produeix quan més necessària seria la unitat perquè la superació de la crisi pugui portar a un canvi de model favorable als treballadors, per que pugui plantejar-se una alternativa al model neoliberal de globalització basada en la globalització dels drets, dels drets humans, socials, econòmics i polítics.

No hi ha molts dubtes sobre el fet que la socialdemocràcia europea ha estat incapaç de defensar un model de globalització diferent del neoliberal. Les terceres vies de Blair i Schroeder s’han identificat plenament amb aquest model, amb tot just uns tocs de polítiques socials, i, esclatada la crisi, encara menys han estat capaços de plantejar una alternativa de gestió de la crisi diferent de la imposada pel govern alemany de la Sra. Merkel, amb l’ajuda d’altres països creditors, i que està basat en una nociva síntesi de l’ordoliberalisme alemany dels anys 30 amb els principis del Consens de Washington.

Mentrestant, el corrent comunista de l’esquerra, fort en els països del sud d’Europa, va patir inevitablement les conseqüències de l’enfonsament del comunisme soviètic. No van ser evitades per la fugaç aparició de l’eurocomunisme. Avui, en uns casos -Itàlia- s’ha diluït plenament: qui pogués pensar que el PD de Mateu Renzi enfonsa les seves arrels en l’històric PCI de Togliatti i Berlinguer? En altres -Espanya i França-, formen part minoritària de nous partits o moviments -amb fortes incrustacions de l’extrema esquerra tradicional- que qüestionen el sistema econòmic i polític i -amb matisos- les pròpia pervivència de la UE: són els casos de Podem/Units Podem i de França insubmisa. A Espanya, la pugna per l’hegemonia de l’esquerra, entre el PSOE i Podem, ha impedit desallotjar el PP del govern després de les eleccions de desembre de 2015 i el llarg període de govern interí, en un procés en el que al meu parer ambdues formacions comparteixen responsabilitats. A França, ho acabem de veure, Mélenchon ha trencat la tradició republicana de barrar el pas a l’extrema dreta en les segones voltes preconitzant l’abstenció o el vot en blanc en l’elecció entre Macron i Le Pen. Almenys l’PFC -també DIEM 25, la plataforma europea que impulsa Yanis Vroufakis- han recomanat el vot a Macron, tot i l’oposició al seu programa.

Només a Portugal, on cap pacte polític entre el PCP i el PS havia estat possible des de la Revolució dels Clavells, un acord programàtic d’esquerres permet governar el socialista António Costa amb el suport parlamentari del PCP i del Bloc d’Esquerra, complint raonablement els compromisos i sense ser fustigats, de moment, per la troica. Per això resulta contradictori i paradoxal que un dels fundadors del Bloco, Francisco Louça, en el debat d’Espacio Público2 (diari digital Público) sobre l’esquerra i la UE, formuli com a eixos de l’acció política de l’esquerra europea: l’abandó de l’euro i de la UE per practicar una política econòmica basada en la substitució d’importacions, el proteccionisme comercial i el nacionalisme econòmic, complementada amb una acció política centrada en uns Estats nació reforçats i en la lluita de l’esquerra contra el centre (la socialdemocràcia) i la dreta. Aquesta orientació que, al meu parer condueix al desastre, és compartida per una part important dels partits i moviments a l’esquerra de la socialdemocràcia.

Només a Grècia, un partit de la nova esquerra alternativa europea -Syriza- va guanyar les eleccions el gener del 2015 i va formar govern, després de l’enfonsament del PASOK, mentre que la continuïtat del paradigma de l’estalinisme -el KKE o Partit Comunista del exterior- continuava en el seu ostracisme. L’actitud de les institucions europees i de la troica, i dels governs nacionals, pressionats pel govern alemany, forma part de la crònica més negra de la història d’Europa. L’aplicació, al marge de procediments democràtics i vulnerant lleis nacionals i internacionals, del més brutal i contraproduent dels programes d’austeritat no només ha enfonsat l’economia grega (-28% del PIB) i ha disparat el seu deute (la qual presumptament hauria d’haver reduït), produint nivells desconeguts de pobresa i desigualtat, sinó que ha estat un dels principals factors de la crisi política que està posant en perill l’existència de la UE. A més, és un dels factors de la crisi de la socialdemocràcia i de la divisió de l’esquerra. Els que van organitzar el càstig exemplar del GOBIENO de Syriza, no només eren dogmàtics d’una economia política errònia i injusta; tenien un objectiu polític molt clar: impedir que s’estengués l’exemple a Europa. Això va agermanar a la dreta amb gairebé tots els partits i governs socialdemòcrates (amb la sorprenent excepció d’un polític que anava per lliure, Emmanuel Macron, Varoufakis dixit3).

Com es pot deduir d’aquest relat, l’esquerra europea no només davant la globalització, sinó davant la més urgent qüestió de com encarar la crisi de la Unió Europea es troba bloquejada entre la capitulació programàtica i política de la socialdemocràcia i la manca d’una alternativa4 mínimament sòlida dels partits de l’esquerra diguem-ne alternativa que moltes vegades cauen en la confusió, o en la defensa de posicions antieuropees o properes al nacionalisme econòmic o al proteccionisme, i que poden arribar, fins i tot, a confondre amb les de l’extrema dreta.

  1. El sindicalisme davant la cruïlla de la globalització

La reflexió ha de ser comú del sindicalisme confederal, o de classe, i de l’esquerra política, encara que lògicament els plans d’acció són diferents i el sindicalisme ha de conservar la seva autonomia respecte dels partits polítics (o adquirir-la allà on encara no la té).

Malgrat les seves limitacions i de la influència de les cultures polítiques i les tradicionals sindicals nacionals, el sindicalisme està en millors condicions que l’esquerra política per enfrontar-se al repte de construir una alternativa programàtica i pràctica a la globalització neoliberal. Perquè té internacionals sindicals -CSI, CES, les FSI, Global Unions- que, amb totes les seves debilitats i insuficiències, actuen en els àmbits polítics globals OIT, FMI i BM, OCDE, OMC, G-7 i G-20, etc- i regionals – UE, Mercosur, etc.-, i desenvolupen pràctiques l’extensió i reforçament de les quals són claus per a la universalització dels drets laborals i sindicals i, per tant, per al control democràtic dels processos de globalització. Em refereixo a les pràctiques que porten a les federacions sindicals internacionals (FSI) a tancar acords-marc mundials amb les empreses multinacionals (EMN). Especialment importants són aquells acords que inclouen a les cadenes de subcontractació.

Per contra, les internacionals polítiques són estructures completament burocratitzades i de nul·la influència en els processos polítics mundials. Només cal recordar que el Partit Nacional Democràtic, egipci, i l’Agrupació Constitucional Democràtica, tunisiana, dels dictadors Mubarak i Ben Ali, eren membres de la Internacional Socialista al moment d’esclatar en els seus països les revolucions de la Primavera Àrab. O també, el lamentable paper, sobretot per nul, jugat pel Partit Socialista Europeu davant la nefasta gestió alemanya de l’actual crisi europea. Per la seva banda, les coordinacions de l’esquerra alternativa, o del que queda dels partits comunistes, van poc més enllà del merament testimonial, i en ocasions es despengen amb suports a causes molt poc democràtiques. No resulta gens fàcil sostreure, en les societats democràtiques, de la dictadura que exerceix sobre els partits polítics el continu sotmetiment a les lògiques electorals i al curt termini i localisme que generen.

Però aquestes consideracions no han de portar a cap sindicalista internacionalista a la ingenuïtat de pensar que el sindicalisme pot aconseguir grans coses en solitari en l’obstinació d’aconseguir la globalització dels drets. La política -bona o dolenta- mana, fins i tot quan està subordinada a la influència dels poders econòmics que és el que sol succeir. Per això, qualsevol alternativa democràtica i socialment avançada per què no dir -socialista? – a la globalització neoliberal passa per construir una aliança de l’esquerra política, el moviment sindical i els moviments socials i les ONG entorn d’aquest propòsit. Aliança amb vocació internacionalista, construïda des de l’arrelament de les seves plataformes nacionals i locals i articulada, amb programes i pràctiques regionals i mundials amb plataformes que coordinin a les organitzacions representatives en aquests àmbits dels partits, els sindicats i els moviments socials.

Molts diran que en l’actual estat de divisió i confusió de l’esquerra política un projecte d’aquesta naturalesa és inviable. És molt difícil, sens dubte, però el problema és que no hi ha un altre. Em refereixo, és clar, com a gran opció; en els seus detalls gairebé tot està per escriure i per fer. Qualsevol altra opció, sobretot aquelles que beuen en el nacionalisme econòmic i polític en qualsevol de les seves variants (la populista inclosa) conduiran, al meu entendre, a deixar les coses com estan, en el millor dels casos, i en alguns d’ells -si es produeixen convergències pràctiques i efectives amb l’extrema dreta puixant en el món-, simplement al desastre.

L’alternativa del sindicalisme de classe internacional al model neoliberal de globalització ha de basar-se, inequívocament, en els valors i pràctiques de l’internacionalisme solidari, enllaçant així amb els que van donar origen a les organitzacions internacionals d’inspiració marxista.

Per a això han de superar-se les cultures sindicals que prevalen en exclusiva les pràctiques nacionals o locals i miren amb recel les supranacionals o l’establiment de normes bàsiques comunes en àmbits regionals com la UE per reforçar el seu caràcter social. Tal és el cas dels sindicats del nord d’Europa o dels britànics. Igual succeeix amb el complex tema del comerç internacional. El sindicalisme té una permanent temptació de plegar cap al camp del proteccionisme comercial. Està justificada per les pràctiques de liberalització comercial i tractats de lliure comerç que han oblidat els drets laborals i socials i la protecció mediambiental i que han produït pèrdues d’ocupació -sense protecció dels afectats- en uns o altres sectors dels països desenvolupats, emergents o en vies de desenvolupament, encara que globalment s’hagi produït creixement de les economies i de l’ocupació. Però l’alternativa no és passar, per exemple, d’una crítica forta i precisa dels continguts del TTIP, basada en les anàlisis i propostes inicials de la CSI, la CES i l’AFL-CIO al camp del proteccionisme comercial, sense distinció clara amb el sostingut pel moviment antiglobalització o l’extrema dreta. L’opció adequada és aprofundir en l’alternativa de comerç just, en els seus continguts i en les pràctiques d’acció sindical i política necessàries per fer-la progressar.

El segon gran pilar de valors i pràctiques d’una globalització alternativa es diu democràcia, democràcia supranacional per a la globalització dels drets. Els dos conceptes de l’expressió són indissociables. Vol dir que l’economia mundial i els seus processos de globalització han de ser regulats perquè no estiguin dominats pels interessos del capital financer i les EMN. Vol dir que el Sistema de Nacions Unides ha de reformar-se per construir els pilars d’un govern democràtic del món. Vol dir que els sistemes de diàleg social supranacional -del FMI, BM, OMC, OCDE, G-20, G-7, etc.- deuen ser formals i poder conduir a l’establiment de normes vinculants. Significa, sobretot, que la degana de les institucions multilaterals internacionals i l’única de caràcter tripartit, l’OIT, ha de tenir la capacitat de que els seus convenis siguin lleis internacionals del treball, reclamables en el seu compliment davant tribunals internacionals del treball constituïts en el seu si. Significa avançar en la negociació col·lectiva supranacional, regional i global, estenent i reforçant els continguts dels acords mundials amb les EMN i les seves cadenes de valor. Vol dir que cal donar suport l’extensió i reforçament de la Cort Penal Internacional com a instrument essencial per al respecte universal dels drets humans. Vol dir que cal col·locar en el primer pla polític el compliment dels Acords de París sobre canvi climàtic i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU; etc., etc.

Per no retrocedir en el que s’ha aconseguit i avançar en aquesta orientació cal enfrontar decididament contra l’extrema dreta mundial i el seu màxim valedor, l’actual president dels EUA. Per això el moviment sindical internacional i l’esquerra política, si té voluntat i programa per fer-ho, haurien de forjar aliances més àmplies. Si es refugia en els sobiranismes nacionals, pretenent donar-los un contingut d’esquerres, només aconseguirà ajudar a l’extrema dreta.

Cal ser conscients que la marxa cap a un govern democràtic del món i cap a la globalització dels drets té un graó regional imprescindible: la creació d’àrees d’integració econòmica i política regionals amb estructures polítiques democràtiques. La Unió Europea que era el model de referència per al món està deixant de ser-ho per culpa dels dolents i curterminicistes polítics que la dirigeixen. La seva irresponsabilitat no pot reforçar-se per la irresponsabilitat dels sectors de l’esquerra que aposten per la seva desaparició. Cal ser summament crítics amb la UE -sobretot amb alguns governs nacionals que són qui decideixen i amb els altres que se sotmeten-, però la UE és el terreny de joc de la lluita de classes i de la història que avança. Els camps de joc nacionals no són millors i tornar a jugar només en ells seria apostar per un retrocés històric. I per riscos enormes: la destrucció de la UE seria l’escenari ideal per al triomf dels partits nacionalistes i de l’extrema dreta a moltes de les seves nacions i, per tornar per tant a la història anterior a 1945. Només qui pretén ignorar les lliçons de la història pot menystenir el fet que, fins a aquesta data, la història d’Europa ha estat la història de les guerres entre les seves nacions, per l’hegemonia econòmica, política i militar.

L’alternativa a la crisi política de la UE és la que ve formulant una part del sindicalisme europeu -CCOO en lloc destacat- i de l’esquerra política. La refundació política de la UE, en un sentit democràtic i socialment avançat, orientada cap a un model federal. Construir un sistema de normes socials i laborals bàsiques comunes seria el nucli del Pilar Social de la UE. No queda espai en aquest ja llarg article per desenvolupar aquesta proposta. Només assenyalar dues coses: en el curt termini cal crear un govern econòmic democràtic d’una eurozona amb pressupost propi, política fiscal, tresor únic, eurobons, BCE amb competències plenes, etc. Si Alemanya es resisteix, que ho farà, pot acabar sent la responsable de la destrucció del que tants beneficis li ha reportat. Cal intentar forjar una aliança que superi aquest dur obstacle. La segona consideració és que no es pot cedir més sobirania si no és a canvi de democràcia i de garantia d’avanç social mitjançant lleis europees. No es pot repetir la lamentable ratificació del nou Tractat, anomenat Pacte Fiscal, que no és sinó un instrument no democràtic per aplicar les polítiques d’austeritat.

Finalment, perquè el sindicalisme confederal vagi tancant la gran bretxa que existeix entre la globalització del capital i del seu poder i la capacitat d’acció sindical internacional, no queda una altra alternativa que definir les estratègies adequades i reforçar les internacionals sindicals i l’atenció i els recursos que els sindicats nacionals els dediquen, a elles i a les pràctiques sindicals supranacionals.

 

1 Daniel Franco: Presentació al Seminari Envolving Fiscal Policies in Europe (Departament d’Afers Fiscals i Oficina Europea de l’FMI, Brussel·les, 5 de maig de 2017), sobre les bases de dades de l’FMI. Es tracta de taxes de creixement/decreixement de la desigualtat. En valors absoluts, la Xina que partia d’una notable igualtat, ja s’acosta a Brasil i altres països de la regió més desigual: Amèrica Llatina.

2  Diario Público: Espacio Público: “S’obren o es tanquen oportunitats per al canvi a Europa?: http://www.espacio-publico.com/

3 En un article publicat a El Mundo (2017.05.02), en el qual Varoukakis demanava el vot per Macron, l’antic ministre de finances del govern de Tsipras revela que Macron va ser l’únic ministre europeu que va intentar ajudar Grècia, a la negociació del tercer Pla de rescat (juny de 2015), enfront de les imposicions d’Alemanya; i que la proposta de mediació de Macron va ser bloquejada finalment pel president Hollande que va cedir a les pressions d’Angela Merkel.

 4  No m’agrada utilitzar ni la paraula populisme que és molt ambigua -encara que a alguns dirigents de Podem els agrada- ni parlar d’extrema esquerra encara que aquesta estigui present en algunes de les coalicions i moviments

Barcelona, 24 de maig de 2017